La reforma constitucional al descobert

oscar martínez

El pacte que acaben de signar PP i PSOE per reformar la constitució no és una qüestió qualsevol, ens afecta a totes i a tots perquè limita considerablement el marge de maniobra que tindran els governs del futur per pagar els seus comptes i, per tant, per dissenyar la seva política econòmica i social.

Intentaré explicar a continuació perquè hem de rebutjar amb totes les nostres forces aquesta reforma constitucional.

En primer lloc hem de ser conscients que les nostres vides es veuen contínuament afectades per les decisions polítiques preses al si dels centres de poder (que no necessàriament coincideixen sempre amb les institucions polítiques oficialment democràtiques). No importa que “passem de la política”. La política no passa mai de nosaltres. No importa que decidim no votar perquè la política ens faci fàstic, o ens interessin més coses com l'esport o la vida privada dels famosos, perquè pràcticament tota la nostra existència es veurà afectada pel marc polític-legislatiu vigent. Vist així sembla una obvietat, però moltes vegades oblidem aquesta qüestió en el transcurs de la nostra vida quotidiana i només ens recordem d'ella en situacions extremes com la que estem vivim. Dependrà de la política que practiqui el govern de torn que puguem o no trobar feina, que puguem o no pagar els medicaments que necessitem, que puguem o no portar els nostres fills a escola, que puguem o no anar a la universitat, que puguem o no tenir accés a la cultura de qualitat, que puguem o no tenir una jubilació digna o que trobem o no un habitatge per desenvolupar la nostra vida normalment. Fins i tot dependrà que puguem o no fundar una família. Pràcticament totes les esferes de la nostra vida es veuen afectades per la política.

Aleshores, per què una gran part de la gent pensa que és intel·ligent “passar” de la política? No calen grans esforços de la imaginació per concloure que a determinades persones molt influents els interessa que sigui així, que pensem que la política fa fàstic, perquè d'aquesta forma mantenen el control sobre les vides de la majoria, és a dir, concentren en les seves mans el poder que nosaltres pensàvem que havíem delegat en els nostres suposats representants, quan en realitat aquests decideixen ben poca cosa. En altres paraules, la nostra deixadesa política aplana el camí a aquestes persones perquè s'acabi fent el que elles vulguin.

En segon lloc, hem d'adonar-nos que determinades decisions polítiques preses en determinat moment poden afectar-nos durant molt temps i que serà molt difícil tornar-les a canviar, si és que finalment s'acaba fent. D'això també en són conscients aquestes persones tan influents de que parlo i per això estan tan interessades en que la reforma es faci abans de que tinguem temps de reaccionar, perquè saben que després el temps jugarà al seu favor. Reformar la constitució implica canvis substancials en algunes de les lleis que regulen les nostres vides i en les lleis que en el futur es vulguin aprovar, mentre no es torni a canviar la constitució de nou... o es pugui redactar una de nova.

Però és que a més a més, els canvis en la constitució que tant PP como PSOE volen introduir en realitat són enormement transcendentals perquè afecten a tot l'ordenament constitucional: suposen fixar per llei una sola política econòmica i una sola ideologia. Impliquen constitucionalitzar el neoliberalisme i impedir que es pugui aplicar una altra política que no sigui aquella que beneficia exclusivament a una minoria adinerada. I estic parlant d'un percentatge ínfim de la població, raó per la qual es pot dir sense cometre una exageració que aquesta reforma constitucional és un atemptat a la nostra -ja de per sí limitadíssima- democràcia.

La política econòmica -i en concret la política fiscal- és la clau de volta de l'acció política de qualsevol govern. Si l'estat (i quan parlo d'estat estic parlant de totes les administracions de l'estat, també de les comunitats autònomes i dels governs locals) no té recursos suficients per finançar les seves competències és com si no en tingués de competències. Succeeix aleshores que el poble ha perdut la seva sobirania i que la democràcia és una immensa fal·làcia.

Per comprovar que no exagero, fixem-nos en el redactat del nou article 135 de la constitució que volen canviar PP i PSOE. Ja el punt 1 deixa les coses ben clares, establint el principi d'estabilitat pressupostària com el dogma inamovible del qual depèn tota la resta:

“Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.”

És a dir, per damunt de coses com la justícia social, la redistribució de la renda o els drets socials fixats per la constitució (a l'educació, a la sanitat, a l'habitatge, etc.) es troba el principi d'estabilitat pressupostària (l'estat no pot tenir més despeses que ingressos). No cal haver estudiat lleis ni cal ser una advocada brillant per adonar-se del que això significa. Tot, absolutament tot, s'ha de sacrificar a l'objectiu de l'estabilitat pressupostària.

Per si la cosa no quedés suficientment clara, el punt 3 especifica el següent:

“Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta.”

Segons això, l'estat tindrà les mans lligades si vol pagar els sous dels empleats públics i no té diners per fer-ho. La prioritat a partir d'ara serà pagar els interessos del deute públic, és a dir pagar als banquers (els mateixos que han provocat l'actual crisi) que han comprat deute públic i volen cobrar els seus interessos i que se'ls retorni el que han prestat. I com que, a més a més, l'estat tampoc podrà generar més deute per finançar-se (recordem que l'objectiu és l'estabilitat pressupostària) perquè l'endeutament estarà limitat per llei, la conclusió és òbvia: els empleats públics es quedaran sense cobrar. Hi ha qui diria que això no el preocupa gaire perquè no treballa per a l'administració pública, però s'equivoca. Si els empleats públics deixen de cobrar, també deixaran de treballar. I qui aleshores mantindrà els trens en funcionament, o els hospitals, o les escoles, o la mateixa policia?

I qui diu empleats públics, també diu proveïdors privats, perquè també aquests es veurien afectats per l'objectiu de l'equilibri pressupostari i, per tant, també deixarien de cobrar, o de fer nous contractes amb l'administració, si l'estat no té prou diners. I si deixen de cobrar començaran a despatxar gent i és molt possible que alguna de les persones que llegeixi això es quedi aleshores sense feina. En altres paraules, PP i PSOE ens estan dient que els interessa més continuar enriquint als responsables de l'actual crisi (que a més a més fa dos anys van ser rescatats per l'estat amb diners públics) que el benestar de totes i tots nosaltres.

És això democràcia? O és una dictadura encoberta dels poders econòmics, una immensa presa de pel?

A què esperem doncs per reaccionar i sortir al carrer per oposar-nos a aquesta reforma? A què esperem doncs per castigar a les urnes a aquests dos partits, que, salvant les seves diferències ideològiques, es posen d'acord en el que és essencial per fotre'ns a totes i a tots?