Iaioflautas ocupan la Patronal de la Sanidad privada catalana

Hoy 22 de diciembre de 2011, mientras medio país estaba pendiente del sorteo de la lotería de Navidad, un puñado de nuestros mayores tenía otras preocupaciones: los recortes en sanidad, el deterioro de los servicios públicos debido a las políticas de falsa austeridad, en una palabra, el proceso semioculto de privatización del estado de bienestar que estamos padeciendo con la excusa de la crisis y el déficit público.

Haciéndose eco del movimiento 15M y formando ya parte del mismo, los/las iaioflautas llevan protagonizando desde octubre diversas acciones para llamar a la sociedad a combatir el ataque del neoliberalismo contra los derechos sociales y laborales. El último ha sido la ocupación simbólica del edificio de la patronal de los hospitales privados catalanes, en el número 72 de la calle Bruc, en Barcelona.

#boimafioso
@iaioflautas

fotos: oscar martínez

La Renda Bàsica i la redemocratització de la política

versión castellana...

oscar martínez

La ideologia liberal doctrinària, que impera tant en el disseny del nostre entramat institucional com en els missatges adormidors de la consciència que no parem de rebre quotidianament des de la nostra més tendra infància, basa la seva idea de llibertat en una ficció jurídica: la de que es pot ser civilment lliure tot i no disposar de bases materials d'existència independents, que un és lliure tot i que hagi de demanar permís diàriament a un altre per poder continuar vivint, que és possible ser lliure tot i no ser propietari dels mitjans de producció que qualsevol persona necessita per obtenir l'indispensable per sobreviure (1). Es tracta d'una forma d'entendre la llibertat basada en l'existència d'una suposada igualtat davant la llei (isonomia, del grec isos, igualtat, i nomos, llei) de tots els ciutadans que formen part d'un estat (2). Se sobreentén que en les societats democràtiques actuals tant propietaris com no propietaris tenen els mateixos drets i són iguals davant la llei tot i que els primers gaudeixin d'independència econòmica i els segons depenguin de les decisions que prenen els primers per poder continuar menjant, vestint-se i dormint cada nit sota un sostre.

Certament, si entenem la llibertat com l'absència de dominació en les relacions entre individus, és de tot punt lògic i comprensible que aquella no s'entengui sense abolir també les relacions de domini que existeixen en l'esfera de la producció:

“Sin independencia material, o control directo sobre los medios de producción, no existe la libertad civil, y a partir de esto, cualquier pretensión de igual libertad en el ámbito público político, o libertad política, es una mera superchería, una enormidad que sólo el liberalismo pudo llegar a sostener.” (3)

Aquesta ficció jurídica no té res a veure amb el concepte de llibertat que defensa la tradició republicana i que va néixer a l'Atenes democràtica d'Efialtes i Pericles, va ser compartida pels revolucionaris del segle XVIII i van heretar els fundadors del socialisme al segle XIX. La derrota a mans dels grans propietaris, el 10 de Termidor de 1794, de la revolució democràtica que van liderar Marat i Robespierre va suposar el triomf d'aquesta forma particular d'entendre la llibertat aliena a qualsevol condicionant econòmica. El concepte de llibertat limitat a una teòrica igualtat de tots davant la llei, però preservant les relacions econòmiques de dependència entre persones de diferents classes socials (4), es va anar implantant amb èxit a Europa Occidental i al continent americà conforme s'obria pas la nova societat industrial, una societat on milions de camperols i artesans independents econòmicament gràcies a la desaparició de l'Ancien régime, van veure com queien en la condició de semi-esclaus en convertir-se en treballadors assalariats, teòricament iguals davant la llei als seus nous amos, però en la pràctica també “lliures” de morir-se de fam si no volien plegar-se a les draconianes condicions de treball que aquells els imposaven, de forma absolutament legal i, segons el liberalisme doctrinari, justa.

Las condiciones materiales de la libertad, del professor de la Universitat de Barcelona Daniel Raventós, trasllada al nostre temps el vell debat polític entorn de la llibertat civil relacionada amb el dret a la propietat, com ha fet històricament la tradició republicana, un debat lamentablement desterrat de l'escola i dels mitjans de comunicació. La vessant democràtica d'aquesta tradició ha defensat sempre que aquells que no tenen l'existència material garantida no poden ser lliures i que, per poder ser-ho, la propietat s'ha d'estendre a tota la societat. Si entenem que un règim polític és democràtic si governen els pobres (com sempre ho ha entès així la tradició republicana) arribarem a la conclusió de que aquests aprofitaran que tenen el poder polític per fer realitat aquesta extensió dels guanys que proporciona la propietat al conjunt de la població (5). Com va dir Robespierre -un altre republicà- en un dels seus famosos discursos:

“¿Cuál es el primer fin de la sociedad? Mantener los derechos imprescriptibles del hombre. ¿Cuál es el primero de estos derechos? El de existir. La primera ley social es, pues, la que asegura a todos los miembros de la sociedad los medios de existir; todas las demás se subordinan a ésta; la propiedad no ha sido instituida, ni ha sido garantizada, sino para cimentar aquella ley (...) Y no es verdad que la propiedad pueda jamás estar en oposición con la subsistencia de los hombres.” (6)

Ara bé, es preguntarà el lector, com garantir a tothom el dret a l'existència en una societat com la nostra, on la propietat es troba tan concentrada en cada cop menys mans, on s'està tornant a marxes forçades a les velles relacions laborals que caracteritzaren la revolució industrial, amb uns treballadors assalariats cada cop més incapaços de negociar amb la patronal les seves condicions laborals amb una mínima garantia d'èxit, i on les històriques conquestes de la classe obrera estan sent destruïdes a la mateixa velocitat que creixen de forma espectacular les desigualtats socials? És per tractar de respondre a aquestes preguntes d'on sorgeix la idea de la Renda Bàsica (a partir d'ara, RB), ens diu Raventós, com una de les formes possibles (no pas l'única) que tenen els desposseïts de fer front als abusos comesos pels poderosos, de redemocratitzar la política, de reconstitucionalitzar les relacions laborals i de que les classes treballadores recuperin la iniciativa a l'hora de construir les seves vides amb una certa independència econòmica i una garantia de gaudir de llibertat civil i, per tant, política.

La RB consisteix en el següent: “un ingreso pagado por el estado a cada miembro de pleno derecho de la sociedad o residente, incluso si no quiere trabajar de forma remunerada, sin tomar en consideración si es rico o pobre, o dicho de otra forma, independientemente de cuáles puedan ser las otras posibles fuentes de renta, y sin importar con quién conviva.” (7) Aquesta és la definició de RB més acurada, segons el nostre autor, i té diverses implicacions. La primera d'elles és la seva incondicionalitat. A diferència de les altres prestacions socials pagades per l'estat, la RB no depèn de més condició que la del fet de ser resident legal del país on s'apliqui. Per tant, tenen dret a percebre aquest ingrés tant els rics com els pobres, els homes o les dones, els adults o els infants, els que tinguin un treball remunerat, o no el tinguin. El fet que no calgui demostrar determinats estats de carestia econòmica per cobrar-la elimina l'estigma que acompanya a la majoria de prestacions socials i ajuda també a sortir del cercle de la pobresa (que consisteix en que el prestatari no vol prendre riscos per millorar la seva situació econòmica per por a perdre un ingrés considerat per ell més segur).

Thomas Paine va ser un dels primers en proposar pagar 

una quantitat fixa a cada persona, ja fos rica o pobra.

Una altra particularitat de la RB és que és percebuda individualment, no per unitat familiar, la qual cosa va en favor de l'exercici de la llibertat individual i del trencament de relacions de dependència econòmica dins de la vida de parella. Raventós defensa convincentment que la RB pot ajudar a superar les desigualtats de gènere, sense que això pretengui voler dir que la sola implantació d'una mesura com aquesta acabaria amb el problema. S'ha de tenir en compte que en les nostres societats patriarcals les dones realitzen la major part del treball domèstic i són elles les que asseguren la reproducció de la força de treball i de la mateixa espècie. Seria una mesura de justícia remunerar a les dones per aquest paper econòmic i social tant important. Ara bé, front a les crítiques que des d'alguns grups feministes s'han fet a la RB, veient en aquesta un intent de preservar el desigual repartiment de tasques familiars en favor de l'home, Raventós argumenta que la RB podria proporcionar a les dones precisament la independència material que els permetria “negociar” en millors condicions amb les seves parelles masculines l'assumpció de les responsabilitats familiars. Per últim, el fet que la RB es cobri individualment significa que no discrimina a les famílies no construïdes al voltant del clàssic home-dona on el cap de família és l'home i aquest administra com vol la percepció de la prestació social; també pot ajudar al sosteniment de les famílies monoparentals, cada cop més nombroses i encapçalades la gran majoria per dones.

Dit això i explicat molt succintament què és la RB, el que més m'interessa destacar del llibre que estem analitzant és la relació que existeix entre la RB i la (re)democratització de la política. Allò que diferencia la tradició de pensament republicà del pensament legitimador de l'ordre social actual és que -com diu Raventós- el primer no considera que la virtut en els éssers humans es redueixi a consideracions d'ordre purament moral i/o psicològic, sinó, ben al contrari, la virtut és inseparable de les bases materials de l'existència. (8) La bona vida dels individus ha de fundar-se en el fet de gaudir d'independència econòmica, la qual cosa permetrà que puguin participar lliurement en la vida política, és a dir, el tenir garantit el dret a la existència és el que garanteix el dret a la ciutadania, en fer possible que les persones puguin desenvolupar les seves capacitats polítiques i puguin decidir lliurement i no fer-ho condicionats per la seva dependència econòmica vers un altre. És així com passen de la condició de súbdits a la condició de ciutadans, no només pel reconeixement jurídic de la seva ciutadania.

Per una altra banda, i com defensava David Casassas en un altre llibre (9), el republicanisme no ha deixat mai de banda el paper de l'estat en aquesta crucial qüestió. Raventós ens recorda que un dels perills més greus que amenacen constantment la llibertat republicana és la formació de poders privats prou grans com per disputar amb èxit la definició de bé comú als poders públics. Quan l'estat no és prou fort com per resistir-se al domini d'aquests grups privats, la majoria dels individus inevitablement veuran malmesa -o fins i tot destruïda- la seva llibertat. Precisament per preservar la llibertat individual l'estat ha d'intervenir, bé per impedir la formació d'aquests grups oligàrquics, bé per destruir-los si aquests ja estan actuant en contra del bé comú (com passa avui dia amb els anomenats “mercats financers”). Un dels signes més evidents d'aquesta disputa entre el bé comú i el bé privat són les descarades donacions multimilionàries als partits amb opcions de governar o l'endeutament en que han de caure aquests partits amb els grans bancs per poder finançar-se i així guanyar les eleccions. És també evident que aquestes “ajudes” es faran pagar al govern de torn i que les decisions resultants no beneficiaran precisament a la majoria de la població.

Quin paper pot jugar en això la RB? Proporcionar una RB a tots els ciutadans d'un estat suposaria proporcionar les bases materials necessàries per l'exercici lliure de la seva ciutadania. Suposaria dotar-los de les eines imprescindibles per començar a contrarestar l'acció d'aquells grups oligàrquics capaços de dominar l'estat fins al punt d'imposar a la societat la seva particular visió del que és bo i del que no ho és. Suposaria, en poques paraules, fer possible la democràcia.

Veiem això amb més detall. La implantació d'una RB afavoriria el que s'ha anomenat “desmercantilització de la força de treball.” Ja hem comentat abans que la formació de la societat industrial capitalista va provocar que molts treballadors independents caiguessin en la condició d' ”esclaus a temps parcial” en convertir-se en assalariats. El fet de perdre la propietat dels mitjans de producció va suposar que aquells no tinguessin altre remei que “vendre's” als propietaris per poder sobreviure. La seva força de treball -i la dels seus fills- esdevé així la seva única possessió en el món, la única cosa que poden oferir a canvi del seu sustent. No cal un gran esforç de la imaginació per comprendre que això suposava una pèrdua de capacitat de decisió considerable. Amb el temps, els treballadors assalariats van començar a associar-se entre si i a guanyar poder de negociació amb els seus patrons per millorar les seves condicions de vida i de treball, guanyant així una certa influència política. Però el triomf del neoliberalisme i de la globalització ha suposat que aquest poder de negociació s'hagi vist disminuït considerablement, la qual cosa posa en perill no només l'estat del benestar sinó la mera possibilitat de que les classes treballadores puguin influir en la vida política, en veure's sotmesos permanentment al xantatge dels grans poders privats.

La RB podria començar a ajudar a corregir aquesta situació, en limitar la capacitat de xantatge mencionada. La mera possibilitat de poder renunciar, ni que fos per un temps, a un treball remunerat sense caure en la misèria o patir gana, permetria a la classe treballadora recuperar el poder de negociació perdut. I no només això. La RB permetria afrontar els riscos associats a altres formes d'organització del treball, diferents a les formes capitalistes, com per exemple la creació d'una empresa cooperativa. És aquesta una perspectiva que ha explorat Erik Olin Wright. (10) La desmercantilització del treball que afavoriria la RB crearia condicions favorables a la creació d'una economia social -centrada en les necessitats- oposada a una economia capitalista -centrada en la maximització del benefici, és a dir en l'explotació del treball. La característica principal de l'economia social és:

“la producción organizada por colectividades directamente para satisfacer las necesidades y no sujeta a la disciplina de la maximización de las ganancias ni a la racionalidad tecnocrática-estatal.”

No cal dir que hi ha poques maneres més eficaces de fer front a la constitució de grans poders privats oligàrquics, prou poderosos per imposar els seus interessos a la majoria de la societat, que la construcció entre totes d'una economia alternativa d'aquestes característiques, capaç de fer realitat el vell somni de Robespierre de fer que la propietat estigui sotmesa a les necessitats socials i no a l'inrevés.

En aquest sentit, la RB constitueix un mitjà eficaç per la redemocratització de la vida política, en permetre als individus no haver de dependre dels propietaris i deixar de ser els seus “esclaus a temps parcial”. La societat civil, a més a més, quedaria ben reforçada, en proporcionar la RB un subsidi per a l'exercici de la participació democràtica. (11) Aquesta quedaria assegurada en donar la RB a tots els ciutadans que volguessin la possibilitat de renunciar temporalment a una feina remunerada per poder intervenir en la vida pública, deixant d'estar la política monopolitzada pels professionals de la mateixa, causa de moltes queixes pertinents de la ciutadania, que reclamen una més gran participació. Els moviments socials, l'associacionisme, el desenvolupament cultural de la societat es veurien sense dubte afavorits per l'existència d'una RB.

Des de que es va proposar per primer cop la RB, objeccions a la mateixa no en falten. Però no és la intenció d'aquest article contestar-les, ni anar més enllà en aquest tema. És suficient dir que Daniel Raventós dóna prou arguments per defensar la RB dels seus detractors. Per qui vulgui saber-ne més, recomano la lectura d'aquest llibre, que té la virtut d'apropar al comú de la ciutadania la revolucionària proposta -ni més ni menys- que d'universalitzar les condicions materials de la seva llibertat.

Notes:

1. Antoni Domènech. El eclipse de la fraternidad: una revisión republicana de la tradición socialista. Barcelona, Crítica, 2004, p. 97.
2. David Casassas. La ciudad en llamas: la vigencia del republicanismo comercial de Adam Smith. Montesinos, 2010, pp. 97-101.
3. Joaquín Miras Albarrán. Para fundar una República. Revista Sin Permiso, núm. 1, maig 2006., p. 132.
4. És el que Domènech ha anomenat “oligarquia isonòmica”, res a veure amb la llibertat republicana o amb l'autèntica democràcia, op. cit., pp. 34.
5. Daniel Raventós, Las condiciones materiales de la libertad. El Viejo Topo, 2007, pp. 66-68.
6. Citat per Raventós, op. cit., p. 74. La cursiva és meva.
7. Ibidem, p. 22.
8. Ibidem, p. 79.
9. La ciudad en llamas, op. cit., pp. 349-351.
10. La Renta Básica como programa socialista. Revista Sin Permiso, núm. 1, maig 2006, pp. 147-151.
11. Ibidem, p. 151.

20-N: una oportunitat per avançar un pas més cap a la Democràcia Real Ja!

oscar martínez

El 1889 la monarquia constitucional alfonsina va concedir als seus súbdits el dret al sufragi universal masculí (el femení encara no arribaria fins al 1933). Les classes dominants espanyoles se sentien prou fortes com per arriscar-se a donar el dret a votar a tots els homes adults, independentment del seu nivell de renda. I això era així perquè les eleccions estaven absolutament controlades per un sistema d'assignació del vot basat en el caciquisme i per l'alternància en el poder dels partits liberal i conservador, alternància pactada prèviament amb el monarca abans de cada convocatòria electoral, sense que el poble tingués res a dir en aquesta crucial qüestió. El sufragi universal, doncs, era més una burla que una altra cosa i la democràcia un somni llargament postergat. (1)

Salvant les distàncies i amb tots els matissos que hom pugui considerar, el sistema electoral espanyol actual s'asembla massa al que acabo d'esmentar. Es tracta, en primer lloc, d'un sistema en la pràctica bipartidista. Solament els dos partits majoritaris tenen oportunitats reals de formar govern. Això és possible degut a una sèrie de circumstàncies que seria massa llarg detallar ara. I en segon lloc, el panorama polític espanyol té de comú amb el de l'època de la Restauració que les decisions polítiques es continuen prenent fora del parlament, no dins, la qual cosa converteix a la democràcia realment existent en una democràcia oligàrquica, en una anti-democràcia, en una democràcia que de democràtica té solament el nom.

Per tant, ens quedaríem curts si reduïssim els motius de l'absència de democràcia real a l'existència del bipartidisme, tot i l'enorme importància que aquest fet té. A l'Europa dels mercaders en què ens trobem ara, són els anomenats "mercats" (sic) les àgores on es prenen les decisions. La frase milers de vegades repetida a les manifestacions del 15M, "No somos mercancía en manos de políticos y de banqueros", ho resumeix perfectament: els banquers diuen als polítics el que els polítics han de dir-nos a nosaltres que hem de fer. En aquest ordre, no al contrari. Diguem que els polítics actuen com els ninots de pim-pam-pum que encara trobem en algunes fires: són el blanc de les nostres ires, però no perquè ells realment actuïn pel seu compte, car efectivament són "agents fiduciaris" dels grans propietaris (no del conjunt del poble). De fet, si els podem escollir a ells és perquè prèviament algú els ha escollit per nosaltres, en aquelles altres àgores que he mencionat. Aquell polític que no fa, que no vol fer, el que vol el banquer (dit en sentit ample, perquè se m'entengui, en altres contextos històrics parlariem del "burgès") no té possibilitats  de resultar escollit per gobernar, potser només té possibilitats de ser escollit per formar part d'un grup polític comdemnat a ser oposició per sempre més. Fins i tot, aquell polític que sí va ser escollit per governar, si se surt del guió -com va fer fa uns dies l'ex-president del govern grec en intentar convocar un referendum per preguntar als grecs si estaven d'acord amb que el seu estat del benestar desaparegués per contentar els "mercats"- és fulminantment destituït per la oligarquia, que no tolera cap veleitat democràtica, per petita que aquesta sigui.

Tornem ara al bipartidisme i veurem com aquest cobra ara més sentit. Per tal de preservar l'apariència d'una democràcia res millor que hi hagi -com en temps de Cánovas i Sagasta- dos partits que es tornin en el poder, sobretot si això assegura que res del fonamental pugui ser qüestionat per una majoria de ciutadans descontents amb la seva situació social. I allò fonamental és el mateix ara que abans: la concentració de la propietat, de la riquesa produïda amb l'esforç de (gairebé) tots en unes poques mans. Preservar aquesta distribució injusta dels esforços i de les recompenses constitueix l'espina dorsal de tot l'edifici institucional muntat al voltant d'una constitució despullada de tots aquells atributs que farien perillar aquest objectiu. El primer de tots considerar la propietat com un dret subordinat a la preservació de la resta de drets, especialment el primer de tots: el dret a l'existència de tots i de tothom. És molt més important per a l'aparell de govern, pels jutges i per les seves senyories parlamentaris permetre que una multinacional pugui seguir tenint beneficis espectaculars i, en canvi, foti al carrer al 25% del seu personal, que intentar almenys que aquests treballadors no perdin de la nit el dia el seu únic mitjà de vida forçant a l'empresa a readmetre'ls. Res de contradictori té això amb que la constitució digui que la propietat té una "funció social" que molt rara vegada és respectada pels nostres suposats "representants", perquè els polítics no han d'obeir la constitució. Sí han d'obeir, en canvi, la "llei de bronze" dels mercats.

Lluitar contra el bipartidisme és la primera tasca, la més urgent potser en aquestes dates, però no oblidem que la cosa no acaba aquí. Impedir que uns mercats oligopòlics, controlats per poquíssimes mans, per tan poques fortunes personals que es podrien reunir en una sola habitació (i de fet ho fan quan van a la Moncloa per dir al president del govern què és el que ha de fer) usurpin la tasca dels parlaments, convertint la democràcia en un sarcasme, aquest és l'objectiu real per fer realitat la proclama que omple les ments de cada cop més gent des que la data del 15M va passar a la història:

Democràcia Real Ja!

PD: per qui vulgui continuar llegint, aquí us deixo el que pensen els de DRY sobre les eleccions del 20-N. Que cadascú jutgi per sí mateix:

El protagonisme de PP, PSOE, CIU i PNB en les polítiques econòmiques en les quals els mercats s’erigeixen com el nou Dictador mereixen un càstig en les urnes el proper #20N.

Mentre continuem treballant perque canviï aquesta societat, entre d'altres coses aquesta nefasta llei electoral que exclou un gran percentatge de vots de la ciutadania, al 20N volem aconseguir també un canvi: més pluralitat, o el que és el mateix menys bipartidisme.

Ara més que mai és interessant buscar una alternativa, o almenys, reflectir que som més les persones que demandem canvis que els qui recolzen al bipartidisme. El veritable canvi està en mans d’aquest 50% del cens, del que molts formem part, que no vota o vota en blanc, nul o a la resta de partits.

T’animem a informar-te i decidir per tu mateix, amb criteri propi, què penses fer el 20-N.

http://democraciarealjabarcelona.blogspot.com

El 20N l'acció és anar del carrer a les urnes.


Notes:


1. Antoni Domènech. El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista. Barcelona, Crítica, 2004, pp. 399-401.

Els iaioflautas ocupen Fitch Ratings a Barcelona

Els iaioflautas ocupen Fitch Ratings a Barcelona, un álbum en Flickr.

El 7 de novembre de 2011 els #iaioflautas ocupen la seu de l'agència de qualificació de risc Fitch de Barcelona, en protesta per les retallades a l'estat del benestar que està patint Europa per culpa en part d'aquest tipus d'organismes.

Fotos d'Òscar Martínez.

15O Barcelona. Global Change

15O Barcelona. Global Change, un álbum en Flickr.

Manifestación 15 Octubre 2011 en Barcelona. Fotos de Oscar Martínez. Todos los derechos reservados, excepto la difusión en Internet sin ánimo de lucro.

15 octubre. Global Change Barcelona

Paradisos artificials

El frau fiscal a l'estat espanyol arriba als 80.000 milions d'euros. Els interessos del deute públic que ha de pagar cada any l'estat arriben a 21.500 milions d'euros, el 26,8% del frau permès.

Els inspectors d'Hisenda han denunciat públicament que no hi ha un veritable interès per part de les autoritats econòmiques de l'estat de combatre el frau fiscal:

"... podemos decir que no existe voluntad política para luchar contra el fraude fiscal mientras no exista un verdadero plan destinado a dicho fin."

Pràcticament el 100% de les empreses de l'Íbex 35 opera als anomenats "paradisos fiscals", la qual cosa vol dir que estan evadint capitals del país davant els ulls de tothom.

Les empreses fiduciàries que ofereixen serveis a qualsevol empresa que vulgui evadir impostos mitjançant la creació de companyies fantasma (anomenades "offshore") s'anuncien sense complexos a Internet. El seu veritable objectiu es camufla sota l'eufemisme de la "optimització fiscal".

La gran pregunta és:

Per què un govern obsessionat amb la reducció del dèficit públic no vol posar fi a aquest enorme problema i sí en canvi opta per la via, molt més impopular, de la reducció de la despesa pública i en especial de la despesa social?

Sobre la democràcia entesa com a govern dels pobres

oscar martínez

Donat que hi ha hagut força comentaris adversos al darrer post d'aquest bloc dedicat a rescatar el sentit clàssic de democràcia que trobem a l'Atenes de Pericles i Aspàsia, he volgut reforçar l'argument que exposo en el meu anterior article de que el règim polític anomenat "democràcia" per Aristòtil vol dir en realitat "govern dels pobres" i no una altra cosa.

Alguns d'aquests lectors diuen que tant jo com Antoni Domènech estem equivocats, que democràcia vol dir en realitat “govern del poble” i que la paraula demos no vol dir “pobres”, sinó que significava “circumscripció administrativa”. Sembla que aquests lectors crítics no hagin volgut aprofundir en el sentit autènticament històric que es desprèn d'aquestes termes. A continuació tractaré de demostrar que són ells els que s'equivoquen.

La base de la meva argumentació -com dic a l'article original- la pot trobar qualsevol que llegeixi el llibre del catedràtic de filosofia del dret de la UB, antic militant del PSUC i deixeble del filòsof Manuel Sacristán, Antoni Domènech, "El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista" (Crítica, 2004). Qui tingui dubtes de la solvència del pensament d'aquest intel·lectual pot consultar la llista dels autors que ha traduït en benefici del desenvolupament de les ciències socials al nostre país: ni més ni menys que John Rawls, Jürgen Habermas, Robert Nozick, Jon Elster, Wolfgang Harich, John Roemer, Pierre Vilar, John Searle, Mike Davis, Edward P. Thompson, Philippe van Parijs, etc.

"El eclipse de la fraternidad" defensa amb convicció que existeix un nexe històric que connecta directament la tradició democràtica-republicana de l'antiguitat clàssica greco-romana amb la Il·lustració del segle XVIII, amb les revolucions francesa i americana i amb el mateix socialisme (estic parlant de Marx i Engels, sí).

Aquest nexe es basa en l'assumpció d'una sèrie de premisses filosòfico-polítiques que comparteixen totes les tradicions que he esmentant. Una de les més importants és que la societat es divideix bàsicament en dues classes: la dels propietaris i la dels no propietaris, o el que és el mateix: la dels rics i la dels pobres. El mateix Aristòtil va deixar aquest punt ben fixat, sense cap mena de dubte, a la Política:

"…es imposible que los mismos ciudadanos sean a la vez pobres (pénesthai) y ricos (plouteîn). Por eso éstas parecen constituir principalmente las partes de la ciudad (…) estas partes de la ciudad se muestran pugnazmente enfrentadas (enantía), de modo que la preponderancia de una o de otra constituye los regímenes, y éstos parecen ser dos: democracia y oligarquía." (citat pel propi Domènech, p. 48)

Més clar l'aigua: Aristòtil ens està dient que la democràcia vol dir literalment “govern dels pobres” o el que vol dir el mateix: govern dels no propietaris. Quan, en canvi, són els rics els que governen el règim polític es diu “oligarquia” (literalment “govern d'uns pocs”) o directament “plutocràcia” (“govern dels rics”).

Vaig dir en el meu anterior article -seguint a Domènech- que Aristòtil rebutjava la forma de govern democràtica precisament perquè creia que el poble menut, els que viuen de la feina que fan amb les seves pròpies mans, no té la capacitat que hom espera per governar-se a si mateix, degut a què no disposa de la virtut que dóna gaudir d'una vida llicenciosa com la que viuen els rics ociosos.

Vaig dir també -seguint de nou a Domènech- que la història nega aquesta conclusió, car l'exemple d'una ciutat com l'Atenes clàssica, governada durant 140 anys per un règim democràtic llença per terra la teoria reaccionària aristotèlica de que els humils no distingeixen el que és just del que és injust (i que gent com l'Artur Mas pensen en el fons del seu cor, suposat que en tinguin, de cor).

I per últim, vaig dir que l'èxit de la democràcia atenenca es basà en la remuneració amb fons públics dels càrrecs polítics, en la distribució entre la classe dels desposseïts de terres per conrear-les lliurament i en la eliminació de l'esclavatge per deutes (cosa que a molts de nosaltres ens convindria en l'estat de coses actual). Aquest “anivellament” de la riquesa va fer possible que els no propietaris poguessin dedicar el temps necessari a fer política i consolidar el règim democràtic, gràcies al fet que van poder evitar situacions de dependència que els podien fer caure de nou en mans dels oligarques (com passa avui dia de manera absolutament aclaparadora amb tots nosaltres, que ens trobem sotmesos a la dictadura de facto dels poders financers, de tal manera que estan aconseguint anorrear en un plaç de temps molt curt moltes de les conquestes que la democràcia més o menys limitada que hi havia fins ara va aconseguir gràcies a segles de lluita protagonitzada pels desheretats d'aquest món).

M'agradaria citar de nou a Domènech per tal de perfilar encara més el concepte aristotèlic de democràcia com a govern dels pobres. Es tracta d'un article (1) la lectura del qual també recomano (“Democracia burguesa: nota sobre la génesis del oxímoron y la necedad del regalo”):

"... la “democracia” antigua [se entiende] como gobierno del démos, es decir, de los pobres libres. El démos estaba compuesto por quienes viven por sus manos. En la explicación sociológica de Aristóteles: por campesinos (giorgoi), artesanos (banausoi), pequeños comerciantes (agoroi) y trabajadores asalariados (misthotoi). De esos 4 elementos componentes del démos, la democracia plebeya ateniense (tras la revolución de Ephialtes del 461 antes de nuestra era) dio el predominio político al último (a los thetes, a los jornaleros, a los asalariados –los “esclavos a tiempo parcial” de Aristóteles–), entrando así en la categoría más peligrosa de la democracia, según el Estagirita: la democracia radicalmente plebeya.

(..) además de como gobierno de los pobres libres, y en paralelo a eso, la democracia se entiende como (..) un movimiento popular encabezado por la parte más desposeída del démos –los thetes–, capaz de arrastrar tras de sí a todo el démos, y aún a amplios estratos de las capas medias, y de aislar políticamente a la oligarquía plutocrática."

Però per a aquells lectors que encara vegin en l'argumentació de Domènech alguna fissura, m'agradaria citar al mateix Aristòtil, que descriu magistralment el que és -el que hauria d'ésser- una democràcia com cal (i ningú amb dos dits de front podrà negar que Aristòtil coneixia profundament la realitat política del seu temps, suposo).

“El principio del gobierno democrático es la libertad. (..) El primer carácter de la libertad es la alternativa en el mando y en la obediencia. En la democracia el derecho político es la igualdad, no con relación al mérito, sino según el número. Una vez sentada esta base de derecho, se sigue como consecuencia que la multitud debe ser necesariamente soberana, y que las decisiones de la mayoría deben ser la ley definitiva, la justicia absoluta; porque se parte del principio de que todos los ciudadanos deben ser iguales. Y así, en la democracia, los pobres son soberanos, con exclusión de los ricos, porque son los más, y el dictamen de la mayoría es ley. Este es uno de los caracteres distintivos de la libertad, la cual es para los partidarios de la democracia una condición indispensable del Estado. Su segundo carácter es la facultad que tiene cada uno de vivir como le agrade, porque, como suele decirse, esto es lo propio de la libertad, como lo es de la esclavitud el no tener libre albedrío. Tal es el segundo carácter de la libertad democrática. Resulta de esto, que en la democracia el ciudadano no está obligado a obedecer a cualquiera; o si obedece, es a condición de mandar él a su vez; y he aquí cómo en este sistema se concilia la libertad con la igualdad.

Estando el poder en la democracia sometido a estas necesidades, las únicas combinaciones de que es susceptible, son las siguientes. Todos los ciudadanos deben ser electores y elegibles. Todos deben mandar a cada uno y cada uno a todos, alternativamente. Todos los cargos deben proveerse por suerte, por lo menos todos aquellos que no exigen experiencia o talentos especiales. No debe exigirse ninguna condición de riqueza, y si la hay, ha de ser muy moderada. Nadie debe ejercer dos veces el mismo cargo, o por lo menos muy rara vez, y sólo los menos importantes, exceptuando, sin embargo las funciones militares. Los empleos deben ser de corta duración, si no todos, por lo menos todos aquellos a que se puede imponer esta condición. Todos los ciudadanos deben ser jueces en todos, o por lo menos en casi todos los asuntos, en los más interesantes y más graves, como las cuentas del Estado y los negocios puramente políticos; y también en los convenios particulares. La asamblea general debe ser soberana en todas las materias, o por lo menos en las principales, y se debe quitar todo poder a las magistraturas secundarias, dejándoselo sólo en cosas insignificantes. (..) es preciso hacer ante todo que todos los empleos sean retribuidos; asamblea general, tribunales, magistraturas inferiores; o por lo menos, es preciso retribuir a los magistrados, jueces, senadores, miembros de la asamblea y funcionarios que están obligados a comer en común. Si los caracteres de la oligarquía son el nacimiento ilustre, la riqueza y la instrucción, los de la democracia serán el nacimiento humilde, la pobreza, el ejercicio de un oficio. Es preciso cuidarse mucho de no crear ningún cargo vitalicio; y si alguna magistratura antigua ha conservado este privilegio en medio de la revolución democrática, es preciso limitar sus poderes y conferirla por suerte en lugar de hacerlo por elección.” (Política, llibre 7è, capítol 1er, les cursives són meves)

Com veiem, el rebuig d'Aristòtil al govern dels pobres no el va incapacitar per descriure amb exactitud i franquesa el que volia dir democràcia. Després de llegir aquestes paraules, vull creure que no hi haurà ja ningú que dubti que la democràcia real és aquella on governen els pobres i el seu contrari té un altre nom:

Oligarquia.

Jo convido a reflexionar als lectors sobre quina d'aquestes dues classes de règim polític tenim avui dia.

Notes:

1. Domènech critica en aquest article la idea de que la democràcia és un concepte modern. Ben al contrari, com hem vist, la democràcia radical la trobem al món antic i connecta directament amb la idea de la democràcia que tenien revolucionaris del segle XVIII com Robespierre i del segle XIX com Karl Marx. Domènech ataca sense pietat el mite de que el concepte de “democràcia burgesa” prové del propi Marx. De fet, Marx no tenia una concepció de la democràcia essencialment diferent de la que hi havia a l'Atenes clàssica, entesa com a “govern dels pobres”. http://www.vientosur.info/articulosabiertos/VS-100-11-domenech-democraciaburguesa.pdfar

Al voltant de la concepció aristocràtica de la política

oscar martínez

Què significat pot tenir la democràcia avui dia i com ens pot ajudar la tradició democràtica-republicana a respondre a aquesta qüestió?

Quan Convergència i Unió va guanyar les darreres eleccions autonòmiques Artur Mas va descriure el seu propi govern com el “govern dels millors” (1). Que aquest personatge utilitzés aquesta expressió per referir-se als alts càrrecs que ell mateix havia escollit personalment per dirigir els assumptes públics de Catalunya no és gens casual. Respon a una concepció elitista de la política entesa com una activitat reservada a homes i dones “virtuosos”, ben allunyada del sentit clàssic de la paraula democràcia (demos + cracia, “govern dels pobres”). Resumint-ho en poques paraules, la política és cosa dels “millors”. I qui són els millors en una societat capitalista com la nostra? La única resposta possible per a un representant de la classe en el poder és que els millors són aquells que han demostrat ser-ho gràcies al seu èxit en la seva vida privada. Efectivament, el lector ho ha endevinat: estem parlant dels rics.

Rellegint el llibre de l'Antoni Domènech, “El eclipse de la fraternidad”, un no pot evitar trobar evidents paral·lelismes entre aquesta forma d'entendre la ordenació dels afers públics que tenen els polítics de Convergència i Unió i els atacs que Aristòtil va dirigir ara ja fa més de 2000 anys contra la democràcia atenenca. El filòsof grec no va poder suportar mai que els pobres lliures tinguessin igual accés als llocs de govern de la ciutat que els propietaris rics. Però almenys, a diferència del que diuen els apologetes del sistema, Aristòtil era prou honest intel·lectualment com per reconèixer que la societat es divideix bàsicament en rics i pobres i que la preeminència social d'uns o altres defineix el caràcter polític de l'estat: es tracta d'una democràcia en el cas de que tinguin el poder els pobres i d'una oligarquia (“govern d'uns pocs”) si són els rics els que manen.

El concepte de “govern dels millors” respon

a una concepció elitista de la política

Per al filòsof grec el govern bo és aquell que està protagonitzat per homes “virtuosos” i aquests de cap manera poden ser pobres (o no propietaris, que si fa no fa és el mateix). Per a Aristòtil “la riqueza y la propiedad suelen coincidir con la virtud, siendo aquella la fuente de ésta” (2) Els pobres, que són identificats com aquells que s'han de guanyar la vida amb el seu treball personal, no poden ser mai aptes per governar-se a si mateixos perquè no disposen d'allò que és imprescindible per a l'exercici virtuós del poder i que només pot derivar de l'acumulació de bens: l'oci. Només els rics, segons Aristòtil, tenen el temps lliure necessari per dirigir de manera racional i justa la vida política de la ciutat. Podem veure en això perfectament reflectida la concepció tecnocràtica d'Artur Mas, per al qual el poder ha d'estar reservat als “millors”, a aquells que “saben” què s'ha de fer en tot moment perquè s'han format en les millors escoles de negocis del món, identificant l'èxit empresarial amb la virtuositat política.

Domènech, però, ens assenyala de forma eloqüent la fal·làcia que s'amaga darrera aquesta suposada “argumentació”. I és que durant 140 anys Atenes va ser governada pel partit dels pobres, fins que l'autòcrata Alexandre va posar fi al seu règim democràtic:

“La reforma constitucional de Ephialtes (...) consistió muy principalmente en hacer que los cargos públicos de gobierno, así como la participación en las asambleas deliberativas y en los tribunales populares de justicia fueran remunerados con fondos públicos. Esa reforma trajo consigo la invasión de la vida política por parte del demos pobre...” (3)

només un règim democràtic radical pot contrarestar les relacions de dominació

proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts

Com va ser possible que una ciutat-estat com Atenes pogués ser dirigida per la classe social dels desposseïts no només sense caure en el caos, sinó donant-hi pas a l'època més gloriosa de la seva història (la de Pericles, la de Fídias, la de Sòcrates)? Per dues raons, ens diu Domènech: 1) com acabem de veure perquè els pobres podien dedicar el temps necessari per a l'activitat política sense morir-se de fam gràcies a la remuneració dels càrrecs públics (és clar que un ric, en canvi, pot prescindir-ne doncs ja en té prou per viure sense treballar). I 2) perquè els pobres van poder evitar en bona mesura trobar-se sotmesos a relacions de dependència vers els propietaris gràcies a la redistribució de la propietat de la terra i l'abolició de l'esclavatge per deutes que va permetre l'arribada de la democràcia (4).

Aristòtil tenia raó quan afirmava que el fet de no tenir propietats col·locava -i col·loca encara- les persones a mercè d'altres que sí són propietaris, de la voluntat dels quals acaba depenent la supervivència dels primers, cosa que limita radicalment la seva capacitat d'elecció. És lògic doncs que les relacions clientelars privades patró-semi-esclau (que no altra cosa és un treballador assalariat) esdevinguin relacions igualment clientelars en l'esfera política. Per tant, només un règim democràtic radical pot contrarestar aquestes relacions de dominació a l'àmbit privat proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts, amb coses com la distribució dels mitjans de producció, com ara la terra, la tecnologia o el mateix coneixement (5).

Tornem doncs a la definició aristotèlica de la virtut política. No només no és cert que els “millors” polítics siguin els rics -com afirmen tant Aristòtil com, subreptíciament, en Mas- sinó que poden perfectament arribar a ser els pitjors governants. Recapitulem una mica abans d'aprofundir en aquesta qüestió. Un altre filòsof grec de nom Protàgores -aquest sí partidari de la democràcia- va defensar que els pobres tenen, com a mínim, la mateixa capacitat innata que els rics d'esbrinar allò que és just i bo per al bé comú. Qualsevol persona seria vista pels seus congèneres com un boig si es declarés incapaç de distingir el que es just del que no ho és (6). Els més dignes representants de la democràcia atenenca, Pericles i la seva companya, Aspàsia, van declarar amb fermesa que solament el govern dels pobres assegura el respecte per la llei. Un govern dirigit per homes rics farà tots els possibles per monopolitzar egoistament el poder, marginant al conjunt de la població de la presa de decisions polítiques i desvirtuant el mateix concepte d'estat de dret.

Pel contrari, la possibilitat que el pobre pugui dedicar part del seu temps als afers públics gràcies al trencament de les relacions de propietat que el lliguen al seu “superior” i, en paraules de Marx, l'alienen del producte del seu propi treball, permetrà que la democràcia sigui quelcom més que una paraula buida de contingut.

Notes:

1. http://www.tv3.cat/videos/3290810

2. Antoni Domènech, El eclipse de la fraternidad. Barcelona, Crítica, 2004. p. 49.

3. Ibid., p. 51.

4. Ibid., p. 58.

5. No cal fer un gran esforç d'imaginació per no veure en l'obsessió de l'actual govern de CiU per les retallades dels serveis públics no només una intencionalitat econòmica favorable als interessos empresarials, sinó també raons de caràcter purament polític: disminuir la capacitat del que Gramsci anomenà classes subalternes de participar activament en la vida política mercès a l'existència d'uns bens comuns que són accessibles independentment de la renda de cadascú, com són la sanitat i l'educació públiques.

6. Domènech, Op. cit., p. 56.

Imagina un Lennon revolucionario

oscar martínez

… ellos tenían algo que era artístico. (Yoko: "Muy sensible") Les dijimos: "Sois artistas, escribís libros, hacéis teatro, sois como artistas. Y ellos dijeron: "Vosotros sois como revolucionarios".

John Lennon en una entrevista para tv

La participación en 1971 de John Lennon en un concierto a favor de la liberación del activista John Sinclair supuso que el ex-líder de los Beatles se convirtiera en el enemigo público número 1 de la administración Nixon. El concierto denunciaba dos incongruencias de las muchas que padecía el país en esos tiempos. La primera es que el aparato judicial de los EEUU condenara a 10 años de cárcel a personas como Sinclair por el “delito” de fumar marihuana mientras cada semana el gobierno norteamericano lanzaba sobre Vietnam bombas cuyo poder explosivo era equivalente al de dos Hiroshimas y medio. Y la segunda incongruencia era la de un presidente de los EEUU -Richard Nixon- que había llegado a la Casa Blanca con la promesa de poner fin a la guerra mientras, por el contrario, ésta se intensificó, e incluso se extendió a otros países bajo su mandato.

La ultraderecha que gobernaba -y gobierna todavía en el fondo- en EEUU no podía consentir que alguien con el carisma y el poder de atracción de John Lennon se convirtiera en un líder político capaz de oponerse con eficacia a los crímenes de la más poderosa potencia imperial que había conocido la historia. Así que Lennon fue durante años vigilado y acosado por el FBI en manos del siniestro J. Edgar Hoover, tristemente célebre por ser la bestia negra de la izquierda norteamericana durante nada menos que cinco décadas.

El documental “Los EEUU contra John Lennon” narra cómo Lennon llegó a convertirse, a su llegada a dicho país, en una amenaza realmente seria para el sistema. La imagen del mismo que ofrece esta película dista bastante de la que nos suele ofrecer la prensa. Las retrospectivas sobre su carrera por lo común pasan de puntillas sobre sus ideas políticas y a lo más que llegan es a caricaturizarlo como líder del “flower power”. Sorprenderá a muchos que vean este documental comprobar como Lennon apoyó abiertamente en televisión la causa de un partido político radical como los Panteras Negras, muchos de cuyos miembros fueron encarcelados e incluso asesinados por el gobierno. Fue el caso de Fred Hampton, cuyo cadáver fue hallado en su cama, tras ser tiroteado por la policía de Chicago y el FBI en 1969.

Lennon fue durante años vigilado y acosado por el FBI

Y es que Lennon llegó mucho más lejos del “all you need is love”. Él mismo reconoció el fracaso del excesivamente ingenuo “flower power” y llegó a la conclusión de que se necesitaba algo más que buena voluntad para poner fin a los problemas del mundo. Y eso se vería con mayor evidencia en las letras de algunas de sus canciones de su época post-beatle. “Working Class Hero”, donde el artista reclama su origen social con estos versos, es un buen ejemplo de hasta qué punto Lennon era consciente de lo absurda y superflua que era la fama que le había dado el pertenecer a los Beatles:

“Keep you doped with religion and sex and tv

and you think you’re so clever and classless and free

but you’re still fucking peasants as far as i can see

a working class hero is something to be/

Te drogan con religión, sexo y tele

y tú te crees tan listo, independiente y libre

pero a mí me parece que sigues siendo un jodido paleto

un héroe de la clase obrera es algo que ser”

Lennon, hijo de un marino mercante, nació en Liverpool en 1940 y creció prácticamente huérfano. Su madre se negó a criarlo y lo dejó a cargo de su hermana. Su padre lo abandonó también. Tal circunstancia y el ambiente social en que vivió, hicieron de él un rebelde durante toda su vida. Quizá fue eso lo que impidió que la fama y el dinero le hicieran cerrar los ojos a la responsabilidad social que tenía como artista una vez alcanzó el éxito, a diferencia de tantos y tantos otros en su misma situación.

Ya durante su época como beatle, Lennon había expresado su inconformismo con la sociedad que le rodeaba, pero fue el enamorarse de la artista conceptual Yoko Ono lo que actuó como catalizador de toda su rabia contra el sistema. Yoko le proporcionó la suficiente valentía como para romper con su pasado de estrella del rock y reencontrarse consigo mismo. A partir de entonces, ambos protagonizarían la aventura un poco loca de querer cambiar el mundo a través de la música, el arte y la provocación fruto de la suma de sus grandes talentos. Por poner un ejemplo, un día dieron una rueda de prensa ocultos por una sábana con el fin de reivindicar la igualdad de los seres humanos, independientemente de su raza, su sexo, o su aspecto físico.

Yoko y John querían cambiar el mundo

a través de la música, el arte y la provocación

Vietnam y la lucha por los derechos civiles eran por aquel entonces los temas políticos más candentes. La juventud era apaleada por protestar contra una guerra promovida por un gobierno que estaba matando a millones de personas en un país que luchaba por su independencia. La palabra “revolución” estaba en el aire y ése fue precisamente el título de la primera canción de los Beatles que hablaba abiertamente de política y que fue grabada poco tiempo después del asesinato de Martin Luther King y de la muerte de Brian Epstein, manager del grupo, que siempre se había negado a que los Beatles se metieran en política. La participación de Yoko Ono en el proceso de grabación de “Revolution” provocó la primera crisis del grupo y, finalmente, conduciría a su disolución dos años más tarde.

Pero aunque tanto Yoko Ono como John Lennon se declararan abiertamente revolucionarios, ello no quiere decir que renunciaran a su pacifismo militante. Es más, estaban lejos de creer que ambas cosas fueran incompatibles y decidieron utilizar su imagen pública para promover la causa de la paz. La foto de ambos en la cama durante su luna de miel con un cartel detrás de ellos que decía “Bed Peace” dio la vuelta al mundo y se convirtió en un poderoso icono que atrajo la atención de millones de personas sobre la guerra de Vietnam. Ono y Lennon estaban diciendo a sus fans que su imagen de estrellas del espectáculo no era lo realmente importante, que lo realmente importante era acabar con la guerra.

Para que el lector se haga una idea de lo que supuso la agresión norteamericana en Vietnam citaré unos fragmentos de la obra del historiador Howard Zinn, “La otra historia de los Estados Unidos”:

«Grandes zonas de Vietnam del Sur fueron declaradas “zonas de fuego libre”. Significaba que se consideraba enemigos a todas las personas que se quedaban en ellas: civiles, ancianos y niños, y que se lanzaban bombas a discreción. Las aldeas que estaban bajo sospecha de dar cobijo al Viet Cong eran sometidas a misiones de “búsqueda y destrucción”: se mataba a los aldeanos en edad militar, se quemaban las casas y las mujeres, los niños y los ancianos eran enviados a campos de refugiados.

«La CIA, en un programa llamado Operación Fénix, ejecutó -en secreto y sin juicio- a por lo menos veinte mil civiles en Vietnam del Sur, por ser sospechosos de ser miembros del movimiento comunista clandestino.

(…) Al acabar la guerra se habían lanzado 7 millones de toneladas de bombas sobre Vietnam, Laos y Camboya: más del doble de las bombas lanzadas sobre Europa y Asia en la II Guerra Mundial.»

Fue en este contexto de muerte y destrucción en masa que Lennon compuso la canción que llegaría a ser el himno oficial de las protestas contra la guerra, “Give Peace a Chance”, que fue coreada por un cuarto de millón de manifestantes contra la Guerra de Vietnam el 15 de octubre de 1969, en Washington.

Lennon era demasiado peligroso por su enorme

influencia entre la juventud norteamericana

A su llegada a New York, en 1971, Yoko Ono y John Lennon se hacen amigos de Jerry Rubin, de Abbie Hoffman y de Bobby Seale, éste último presidente y fundador de los Panteras Negras. Todos ellos formaban parte de los “8 de Chicago”, que fueron detenidos y juzgados por encabezar las protestas que miles de personas realizaron contra la guerra de Vietnam durante la celebración de la Convención Nacional del Partido Demócrata en esa ciudad, en 1968. Durante cinco días, cientos de manifestantes fueron golpeados y atacados por la policía con gases lacrimógenos. Su amistad con Bobby Seale, condujo a Lennon a financiar a los Panteras Negras, lo cual iba mucho más allá de escribir bellísimos himnos de paz y amor como “Imagine”. Suponía convertirse en un verdadero activista político, en un enemigo declarado del stablishment. Había dado un paso decisivo que iba a conducirle a ser tratado por el gobierno estadounidense como tal. Así que cuando el concierto que dio Lennon en favor de la liberación de Sinclair efectivamente consiguió su excarcelación gracias al carisma del ex-beatle, el gobierno se puso muy nervioso y decidió deshacerse de él a toda costa. Lennon era demasiado peligroso por su enorme influencia entre la juventud norteamericana en edad de votar y más teniendo en cuenta que el movimiento contra la guerra había decidido apostar fuerte por el voto joven como estrategia para salir de Vietnam. El plan era organizar una gira de conciertos y manifestaciones que persiguiera a Nixon durante su periplo electoral con el fin de tumbarlo en las elecciones presidenciales de 1972 y la figura de Lennon era clave en dicho plan.

No es de extrañar, pues, que el gobierno pusiera todo su empeño en deshacerse de Lennon y Yoko. Comenzaron a acosarlos, les seguían a todas partes, les pincharon el teléfono y amenazaron con deportarles, utilizando como excusa una condena por posesión de marihuana que Lennon había afrontado en el Reino Unido años atrás.

La amenaza surtió efecto y aunque John y Yoko ganaron finalmente el juicio por deportación y consiguieron quedarse en el país, renunciaron a participar en la campaña contra Nixon por miedo a lo que pudiera pasarles. No debemos olvidar la larga lista de asesinatos políticos que tenía EEUU en su haber: Fred Hampton, Medgar Evers, George Jackson, Malcom X, Martin Luther King, etc, todos ellos culpables de querer cambiar las cosas, todos ellos asesinados por un gobierno demasiado acostumbrado a eliminar físicamente a sus disidentes. Es comprensible que el matrimonio Lennon no quisiera engrosar dicha lista.

Y sin embargo una bala conseguiría cruzarse en el camino de John Lennon a la edad de 40 años, poco después de que Ronald Reagan ganara las elecciones presidenciales. Un crimen que sigue produciendo rabia y consternación aunque hayan pasado 31 años desde entonces.

“Los EEUU contra John Lennon” tiene la virtud de completar la figura de un personaje público que durante décadas ha permanecido sesgada, al igual que la época en que vivió. Es una obra digna de figurar en nuestros “Favoritos” del género documental, altamente recomendable para todas aquellas de nosotras que pensamos que la cultura es algo más que puro entretenimiento.

¿Es la deuda pública el problema principal de la economía española?

Danzad, danzad malditos!

oscar martínez

Nos dijeron hace escasos días que la reforma de la Constitución iba a calmar a los "mercados" y supondría un respiro para la economía española. En concreto, Zapatero dijo que "estoy muy satisfecho porque realmente es muy importante para España en este momento", "es razonable, es bueno para España", añadió después que la reforma fuera admitida a trámite por el Congreso de los Diputados.

Por su parte, Rajoy declaró que la reforma es "lo mejor que se ha hecho en España" y posteriormente añadió que es "un magnífico mensaje para fuera y dentro de España".

El efecto que tuvo el mensaje fue tan "magnífico" para la deuda pública española que el sábado 3 de septiembre, un día después de que el Congreso votara a favor de la reforma, la prima de riesgo se disparó a los 311 puntos, el nivel más alto desde que el BCE comenzó a comprar bonos españoles. Las agencias de calificación de riesgo, esa especie de vampiros con licencia para chupar la sangre de economías enteras, no tardaron ni 24 horas en dejar a Rajoy y a Zapatero como lo que son, como unos burdos embusteros, o unos absolutos zoquetes, que no tienen ni idea de nada, y menos de economía. La verdad es que no sé qué puede ser peor.

Por si fuera poco, ayer lunes, 5 de septiembre, la Bolsa española entró en pánico y cayó un 4,6%, la tercera caída más grande del año. Al mismo tiempo, la prima de riesgo llegaba a los 341 puntos. ¿Qué rápido han captado el "mensaje" los mercados, verdad?

Al parecer, la famosa teoría de la "estabilidad presupuestaria" no nos va a hacer salir de la crisis, a pesar de que Merkel corra a felicitar a Zapatero por la reforma que limita drásticamente el techo del gasto público. En realidad, nos encontramos a merced de unos especuladores que siguen la vieja regla del "cuanto peor mejor". Peor para nosotros, mejor para ellos.

Siguiendo esa regla, el capital financiero consiguió en los años 90 hundir las economías de países enteros en Latinoamérica, países como Argentina, donde sus gobiernos siguieron a rajatabla los dictados neoliberales del FMI y del BM de "adelgazamiento" del sector público. Lejos de ayudarles a pagar su deuda, tales políticas condujeron, como sabemos, a una espiral de crecimiento de la deuda que llegó a ser imposible pagar y que les condujo a la ruina. Lo mismo está sucediendo ahora en el estado español y en otros países, como Grecia, Portugal o Irlanda.

Los grandes especuladores han conseguido poner el dogal a nuestro sistema político. El gobierno de Zapatero se rodeó de consejeros salidos del sector financiero privado y así nos ha ido. Le aconsejaron que "bajar los impuestos era de izquierdas", que no debía grabar a las grandes fortunas, ni poner límite a las transacciones financieras, ni combatir en serio el enorme fraude fiscal. Le dijeron que podía seguir sufragando el estado de bienestar eliminando cosas como el Impuesto del Patrimonio. Él les creyó ingenuamente, o quizá es que Zapatero es un sirvengüenza y sabía bien lo que hacía. No importa. El caso es que ha hecho bien sus deberes y Rajoy sólo tiene que seguir la senda marcada una vez llegue al poder (otra cosa es que le dejemos gobernar a gusto).

¿Conclusión? No se pude servir a dos amos a la vez: al pueblo y a los tiburones, con lo cual se acaba echando al pueblo a los tiburones.

Danzad, danzad malditos!

Público al servicio de Rubalcaba

oscar martínez

Sólo un apunte sobre la esquizofrenia del actual partido gobernante, que, por un lado, se pone de acuerdo con el partido oficialmente neoliberal para reformar la Constitución con el fin de dinamitar el estado de bienestar, mientras por el otro propone a un candidato a presidente que está siendo vendido a la opinión pública como alguien "sensible" a las demandas del 15-M, pero que en realidad está de acuerdo con todo lo que está haciendo su propio partido en contra de tales demandas. No olvidemos que fue el propio Rubalcaba (no Zapatero) el encargado de convencer a sus señorías diputados y senadores del PSOE que debían votar a favor de la reforma constitucional. Y no olvidemos tampoco que dicha reforma supone dar prioridad absoluta a dar dinero a los bancos antes que a pagar pensiones, subsidios, sueldos e inversiones públicas.

El truco es tan evidente que da risa y nadie se lo cree (o eso espero). Y, sin embargo, siguen insistiendo en ello. Para muestra estos dos titulares de Público, el diario oficial de Zapatero. En el primero se nos quiere meter el miedo en el cuerpo (miedo absolutamente justificado, todo sea dicho) sobre la intención de los neofranquistas de "sembrar España de recortes". En el segundo -¡qué casualidad que ambos titulares estén justo encima uno del otro!- Rubalcaba sale al paso cual paladín de brillante armadura denunciando a los "recortadores profesionales" del PP. ¿Cabe imaginar que sea posible tanta hipocresía? ¿No ha sido el gobierno del Sr. Rubalcaba el que ha abierto la veda de los recortes con sus políticas de austeridad dictadas a las comunidades autónomas y al propio estado a partir de enero de 2010? ¿No fueron los señores Zapatero y Rubalcaba quienes abandonaron a su suerte al Tripartito en Catalunya para que CiU pudiera recuperar a placer el govern en Catalunya y comenzara a practicar una política de recortes salvajes bendecida y estimulada por el gobierno central? ¿A qué juegan?

Juegan, una vez más, a tomarnos a todas y a todos por imbéciles.

Los responsables de la campaña electoral de Rubalcaba dicen que éste ve bien algunas de las reformas que pide el 15M, pero cuando se les pregunta por qué los socialistas se niegan a implantarlas ahora, que todavía conservan el poder, responden que estas reformas sólo es posible ponerlas en marcha cuando el estado español salga de la crisis. Mienten. Mienten porque para que este país salga de la crisis es necesario precisamente aquello que reclama el 15M: que se ponga coto al enorme poder e influencia que tiene el poder financiero sobre el poder político, hasta el punto que es capaz de dictar a los gobiernos teóricamente elegidos democráticamente las políticas económicas que a ellos les convienen, es decir, más ricos serán ellos, más pobres seremos nosotras.

En otras palabras, o se está al servicio de la dictadura de los mercados, o al servicio del pueblo. No hay vuelta de hoja.

Por eso, cuando llegue el 20-N recordad aquellas y aquellos que leáis esto que ni PP ni PSOE, pues ambos son diferentes caras de la misma moneda.

El mito del 3 por ciento de déficit

oscar martínez

Como Juan Torres López y otros economistas de izquierda no se cansan de denunciar, el límite de un 3% en el déficit que deben respetar las administraciones públicas según las normas de la UE es absolutamente arbitrario y no tiene nada de científico. Como tampoco lo tiene que sea la estabilidad presupuestaria la prioridad a la hora de fijar la política económica de un estado, sobre todo si tiene tanto paro como el nuestro.

Mira por donde que hoy me ha llegado una historia que confirma tal aseveración. ¡Resulta que la cifra del 3 por ciento fue inventada por casualidad por dos economistas al servicio del gobierno francés, como ha confesado uno de ellos, Guy Abeille, quien fue funcionario del ministerio de economía francés entre 1977 y 1982!

La historia comienza cuando el gobierno de François Miterrand encargó a estos dos economistas inventar una excusa que sonara lo suficientemente convincente para limitar el gasto público del estado francés. Y a ellos no se les ocurrió otra cosa que blandir el déficit público en relación al PIB como arma arrojadiza en contra de las políticas keynesianas que, se supone, debía poner en marcha el gobierno socialista. La cifra del 3 por ciento se la inventaron porque les sonaba mejor que el 1 o el 2 por ciento y porque daba la casualidad que se ajustaba al límite de gasto que el gobierno francés pensaba poner a los presupuestos de ese año (1982).

En palabras del propio Abeille, la decisión que tomaron no tuvo nada de científico ya que...

"… fijarse en el déficit de un año dado no tiene sentido. Y (…) llevarlo al PIB de ese mismo año menos aún. El ratio déficit sobre el PIB puede como mucho servir de indicador. Sopesa una magnitud y proporciona una idea, inmediata, intuitiva, de la deriva, pero nada más. En ningún caso puede servir de brújula de una política económica. No mide nada: no es un criterio. Sólo tiene el valor de un análisis razonado de la capacidad de reembolso, es decir, de un análisis de la solvencia."

La historia completa la podéis encontrar en el siguiente blog, del cual he extraído la información para escribir estas líneas (mil gracias al autor, por cierto):

http://nosinmibici.com/2011/08/25/2675/

Así que podemos llegar a una sola conclusión. Aquellos que dicen que limitar el déficit público (o incluso dejarlo a cero) es necesario para combatir la crisis mienten como bellacos.

Aquellos que se atreven a fijar tal norma en la Constitución española, ya veremos por cuanto tiempo, en fin, éstos no merecen otro calificativo que el de canallas.

La reforma constitucional al descobert

oscar martínez

El pacte que acaben de signar PP i PSOE per reformar la constitució no és una qüestió qualsevol, ens afecta a totes i a tots perquè limita considerablement el marge de maniobra que tindran els governs del futur per pagar els seus comptes i, per tant, per dissenyar la seva política econòmica i social.

Intentaré explicar a continuació perquè hem de rebutjar amb totes les nostres forces aquesta reforma constitucional.

En primer lloc hem de ser conscients que les nostres vides es veuen contínuament afectades per les decisions polítiques preses al si dels centres de poder (que no necessàriament coincideixen sempre amb les institucions polítiques oficialment democràtiques). No importa que “passem de la política”. La política no passa mai de nosaltres. No importa que decidim no votar perquè la política ens faci fàstic, o ens interessin més coses com l'esport o la vida privada dels famosos, perquè pràcticament tota la nostra existència es veurà afectada pel marc polític-legislatiu vigent. Vist així sembla una obvietat, però moltes vegades oblidem aquesta qüestió en el transcurs de la nostra vida quotidiana i només ens recordem d'ella en situacions extremes com la que estem vivim. Dependrà de la política que practiqui el govern de torn que puguem o no trobar feina, que puguem o no pagar els medicaments que necessitem, que puguem o no portar els nostres fills a escola, que puguem o no anar a la universitat, que puguem o no tenir accés a la cultura de qualitat, que puguem o no tenir una jubilació digna o que trobem o no un habitatge per desenvolupar la nostra vida normalment. Fins i tot dependrà que puguem o no fundar una família. Pràcticament totes les esferes de la nostra vida es veuen afectades per la política.

Aleshores, per què una gran part de la gent pensa que és intel·ligent “passar” de la política? No calen grans esforços de la imaginació per concloure que a determinades persones molt influents els interessa que sigui així, que pensem que la política fa fàstic, perquè d'aquesta forma mantenen el control sobre les vides de la majoria, és a dir, concentren en les seves mans el poder que nosaltres pensàvem que havíem delegat en els nostres suposats representants, quan en realitat aquests decideixen ben poca cosa. En altres paraules, la nostra deixadesa política aplana el camí a aquestes persones perquè s'acabi fent el que elles vulguin.

En segon lloc, hem d'adonar-nos que determinades decisions polítiques preses en determinat moment poden afectar-nos durant molt temps i que serà molt difícil tornar-les a canviar, si és que finalment s'acaba fent. D'això també en són conscients aquestes persones tan influents de que parlo i per això estan tan interessades en que la reforma es faci abans de que tinguem temps de reaccionar, perquè saben que després el temps jugarà al seu favor. Reformar la constitució implica canvis substancials en algunes de les lleis que regulen les nostres vides i en les lleis que en el futur es vulguin aprovar, mentre no es torni a canviar la constitució de nou... o es pugui redactar una de nova.

Però és que a més a més, els canvis en la constitució que tant PP como PSOE volen introduir en realitat són enormement transcendentals perquè afecten a tot l'ordenament constitucional: suposen fixar per llei una sola política econòmica i una sola ideologia. Impliquen constitucionalitzar el neoliberalisme i impedir que es pugui aplicar una altra política que no sigui aquella que beneficia exclusivament a una minoria adinerada. I estic parlant d'un percentatge ínfim de la població, raó per la qual es pot dir sense cometre una exageració que aquesta reforma constitucional és un atemptat a la nostra -ja de per sí limitadíssima- democràcia.

La política econòmica -i en concret la política fiscal- és la clau de volta de l'acció política de qualsevol govern. Si l'estat (i quan parlo d'estat estic parlant de totes les administracions de l'estat, també de les comunitats autònomes i dels governs locals) no té recursos suficients per finançar les seves competències és com si no en tingués de competències. Succeeix aleshores que el poble ha perdut la seva sobirania i que la democràcia és una immensa fal·làcia.

Per comprovar que no exagero, fixem-nos en el redactat del nou article 135 de la constitució que volen canviar PP i PSOE. Ja el punt 1 deixa les coses ben clares, establint el principi d'estabilitat pressupostària com el dogma inamovible del qual depèn tota la resta:

“Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.”

És a dir, per damunt de coses com la justícia social, la redistribució de la renda o els drets socials fixats per la constitució (a l'educació, a la sanitat, a l'habitatge, etc.) es troba el principi d'estabilitat pressupostària (l'estat no pot tenir més despeses que ingressos). No cal haver estudiat lleis ni cal ser una advocada brillant per adonar-se del que això significa. Tot, absolutament tot, s'ha de sacrificar a l'objectiu de l'estabilitat pressupostària.

Per si la cosa no quedés suficientment clara, el punt 3 especifica el següent:

“Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta.”

Segons això, l'estat tindrà les mans lligades si vol pagar els sous dels empleats públics i no té diners per fer-ho. La prioritat a partir d'ara serà pagar els interessos del deute públic, és a dir pagar als banquers (els mateixos que han provocat l'actual crisi) que han comprat deute públic i volen cobrar els seus interessos i que se'ls retorni el que han prestat. I com que, a més a més, l'estat tampoc podrà generar més deute per finançar-se (recordem que l'objectiu és l'estabilitat pressupostària) perquè l'endeutament estarà limitat per llei, la conclusió és òbvia: els empleats públics es quedaran sense cobrar. Hi ha qui diria que això no el preocupa gaire perquè no treballa per a l'administració pública, però s'equivoca. Si els empleats públics deixen de cobrar, també deixaran de treballar. I qui aleshores mantindrà els trens en funcionament, o els hospitals, o les escoles, o la mateixa policia?

I qui diu empleats públics, també diu proveïdors privats, perquè també aquests es veurien afectats per l'objectiu de l'equilibri pressupostari i, per tant, també deixarien de cobrar, o de fer nous contractes amb l'administració, si l'estat no té prou diners. I si deixen de cobrar començaran a despatxar gent i és molt possible que alguna de les persones que llegeixi això es quedi aleshores sense feina. En altres paraules, PP i PSOE ens estan dient que els interessa més continuar enriquint als responsables de l'actual crisi (que a més a més fa dos anys van ser rescatats per l'estat amb diners públics) que el benestar de totes i tots nosaltres.

És això democràcia? O és una dictadura encoberta dels poders econòmics, una immensa presa de pel?

A què esperem doncs per reaccionar i sortir al carrer per oposar-nos a aquesta reforma? A què esperem doncs per castigar a les urnes a aquests dos partits, que, salvant les seves diferències ideològiques, es posen d'acord en el que és essencial per fotre'ns a totes i a tots?