oscar martínez
La ideologia liberal doctrinària, que impera tant en el disseny del nostre entramat institucional com en els missatges adormidors de la consciència que no parem de rebre quotidianament des de la nostra més tendra infància, basa la seva idea de llibertat en una ficció jurídica: la de que es pot ser civilment lliure tot i no disposar de bases materials d'existència independents, que un és lliure tot i que hagi de demanar permís diàriament a un altre per poder continuar vivint, que és possible ser lliure tot i no ser propietari dels mitjans de producció que qualsevol persona necessita per obtenir l'indispensable per sobreviure (1). Es tracta d'una forma d'entendre la llibertat basada en l'existència d'una suposada igualtat davant la llei (isonomia, del grec isos, igualtat, i nomos, llei) de tots els ciutadans que formen part d'un estat (2). Se sobreentén que en les societats democràtiques actuals tant propietaris com no propietaris tenen els mateixos drets i són iguals davant la llei tot i que els primers gaudeixin d'independència econòmica i els segons depenguin de les decisions que prenen els primers per poder continuar menjant, vestint-se i dormint cada nit sota un sostre.
Certament, si entenem la llibertat com l'absència de dominació en les relacions entre individus, és de tot punt lògic i comprensible que aquella no s'entengui sense abolir també les relacions de domini que existeixen en l'esfera de la producció:
“Sin independencia material, o control directo sobre los medios de producción, no existe la libertad civil, y a partir de esto, cualquier pretensión de igual libertad en el ámbito público político, o libertad política, es una mera superchería, una enormidad que sólo el liberalismo pudo llegar a sostener.” (3)
Aquesta ficció jurídica no té res a veure amb el concepte de llibertat que defensa la tradició republicana i que va néixer a l'Atenes democràtica d'Efialtes i Pericles, va ser compartida pels revolucionaris del segle XVIII i van heretar els fundadors del socialisme al segle XIX. La derrota a mans dels grans propietaris, el 10 de Termidor de 1794, de la revolució democràtica que van liderar Marat i Robespierre va suposar el triomf d'aquesta forma particular d'entendre la llibertat aliena a qualsevol condicionant econòmica. El concepte de llibertat limitat a una teòrica igualtat de tots davant la llei, però preservant les relacions econòmiques de dependència entre persones de diferents classes socials (4), es va anar implantant amb èxit a Europa Occidental i al continent americà conforme s'obria pas la nova societat industrial, una societat on milions de camperols i artesans independents econòmicament gràcies a la desaparició de l'Ancien régime, van veure com queien en la condició de semi-esclaus en convertir-se en treballadors assalariats, teòricament iguals davant la llei als seus nous amos, però en la pràctica també “lliures” de morir-se de fam si no volien plegar-se a les draconianes condicions de treball que aquells els imposaven, de forma absolutament legal i, segons el liberalisme doctrinari, justa.
Las condiciones materiales de la libertad, del professor de la Universitat de Barcelona Daniel Raventós, trasllada al nostre temps el vell debat polític entorn de la llibertat civil relacionada amb el dret a la propietat, com ha fet històricament la tradició republicana, un debat lamentablement desterrat de l'escola i dels mitjans de comunicació. La vessant democràtica d'aquesta tradició ha defensat sempre que aquells que no tenen l'existència material garantida no poden ser lliures i que, per poder ser-ho, la propietat s'ha d'estendre a tota la societat. Si entenem que un règim polític és democràtic si governen els pobres (com sempre ho ha entès així la tradició republicana) arribarem a la conclusió de que aquests aprofitaran que tenen el poder polític per fer realitat aquesta extensió dels guanys que proporciona la propietat al conjunt de la població (5). Com va dir Robespierre -un altre republicà- en un dels seus famosos discursos:
“¿Cuál es el primer fin de la sociedad? Mantener los derechos imprescriptibles del hombre. ¿Cuál es el primero de estos derechos? El de existir. La primera ley social es, pues, la que asegura a todos los miembros de la sociedad los medios de existir; todas las demás se subordinan a ésta; la propiedad no ha sido instituida, ni ha sido garantizada, sino para cimentar aquella ley (...) Y no es verdad que la propiedad pueda jamás estar en oposición con la subsistencia de los hombres.” (6)
Ara bé, es preguntarà el lector, com garantir a tothom el dret a l'existència en una societat com la nostra, on la propietat es troba tan concentrada en cada cop menys mans, on s'està tornant a marxes forçades a les velles relacions laborals que caracteritzaren la revolució industrial, amb uns treballadors assalariats cada cop més incapaços de negociar amb la patronal les seves condicions laborals amb una mínima garantia d'èxit, i on les històriques conquestes de la classe obrera estan sent destruïdes a la mateixa velocitat que creixen de forma espectacular les desigualtats socials? És per tractar de respondre a aquestes preguntes d'on sorgeix la idea de la Renda Bàsica (a partir d'ara, RB), ens diu Raventós, com una de les formes possibles (no pas l'única) que tenen els desposseïts de fer front als abusos comesos pels poderosos, de redemocratitzar la política, de reconstitucionalitzar les relacions laborals i de que les classes treballadores recuperin la iniciativa a l'hora de construir les seves vides amb una certa independència econòmica i una garantia de gaudir de llibertat civil i, per tant, política.
La RB consisteix en el següent: “un ingreso pagado por el estado a cada miembro de pleno derecho de la sociedad o residente, incluso si no quiere trabajar de forma remunerada, sin tomar en consideración si es rico o pobre, o dicho de otra forma, independientemente de cuáles puedan ser las otras posibles fuentes de renta, y sin importar con quién conviva.” (7) Aquesta és la definició de RB més acurada, segons el nostre autor, i té diverses implicacions. La primera d'elles és la seva incondicionalitat. A diferència de les altres prestacions socials pagades per l'estat, la RB no depèn de més condició que la del fet de ser resident legal del país on s'apliqui. Per tant, tenen dret a percebre aquest ingrés tant els rics com els pobres, els homes o les dones, els adults o els infants, els que tinguin un treball remunerat, o no el tinguin. El fet que no calgui demostrar determinats estats de carestia econòmica per cobrar-la elimina l'estigma que acompanya a la majoria de prestacions socials i ajuda també a sortir del cercle de la pobresa (que consisteix en que el prestatari no vol prendre riscos per millorar la seva situació econòmica per por a perdre un ingrés considerat per ell més segur).
Thomas Paine va ser un dels primers en proposar pagar
una quantitat fixa a cada persona, ja fos rica o pobra.
Una altra particularitat de la RB és que és percebuda individualment, no per unitat familiar, la qual cosa va en favor de l'exercici de la llibertat individual i del trencament de relacions de dependència econòmica dins de la vida de parella. Raventós defensa convincentment que la RB pot ajudar a superar les desigualtats de gènere, sense que això pretengui voler dir que la sola implantació d'una mesura com aquesta acabaria amb el problema. S'ha de tenir en compte que en les nostres societats patriarcals les dones realitzen la major part del treball domèstic i són elles les que asseguren la reproducció de la força de treball i de la mateixa espècie. Seria una mesura de justícia remunerar a les dones per aquest paper econòmic i social tant important. Ara bé, front a les crítiques que des d'alguns grups feministes s'han fet a la RB, veient en aquesta un intent de preservar el desigual repartiment de tasques familiars en favor de l'home, Raventós argumenta que la RB podria proporcionar a les dones precisament la independència material que els permetria “negociar” en millors condicions amb les seves parelles masculines l'assumpció de les responsabilitats familiars. Per últim, el fet que la RB es cobri individualment significa que no discrimina a les famílies no construïdes al voltant del clàssic home-dona on el cap de família és l'home i aquest administra com vol la percepció de la prestació social; també pot ajudar al sosteniment de les famílies monoparentals, cada cop més nombroses i encapçalades la gran majoria per dones.
Dit això i explicat molt succintament què és la RB, el que més m'interessa destacar del llibre que estem analitzant és la relació que existeix entre la RB i la (re)democratització de la política. Allò que diferencia la tradició de pensament republicà del pensament legitimador de l'ordre social actual és que -com diu Raventós- el primer no considera que la virtut en els éssers humans es redueixi a consideracions d'ordre purament moral i/o psicològic, sinó, ben al contrari, la virtut és inseparable de les bases materials de l'existència. (8) La bona vida dels individus ha de fundar-se en el fet de gaudir d'independència econòmica, la qual cosa permetrà que puguin participar lliurement en la vida política, és a dir, el tenir garantit el dret a la existència és el que garanteix el dret a la ciutadania, en fer possible que les persones puguin desenvolupar les seves capacitats polítiques i puguin decidir lliurement i no fer-ho condicionats per la seva dependència econòmica vers un altre. És així com passen de la condició de súbdits a la condició de ciutadans, no només pel reconeixement jurídic de la seva ciutadania.
Per una altra banda, i com defensava David Casassas en un altre llibre (9), el republicanisme no ha deixat mai de banda el paper de l'estat en aquesta crucial qüestió. Raventós ens recorda que un dels perills més greus que amenacen constantment la llibertat republicana és la formació de poders privats prou grans com per disputar amb èxit la definició de bé comú als poders públics. Quan l'estat no és prou fort com per resistir-se al domini d'aquests grups privats, la majoria dels individus inevitablement veuran malmesa -o fins i tot destruïda- la seva llibertat. Precisament per preservar la llibertat individual l'estat ha d'intervenir, bé per impedir la formació d'aquests grups oligàrquics, bé per destruir-los si aquests ja estan actuant en contra del bé comú (com passa avui dia amb els anomenats “mercats financers”). Un dels signes més evidents d'aquesta disputa entre el bé comú i el bé privat són les descarades donacions multimilionàries als partits amb opcions de governar o l'endeutament en que han de caure aquests partits amb els grans bancs per poder finançar-se i així guanyar les eleccions. És també evident que aquestes “ajudes” es faran pagar al govern de torn i que les decisions resultants no beneficiaran precisament a la majoria de la població.
Quin paper pot jugar en això la RB? Proporcionar una RB a tots els ciutadans d'un estat suposaria proporcionar les bases materials necessàries per l'exercici lliure de la seva ciutadania. Suposaria dotar-los de les eines imprescindibles per començar a contrarestar l'acció d'aquells grups oligàrquics capaços de dominar l'estat fins al punt d'imposar a la societat la seva particular visió del que és bo i del que no ho és. Suposaria, en poques paraules, fer possible la democràcia.
Veiem això amb més detall. La implantació d'una RB afavoriria el que s'ha anomenat “desmercantilització de la força de treball.” Ja hem comentat abans que la formació de la societat industrial capitalista va provocar que molts treballadors independents caiguessin en la condició d' ”esclaus a temps parcial” en convertir-se en assalariats. El fet de perdre la propietat dels mitjans de producció va suposar que aquells no tinguessin altre remei que “vendre's” als propietaris per poder sobreviure. La seva força de treball -i la dels seus fills- esdevé així la seva única possessió en el món, la única cosa que poden oferir a canvi del seu sustent. No cal un gran esforç de la imaginació per comprendre que això suposava una pèrdua de capacitat de decisió considerable. Amb el temps, els treballadors assalariats van començar a associar-se entre si i a guanyar poder de negociació amb els seus patrons per millorar les seves condicions de vida i de treball, guanyant així una certa influència política. Però el triomf del neoliberalisme i de la globalització ha suposat que aquest poder de negociació s'hagi vist disminuït considerablement, la qual cosa posa en perill no només l'estat del benestar sinó la mera possibilitat de que les classes treballadores puguin influir en la vida política, en veure's sotmesos permanentment al xantatge dels grans poders privats.
La RB podria començar a ajudar a corregir aquesta situació, en limitar la capacitat de xantatge mencionada. La mera possibilitat de poder renunciar, ni que fos per un temps, a un treball remunerat sense caure en la misèria o patir gana, permetria a la classe treballadora recuperar el poder de negociació perdut. I no només això. La RB permetria afrontar els riscos associats a altres formes d'organització del treball, diferents a les formes capitalistes, com per exemple la creació d'una empresa cooperativa. És aquesta una perspectiva que ha explorat Erik Olin Wright. (10) La desmercantilització del treball que afavoriria la RB crearia condicions favorables a la creació d'una economia social -centrada en les necessitats- oposada a una economia capitalista -centrada en la maximització del benefici, és a dir en l'explotació del treball. La característica principal de l'economia social és:
“la producción organizada por colectividades directamente para satisfacer las necesidades y no sujeta a la disciplina de la maximización de las ganancias ni a la racionalidad tecnocrática-estatal.”
No cal dir que hi ha poques maneres més eficaces de fer front a la constitució de grans poders privats oligàrquics, prou poderosos per imposar els seus interessos a la majoria de la societat, que la construcció entre totes d'una economia alternativa d'aquestes característiques, capaç de fer realitat el vell somni de Robespierre de fer que la propietat estigui sotmesa a les necessitats socials i no a l'inrevés.
En aquest sentit, la RB constitueix un mitjà eficaç per la redemocratització de la vida política, en permetre als individus no haver de dependre dels propietaris i deixar de ser els seus “esclaus a temps parcial”. La societat civil, a més a més, quedaria ben reforçada, en proporcionar la RB un subsidi per a l'exercici de la participació democràtica. (11) Aquesta quedaria assegurada en donar la RB a tots els ciutadans que volguessin la possibilitat de renunciar temporalment a una feina remunerada per poder intervenir en la vida pública, deixant d'estar la política monopolitzada pels professionals de la mateixa, causa de moltes queixes pertinents de la ciutadania, que reclamen una més gran participació. Els moviments socials, l'associacionisme, el desenvolupament cultural de la societat es veurien sense dubte afavorits per l'existència d'una RB.
Des de que es va proposar per primer cop la RB, objeccions a la mateixa no en falten. Però no és la intenció d'aquest article contestar-les, ni anar més enllà en aquest tema. És suficient dir que Daniel Raventós dóna prou arguments per defensar la RB dels seus detractors. Per qui vulgui saber-ne més, recomano la lectura d'aquest llibre, que té la virtut d'apropar al comú de la ciutadania la revolucionària proposta -ni més ni menys- que d'universalitzar les condicions materials de la seva llibertat.
Notes:
- Antoni Domènech. El eclipse de la fraternidad: una revisión republicana de la tradición socialista. Barcelona, Crítica, 2004, p. 97.
- David Casassas. La ciudad en llamas: la vigencia del republicanismo comercial de Adam Smith. Montesinos, 2010, pp. 97-101.
- Joaquín Miras Albarrán. Para fundar una República. Revista Sin Permiso, núm. 1, maig 2006., p. 132.
- És el que Domènech ha anomenat “oligarquia isonòmica”, res a veure amb la llibertat republicana o amb l'autèntica democràcia, op. cit., pp. 34.
- Daniel Raventós, Las condiciones materiales de la libertad. El Viejo Topo, 2007, pp. 66-68.
- Citat per Raventós, op. cit., p. 74. La cursiva és meva.
- Ibidem, p. 22.
- Ibidem, p. 79.
- La ciudad en llamas, op. cit., pp. 349-351.
- La Renta Básica como programa socialista. Revista Sin Permiso, núm. 1, maig 2006, pp. 147-151.
- Ibidem, p. 151.
