15O Barcelona. Global Change

15O Barcelona. Global Change, un álbum en Flickr.

Manifestación 15 Octubre 2011 en Barcelona. Fotos de Oscar Martínez. Todos los derechos reservados, excepto la difusión en Internet sin ánimo de lucro.

15 octubre. Global Change Barcelona

Paradisos artificials

El frau fiscal a l'estat espanyol arriba als 80.000 milions d'euros. Els interessos del deute públic que ha de pagar cada any l'estat arriben a 21.500 milions d'euros, el 26,8% del frau permès.

Els inspectors d'Hisenda han denunciat públicament que no hi ha un veritable interès per part de les autoritats econòmiques de l'estat de combatre el frau fiscal:

"... podemos decir que no existe voluntad política para luchar contra el fraude fiscal mientras no exista un verdadero plan destinado a dicho fin."

Pràcticament el 100% de les empreses de l'Íbex 35 opera als anomenats "paradisos fiscals", la qual cosa vol dir que estan evadint capitals del país davant els ulls de tothom.

Les empreses fiduciàries que ofereixen serveis a qualsevol empresa que vulgui evadir impostos mitjançant la creació de companyies fantasma (anomenades "offshore") s'anuncien sense complexos a Internet. El seu veritable objectiu es camufla sota l'eufemisme de la "optimització fiscal".

La gran pregunta és:

Per què un govern obsessionat amb la reducció del dèficit públic no vol posar fi a aquest enorme problema i sí en canvi opta per la via, molt més impopular, de la reducció de la despesa pública i en especial de la despesa social?

Sobre la democràcia entesa com a govern dels pobres

oscar martínez

Donat que hi ha hagut força comentaris adversos al darrer post d'aquest bloc dedicat a rescatar el sentit clàssic de democràcia que trobem a l'Atenes de Pericles i Aspàsia, he volgut reforçar l'argument que exposo en el meu anterior article de que el règim polític anomenat "democràcia" per Aristòtil vol dir en realitat "govern dels pobres" i no una altra cosa.

Alguns d'aquests lectors diuen que tant jo com Antoni Domènech estem equivocats, que democràcia vol dir en realitat “govern del poble” i que la paraula demos no vol dir “pobres”, sinó que significava “circumscripció administrativa”. Sembla que aquests lectors crítics no hagin volgut aprofundir en el sentit autènticament històric que es desprèn d'aquestes termes. A continuació tractaré de demostrar que són ells els que s'equivoquen.

La base de la meva argumentació -com dic a l'article original- la pot trobar qualsevol que llegeixi el llibre del catedràtic de filosofia del dret de la UB, antic militant del PSUC i deixeble del filòsof Manuel Sacristán, Antoni Domènech, "El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista" (Crítica, 2004). Qui tingui dubtes de la solvència del pensament d'aquest intel·lectual pot consultar la llista dels autors que ha traduït en benefici del desenvolupament de les ciències socials al nostre país: ni més ni menys que John Rawls, Jürgen Habermas, Robert Nozick, Jon Elster, Wolfgang Harich, John Roemer, Pierre Vilar, John Searle, Mike Davis, Edward P. Thompson, Philippe van Parijs, etc.

"El eclipse de la fraternidad" defensa amb convicció que existeix un nexe històric que connecta directament la tradició democràtica-republicana de l'antiguitat clàssica greco-romana amb la Il·lustració del segle XVIII, amb les revolucions francesa i americana i amb el mateix socialisme (estic parlant de Marx i Engels, sí).

Aquest nexe es basa en l'assumpció d'una sèrie de premisses filosòfico-polítiques que comparteixen totes les tradicions que he esmentant. Una de les més importants és que la societat es divideix bàsicament en dues classes: la dels propietaris i la dels no propietaris, o el que és el mateix: la dels rics i la dels pobres. El mateix Aristòtil va deixar aquest punt ben fixat, sense cap mena de dubte, a la Política:

"…es imposible que los mismos ciudadanos sean a la vez pobres (pénesthai) y ricos (plouteîn). Por eso éstas parecen constituir principalmente las partes de la ciudad (…) estas partes de la ciudad se muestran pugnazmente enfrentadas (enantía), de modo que la preponderancia de una o de otra constituye los regímenes, y éstos parecen ser dos: democracia y oligarquía." (citat pel propi Domènech, p. 48)

Més clar l'aigua: Aristòtil ens està dient que la democràcia vol dir literalment “govern dels pobres” o el que vol dir el mateix: govern dels no propietaris. Quan, en canvi, són els rics els que governen el règim polític es diu “oligarquia” (literalment “govern d'uns pocs”) o directament “plutocràcia” (“govern dels rics”).

Vaig dir en el meu anterior article -seguint a Domènech- que Aristòtil rebutjava la forma de govern democràtica precisament perquè creia que el poble menut, els que viuen de la feina que fan amb les seves pròpies mans, no té la capacitat que hom espera per governar-se a si mateix, degut a què no disposa de la virtut que dóna gaudir d'una vida llicenciosa com la que viuen els rics ociosos.

Vaig dir també -seguint de nou a Domènech- que la història nega aquesta conclusió, car l'exemple d'una ciutat com l'Atenes clàssica, governada durant 140 anys per un règim democràtic llença per terra la teoria reaccionària aristotèlica de que els humils no distingeixen el que és just del que és injust (i que gent com l'Artur Mas pensen en el fons del seu cor, suposat que en tinguin, de cor).

I per últim, vaig dir que l'èxit de la democràcia atenenca es basà en la remuneració amb fons públics dels càrrecs polítics, en la distribució entre la classe dels desposseïts de terres per conrear-les lliurament i en la eliminació de l'esclavatge per deutes (cosa que a molts de nosaltres ens convindria en l'estat de coses actual). Aquest “anivellament” de la riquesa va fer possible que els no propietaris poguessin dedicar el temps necessari a fer política i consolidar el règim democràtic, gràcies al fet que van poder evitar situacions de dependència que els podien fer caure de nou en mans dels oligarques (com passa avui dia de manera absolutament aclaparadora amb tots nosaltres, que ens trobem sotmesos a la dictadura de facto dels poders financers, de tal manera que estan aconseguint anorrear en un plaç de temps molt curt moltes de les conquestes que la democràcia més o menys limitada que hi havia fins ara va aconseguir gràcies a segles de lluita protagonitzada pels desheretats d'aquest món).

M'agradaria citar de nou a Domènech per tal de perfilar encara més el concepte aristotèlic de democràcia com a govern dels pobres. Es tracta d'un article (1) la lectura del qual també recomano (“Democracia burguesa: nota sobre la génesis del oxímoron y la necedad del regalo”):

"... la “democracia” antigua [se entiende] como gobierno del démos, es decir, de los pobres libres. El démos estaba compuesto por quienes viven por sus manos. En la explicación sociológica de Aristóteles: por campesinos (giorgoi), artesanos (banausoi), pequeños comerciantes (agoroi) y trabajadores asalariados (misthotoi). De esos 4 elementos componentes del démos, la democracia plebeya ateniense (tras la revolución de Ephialtes del 461 antes de nuestra era) dio el predominio político al último (a los thetes, a los jornaleros, a los asalariados –los “esclavos a tiempo parcial” de Aristóteles–), entrando así en la categoría más peligrosa de la democracia, según el Estagirita: la democracia radicalmente plebeya.

(..) además de como gobierno de los pobres libres, y en paralelo a eso, la democracia se entiende como (..) un movimiento popular encabezado por la parte más desposeída del démos –los thetes–, capaz de arrastrar tras de sí a todo el démos, y aún a amplios estratos de las capas medias, y de aislar políticamente a la oligarquía plutocrática."

Però per a aquells lectors que encara vegin en l'argumentació de Domènech alguna fissura, m'agradaria citar al mateix Aristòtil, que descriu magistralment el que és -el que hauria d'ésser- una democràcia com cal (i ningú amb dos dits de front podrà negar que Aristòtil coneixia profundament la realitat política del seu temps, suposo).

“El principio del gobierno democrático es la libertad. (..) El primer carácter de la libertad es la alternativa en el mando y en la obediencia. En la democracia el derecho político es la igualdad, no con relación al mérito, sino según el número. Una vez sentada esta base de derecho, se sigue como consecuencia que la multitud debe ser necesariamente soberana, y que las decisiones de la mayoría deben ser la ley definitiva, la justicia absoluta; porque se parte del principio de que todos los ciudadanos deben ser iguales. Y así, en la democracia, los pobres son soberanos, con exclusión de los ricos, porque son los más, y el dictamen de la mayoría es ley. Este es uno de los caracteres distintivos de la libertad, la cual es para los partidarios de la democracia una condición indispensable del Estado. Su segundo carácter es la facultad que tiene cada uno de vivir como le agrade, porque, como suele decirse, esto es lo propio de la libertad, como lo es de la esclavitud el no tener libre albedrío. Tal es el segundo carácter de la libertad democrática. Resulta de esto, que en la democracia el ciudadano no está obligado a obedecer a cualquiera; o si obedece, es a condición de mandar él a su vez; y he aquí cómo en este sistema se concilia la libertad con la igualdad.

Estando el poder en la democracia sometido a estas necesidades, las únicas combinaciones de que es susceptible, son las siguientes. Todos los ciudadanos deben ser electores y elegibles. Todos deben mandar a cada uno y cada uno a todos, alternativamente. Todos los cargos deben proveerse por suerte, por lo menos todos aquellos que no exigen experiencia o talentos especiales. No debe exigirse ninguna condición de riqueza, y si la hay, ha de ser muy moderada. Nadie debe ejercer dos veces el mismo cargo, o por lo menos muy rara vez, y sólo los menos importantes, exceptuando, sin embargo las funciones militares. Los empleos deben ser de corta duración, si no todos, por lo menos todos aquellos a que se puede imponer esta condición. Todos los ciudadanos deben ser jueces en todos, o por lo menos en casi todos los asuntos, en los más interesantes y más graves, como las cuentas del Estado y los negocios puramente políticos; y también en los convenios particulares. La asamblea general debe ser soberana en todas las materias, o por lo menos en las principales, y se debe quitar todo poder a las magistraturas secundarias, dejándoselo sólo en cosas insignificantes. (..) es preciso hacer ante todo que todos los empleos sean retribuidos; asamblea general, tribunales, magistraturas inferiores; o por lo menos, es preciso retribuir a los magistrados, jueces, senadores, miembros de la asamblea y funcionarios que están obligados a comer en común. Si los caracteres de la oligarquía son el nacimiento ilustre, la riqueza y la instrucción, los de la democracia serán el nacimiento humilde, la pobreza, el ejercicio de un oficio. Es preciso cuidarse mucho de no crear ningún cargo vitalicio; y si alguna magistratura antigua ha conservado este privilegio en medio de la revolución democrática, es preciso limitar sus poderes y conferirla por suerte en lugar de hacerlo por elección.” (Política, llibre 7è, capítol 1er, les cursives són meves)

Com veiem, el rebuig d'Aristòtil al govern dels pobres no el va incapacitar per descriure amb exactitud i franquesa el que volia dir democràcia. Després de llegir aquestes paraules, vull creure que no hi haurà ja ningú que dubti que la democràcia real és aquella on governen els pobres i el seu contrari té un altre nom:

Oligarquia.

Jo convido a reflexionar als lectors sobre quina d'aquestes dues classes de règim polític tenim avui dia.

Notes:

1. Domènech critica en aquest article la idea de que la democràcia és un concepte modern. Ben al contrari, com hem vist, la democràcia radical la trobem al món antic i connecta directament amb la idea de la democràcia que tenien revolucionaris del segle XVIII com Robespierre i del segle XIX com Karl Marx. Domènech ataca sense pietat el mite de que el concepte de “democràcia burgesa” prové del propi Marx. De fet, Marx no tenia una concepció de la democràcia essencialment diferent de la que hi havia a l'Atenes clàssica, entesa com a “govern dels pobres”. http://www.vientosur.info/articulosabiertos/VS-100-11-domenech-democraciaburguesa.pdfar

Al voltant de la concepció aristocràtica de la política

oscar martínez

Què significat pot tenir la democràcia avui dia i com ens pot ajudar la tradició democràtica-republicana a respondre a aquesta qüestió?

Quan Convergència i Unió va guanyar les darreres eleccions autonòmiques Artur Mas va descriure el seu propi govern com el “govern dels millors” (1). Que aquest personatge utilitzés aquesta expressió per referir-se als alts càrrecs que ell mateix havia escollit personalment per dirigir els assumptes públics de Catalunya no és gens casual. Respon a una concepció elitista de la política entesa com una activitat reservada a homes i dones “virtuosos”, ben allunyada del sentit clàssic de la paraula democràcia (demos + cracia, “govern dels pobres”). Resumint-ho en poques paraules, la política és cosa dels “millors”. I qui són els millors en una societat capitalista com la nostra? La única resposta possible per a un representant de la classe en el poder és que els millors són aquells que han demostrat ser-ho gràcies al seu èxit en la seva vida privada. Efectivament, el lector ho ha endevinat: estem parlant dels rics.

Rellegint el llibre de l'Antoni Domènech, “El eclipse de la fraternidad”, un no pot evitar trobar evidents paral·lelismes entre aquesta forma d'entendre la ordenació dels afers públics que tenen els polítics de Convergència i Unió i els atacs que Aristòtil va dirigir ara ja fa més de 2000 anys contra la democràcia atenenca. El filòsof grec no va poder suportar mai que els pobres lliures tinguessin igual accés als llocs de govern de la ciutat que els propietaris rics. Però almenys, a diferència del que diuen els apologetes del sistema, Aristòtil era prou honest intel·lectualment com per reconèixer que la societat es divideix bàsicament en rics i pobres i que la preeminència social d'uns o altres defineix el caràcter polític de l'estat: es tracta d'una democràcia en el cas de que tinguin el poder els pobres i d'una oligarquia (“govern d'uns pocs”) si són els rics els que manen.

El concepte de “govern dels millors” respon

a una concepció elitista de la política

Per al filòsof grec el govern bo és aquell que està protagonitzat per homes “virtuosos” i aquests de cap manera poden ser pobres (o no propietaris, que si fa no fa és el mateix). Per a Aristòtil “la riqueza y la propiedad suelen coincidir con la virtud, siendo aquella la fuente de ésta” (2) Els pobres, que són identificats com aquells que s'han de guanyar la vida amb el seu treball personal, no poden ser mai aptes per governar-se a si mateixos perquè no disposen d'allò que és imprescindible per a l'exercici virtuós del poder i que només pot derivar de l'acumulació de bens: l'oci. Només els rics, segons Aristòtil, tenen el temps lliure necessari per dirigir de manera racional i justa la vida política de la ciutat. Podem veure en això perfectament reflectida la concepció tecnocràtica d'Artur Mas, per al qual el poder ha d'estar reservat als “millors”, a aquells que “saben” què s'ha de fer en tot moment perquè s'han format en les millors escoles de negocis del món, identificant l'èxit empresarial amb la virtuositat política.

Domènech, però, ens assenyala de forma eloqüent la fal·làcia que s'amaga darrera aquesta suposada “argumentació”. I és que durant 140 anys Atenes va ser governada pel partit dels pobres, fins que l'autòcrata Alexandre va posar fi al seu règim democràtic:

“La reforma constitucional de Ephialtes (...) consistió muy principalmente en hacer que los cargos públicos de gobierno, así como la participación en las asambleas deliberativas y en los tribunales populares de justicia fueran remunerados con fondos públicos. Esa reforma trajo consigo la invasión de la vida política por parte del demos pobre...” (3)

només un règim democràtic radical pot contrarestar les relacions de dominació

proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts

Com va ser possible que una ciutat-estat com Atenes pogués ser dirigida per la classe social dels desposseïts no només sense caure en el caos, sinó donant-hi pas a l'època més gloriosa de la seva història (la de Pericles, la de Fídias, la de Sòcrates)? Per dues raons, ens diu Domènech: 1) com acabem de veure perquè els pobres podien dedicar el temps necessari per a l'activitat política sense morir-se de fam gràcies a la remuneració dels càrrecs públics (és clar que un ric, en canvi, pot prescindir-ne doncs ja en té prou per viure sense treballar). I 2) perquè els pobres van poder evitar en bona mesura trobar-se sotmesos a relacions de dependència vers els propietaris gràcies a la redistribució de la propietat de la terra i l'abolició de l'esclavatge per deutes que va permetre l'arribada de la democràcia (4).

Aristòtil tenia raó quan afirmava que el fet de no tenir propietats col·locava -i col·loca encara- les persones a mercè d'altres que sí són propietaris, de la voluntat dels quals acaba depenent la supervivència dels primers, cosa que limita radicalment la seva capacitat d'elecció. És lògic doncs que les relacions clientelars privades patró-semi-esclau (que no altra cosa és un treballador assalariat) esdevinguin relacions igualment clientelars en l'esfera política. Per tant, només un règim democràtic radical pot contrarestar aquestes relacions de dominació a l'àmbit privat proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts, amb coses com la distribució dels mitjans de producció, com ara la terra, la tecnologia o el mateix coneixement (5).

Tornem doncs a la definició aristotèlica de la virtut política. No només no és cert que els “millors” polítics siguin els rics -com afirmen tant Aristòtil com, subreptíciament, en Mas- sinó que poden perfectament arribar a ser els pitjors governants. Recapitulem una mica abans d'aprofundir en aquesta qüestió. Un altre filòsof grec de nom Protàgores -aquest sí partidari de la democràcia- va defensar que els pobres tenen, com a mínim, la mateixa capacitat innata que els rics d'esbrinar allò que és just i bo per al bé comú. Qualsevol persona seria vista pels seus congèneres com un boig si es declarés incapaç de distingir el que es just del que no ho és (6). Els més dignes representants de la democràcia atenenca, Pericles i la seva companya, Aspàsia, van declarar amb fermesa que solament el govern dels pobres assegura el respecte per la llei. Un govern dirigit per homes rics farà tots els possibles per monopolitzar egoistament el poder, marginant al conjunt de la població de la presa de decisions polítiques i desvirtuant el mateix concepte d'estat de dret.

Pel contrari, la possibilitat que el pobre pugui dedicar part del seu temps als afers públics gràcies al trencament de les relacions de propietat que el lliguen al seu “superior” i, en paraules de Marx, l'alienen del producte del seu propi treball, permetrà que la democràcia sigui quelcom més que una paraula buida de contingut.

Notes:

1. http://www.tv3.cat/videos/3290810

2. Antoni Domènech, El eclipse de la fraternidad. Barcelona, Crítica, 2004. p. 49.

3. Ibid., p. 51.

4. Ibid., p. 58.

5. No cal fer un gran esforç d'imaginació per no veure en l'obsessió de l'actual govern de CiU per les retallades dels serveis públics no només una intencionalitat econòmica favorable als interessos empresarials, sinó també raons de caràcter purament polític: disminuir la capacitat del que Gramsci anomenà classes subalternes de participar activament en la vida política mercès a l'existència d'uns bens comuns que són accessibles independentment de la renda de cadascú, com són la sanitat i l'educació públiques.

6. Domènech, Op. cit., p. 56.