31 may. 2011

Asamblea Democracia Real Ya!, Barcelona, 30 mayo 2011

oscar martínez

El lunes 30 de mayo Democracia Real Ya de Barcelona convocó una asamblea para explicar su proyecto y abrir un debate público sobre el futuro del movimiento 15-M. El acto contó además con la asistencia de representantes de Indignad@s y Afectados por la Hipoteca. Asistieron unas 300 personas.

Un reportaje de oscar martínez. Licencia Creative Commons.

29 may. 2011

L'economista Àngels Castells preveu el moviment del 15-M

oscar martínez

Fa uns mesos vaig entrevistar l'economista Àngels Castells per a un documental que estic fent. Les seves declaracions s'adiuen molt bé al que després seria el moviment del 15-M.

Podeu comprovar-ho en el següent vídeo (5 minuts).

28 may. 2011

Lo realmente sucedido ayer en pl. Catalunya


oscar martínez

Lo que sucedió ayer por la mañana en pl. Catalunya y lo que están contando los medios -por no hablar de lo que dice Felip Puig, conseller de interior de la Gen. de Cat.: todo mentiras- difiere radicalmente, como ahora explicaré.

La "operación de limpieza" que las autoridades utilizaron como excusa para intervenir policialmente en la plaza y tratar de destruir el movimiento de los indignados por la fuerza, no fue tal. O sí fue una operación de limpieza, pero no de basura (los acampados ya tenían su propio servicio de limpieza y estaba funcionando muy bien), sino de personas. Personas "sucias" para el sistema porque se atreven a pensar por sí mismas y actuar en consecuencia. Porque quieren cambios reales y no seguir las consignas del poder como borregos, que es lo que, hasta ahora, ha hecho la mayoría de la población del estado español, convenientemente adoctrinada por el sistema.

Pero no fue una operación de limpieza en el sentido en que han estado repitiendo los medios, también como borregos. Una "operación de limpieza" no consiste en llevarse por delante todo -absolutamente todo- lo que se había construido en esa plaza con tanto fervor y sentido de la organización por parte del pueblo concienciado. Los trabajadores del servicio de limpieza del ayuntamiento de Barcelona, escoltados por los mossos y la guardia urbana, hicieron el trabajo sucio de arrasar una biblioteca, un servicio médico, un puesto de telecomunicaciones, un taller de reparación y mantenimiento de ordenadores, un servicio de cocina público y gratuito, un puesto de megafonía y multitud de centros de información ciudadana y de organización del debate en asambleas y comisiones. No se limitaron, pues, a barrer y recoger los -pocos- papeles u otros restos que pudiera haber por el suelo. Literalmente, se comportaron como hordas de salvajes destructores de todo lo que significa verdadera democracia. Y que conste que ellos son unos mandados, porque al fin y al cabo cumplían órdenes, seguro que muchos de muy mala gana.

Cumplían órdenes, pero ¿de quién? En primer lugar, seguro -aunque no tengo pruebas- que la Generalitat ha estado en conversaciones con Madrid para desalojar primero en Barcelona y luego ellos en Madrid, con el visto bueno, naturalmente, del ministro de interior Rubalcaba, flamante apuesta del PSOE por la mano dura y el, cada vez más, parecerse a su reflejo en las urnas: el PP.

En segundo lugar, se iba diciendo estos días de campaña electoral que Trias había propuesto a Hereu un pacto mientras éste aún fuera alcalde en funciones, de acuerdo con el cual Hereu haría el trabajo sucio y "se comería el marrón" a cambio de que Trias no aprovechara políticamente el envite en contra del partido rival. Pues bien, la cosa ha acabado en que ha sido Ciu quien "se ha comido el marrón" enviando a los mossos, pero compartiendo parte del pastel marronoso con el PSC, pues no sólo había policía autonómica en la plaza Catalunya, también había guardia urbana colaborando en la represión, según pude ver con mis propios ojos y podéis comprobar vosotros mismos en la foto.

Lo que es cada vez más evidente es que las diferentes instancias del régimen político que padecemos se han puesto de acuerdo para acabar con las acampadas y con el movimiento del 15-M. Eso de "democracia real ya" les da mucho miedo, aunque al principio cometieron el error de despreciarlo como un movimiento más de los muchos generados a través de las redes sociales, cosa de cuatro jóvenes que no tienen otra cosa que hacer que aporrear el teclado de sus portátiles y de sus iphone.

La democracia está bien mientras sean los de arriba los que mandan. Mientras sean los consejeros delegados del Íbex 35 los que dicten la política económica al gobierno. Mientras los parlamentos no tengan ningún margen de maniobra para cambiar una coma de las decisiones que vienen de fuera. Mientras la mayoría de los políticos se dediquen a la política como un oficio más (por la pasta), para lo cual lo que realmente importa es obedecer servilmente a los poderosos y no al pueblo.

Pero está mal si la gente se toma la democracia demasiado en serio y la reclama en las calles, al grito de "lo llaman democracia y no lo es" y "el pueblo unido jamás será vencido".

Y mientras a nuestros "servidores públicos" no se les ocurre otra cosa que apalearnos, es el pueblo el que va tomando poco a poco en sus manos las riendas de su destino. Poco a poco. De momento somos unos miles, pero pronto seremos millones. Y, por una vez, y sin que sirva de precedente, es el propio sistema el que nos está ayudando, al echar mano de la violencia del estado como único recurso, que es lo único que les queda, parece.

Pueblo 1, Mossos 0.

24 may. 2011

Cap a una aliança contra el neoliberalisme




oscar martínez

"No hi pot haver Democràcia mentre els diners comptin més que les persones".

Aquest eslògan resumeix perfectament el sentiment col·lectiu que s'està apoderant d'una part cada cop més important de la ciutadania, o almenys aquesta és la meva esperança, vista la resposta social que han tingut les acampades fruit de l'anomenat "Moviment del 15-M" i les mobilitzacions contra les retallades socials. Aquests dies d'efervescència política, no precisament motivada per les eleccions municipals i autonòmiques, multituds s'han aplegat al voltant d'una sola idea força: "ningú ens representa". En un país on l'esquerra institucional ha estat incapaç -per diferents raons que ara no venen al cas- de fer front a la campanya tipus blitzkrieg ("guerra llampec") que està portant a terme el capital contra el món del treball en aquesta Europa dels mercaders, el comú de la ciutadania afectada fins al moll de l'os per la crisi es troba cada cop més orfe de referents polítics i sindicals clars.

Veiem algunes xifres que parlen per sí soles i que expliquen el naufragi electoral del PSOE i les seves sucursals autonòmiques. Les cinc entitats financeres espanyoles més importants van guanyar el passat 2010 ni més ni menys que 14.940 milions d'euros de beneficis. El BSCH del nostre estimat amic -i conseller personal del president Zapatero-, Emilio Botín, va guanyar 8.181 milions d'euros (!!!!). El BBVA, del no menys ínclit Francisco González, es conforma amb la meitat d'aquesta xifra: 4.606 milions. I la Caixa, amb uns "modestos" 1.307 milions.

Pot encara algú dir que el sector financer d'aquest país es troba en crisi, o continuar afirmant que "esto lo arreglamos entre todos"? Provoca fins i tot vergonya dir quelcom tan obvi, però és cert que l'hem de repetir tans cops com calgui: la crisi l'estan pagant els de sempre, mentre els megarics es riuen de nosaltres en la nostra cara. Com diu David Fernàndez en un article publicat al setmanari La Directa, aquests gairebé 15.000 milions d'euros que han guanyat els bancs és justament la mateixa quantitat que està retallant el govern espanyol per fer front als seus compromisos de reducció del dèficit públic durant el 2010 i el 2011.

Però tot i que les crítiques de les acampades se centren en acusar a banquers i polítics de ser els culpables del malestar social creixent, no estaria de més fer una ullada al món de la gran empresa. Per exemple (citant un altre cop a David Fernàndez), les empreses de l'Íbex 35 han guanyat aquest darrer any un 22% més que l'any anterior. Potser el cas més escandalós és el de Telefónica. Aquesta transnacional és la que més beneficis va obtenir l'any passat, concretament uns 10.167 milions d'euros. Just després de fer-se públiques aquestes dades, el president de Telefónica, César Alierta, anuncià que pensava acomiadar al 20% de la plantilla, uns 6.000 treballadors (!!!). Sense comentaris.

Quan el moviment 15-M diu des de les places de tot l'estat "ningú ens representa" no es refereix solament als polítics, també va contra els anomenats "mercats financers", les agències de rating, l'Ecofin i l'FMI, que han segrestat la democràcia i han assolit progressivament, però de forma cada cop més evident, el paper de "parlaments virtuals" en substitució dels parlaments escollits pel poble.

Ara és el poble reunit en assemblees el que està reclamant que li retornin la sobirania perduda. Ara és el moment que sorgeixi des d'aquí un gran moviment ciutadà que prengui el poder i forci el canvi per fer de la democràcia quelcom més que votar cada 4 anys a uns governants que no governen, a uns dirigents que obeeixen a uns altres que dicten les normes sense haver estat escollits democràticament per ningú.

Ahir un noi va dir a la plaça Catalunya, mentre estàvem discutint la possibilitat de formar un procés constituent (i crec que ja ho estem començant a fer): "porto 9 dies sentint una felicitat completa, perquè per primer cop en la meva vida sento que podem canviar de veritat les coses".

Però per poder-ho fer hem de construir aliances molt amples, connectar el moviment del 15-M, que ha suposat l'entrada d'aire fresc per a una esquerra massa dividida, massa enquistada en el passat, amb les forces -diguem-ho així- més "tradicionals" de l'esquerra, amb les velles formes de resistència, que també estan donant mostres de regeneració i enfortiment, com es va demostrar el 14 de maig passat. Tenim una oportunitat d'or per unir-nos i deixar aparcades diferències ideològiques que obstaculitzin la generació de sinergies, tan necessàries ara.

Tinguem en compte que l'enemic està fortament unit des de fa anys, des que la socialdemocràcia va abandonar el seu programa polític i va abraçar les tesis neoliberals i els comunistes no van saber evolucionar prou per tornar a connectar amb el gruix de la classe treballadora. El camp va quedar lliure des d'aleshores al pensament únic i al lema "There is no Alternative", "No hi ha alternativa", que tan mal ens ha fet a tots.

El que toca ara és estendre el moviment als barris, als centres de treball, a les associacions de veïns. Fer de la democràcia participativa i la radical transformació del marc polític i econòmic el nostre lema.

Pensem que ja s'estan movent coses dins els sindicats majoritaris, que segurament no tornaran a caure en el parany en que van caure quan van signar l'acord de pensions. Ja no hi ha espai per a l'estratègia de la negociació, perquè els capitalistes ho volen tot, se saben forts i ho aposten tot al negre.

Nosaltres ho hem d'apostar tot al vermell.

23 may. 2011

El demos i la seva força política

oscar martínez

És habitual entre part de l'esquerra -seguint en això, com en altres coses a la dreta- considerar que el poble, el demos, es troba en una situació d'immaduresa política, de minoria d'edat permanent. És habitual creure que el poble, la massa, no sap el que li convé, que no té clar el que vol i això la converteix en víctima propiciatòria de qualsevol tipus de demagògia, ja vingui aquesta de la dreta o de l'esquerra extremista.

Però el que estan demostrant aquests dies les multituds que s'arrepleguen al voltant d'un projecte polític en construcció des d'abaix és que s'han erigit en el subjecte de les frases, en el "nosaltres", per primer cop des de fa molts anys.

No estic d'acord amb la minusvaloració, per part d'algun dels meus companys, del que està succeïnt aquests dies a la pl. Catalunya i a la pl. del Sol, a Madrid. Crec que cometen un error d'apreciació i és considerar que la gent que està participant del i en el moviment té un sol perfil social i/o polític. Ni molt menys és així. La seva composició és molt heterogènia i inclassificable, raó per la qual atribuir-li una sola tendència política determinada és un gran error de visió per part seva.

He estat tots els dies a la plaça des de dimarts passat i l'he pogut apreciar amb els meus ulls, a més d'enregistrar-lo amb una càmera de vídeo. Us puc ensenyar les imatges, si voleu.

Jo crec que hauríem de veure -tal com fan els promotors inicials de la moguda, Democràcia Real Ja- que qui ha anat a fer política -la majoria per primer cop en la seva vida- a la plaça Catalunya és el demos -el poble treballador, que viu de les seves mans i el seu talent productiu- i intentar reduir-lo a una mena d' "il•luminats" sense dos dits de front, com fan alguns, és una simplificació que ratlla en lo paranoic.

No és tampoc un moviment teledirigit, com equivocadament diuen també alguns companys. És un moviment que no té un centre, sinó molts, tants com persones estan actuant al seu si. És un moviment que parteix de la perifèria cap al centre, i no a l'inrevès. S'alimenta de les aportacions que venen de molts indrets diferents. Per tant, ningú el pot dirigir des de fora (que és el que vol dir "teledirigir") perquè ningú pot influir en ell si no es troba a dins seu. Les assemblees temàtiques en les quals hom està debatint sobre pràcticament totes les qüestions que preocupen a l'esquerra (i dic l'esquerra, sí, perquè ni una sola idea de dretes ha aconseguit guanyar-se pas, ni tan sols s'ha arribat a plantejar en les discussions) demostren que el demos té moltes ganes de discutir i d'arribar a consensus que permetin començar a foradar el cul de sac en el qual es troben l'esquerra política i el moviment obrer des de fa dècades. La diferència respecte a les proposicions polítiques fetes fins ara per part d'aquests, és que es tracta d'un procés que parteix des de baix, que exigeix com a dues úniques condicions per poder començar a caminar: 1) fer taula rasa amb el passat (d'aquí les generalitzades expressions contràries als partits polítics i als sindicats tradicionals, vistos com eines inservibles -la qual cosa no vol dir que siguin "irrecuperables"- que han perdut fa temps les seves funcions inicials); i 2) el respecte. Respecte per l'altre, per aquell que no pensa exactament com jo, però que, en definitiva, acaba volent quelcom molt semblant al que vull jo. Això implica una altura de mires que ja m'agradaria veure en molts dirigents polítics de l'esquerra institucional (i no diré noms).

Només si el demos fa seva la idea del canvi, com a necessari, com a imprescindible i, sobretot, com a possible, es podrà començar a assolir aquest. És la meva humil opinió, és clar. I jo crec que el demos està fent seva aquesta idea, de la qual ens hauríem d'alegrar, i no prendre-ho a la lleugera, com fan alguns companys i companyes.

Per tant, no crec que sigui un moviment "ciutadanista", sense cap ideologia definida, com s'ha dit en alguns llocs, sinó un moviment d'aspirants a ciutadans amb drets polítics reals. Perquè qualsevol marxista sap que els drets polítics no s'obtenen sense drets econòmics. I justa la fusta: algunes de les deliberacions que jo he escoltat aquests dies van en aquesta direcció. La gent, en definitiva, s'està donant compte que això de la democràcia no és possible mentre continuï havent capitalisme. I no obstant, en comptes d'estar donant salts d'alegria per això ens dediquem a fer crítiques sense fonament a un moviment tant madur que ha arribat a aquesta conclusió pràcticament sense la nostra ajuda, per sí sol.

L'única cosa que puc afegir és que qui s'entesta en veure en això una espècie de "revolució de colors", "teledirigida pels mitjans de comunicació" és que no ha entès res. Democràcia vol dir: govern dels pobres, i així ho entenien els filòsofs defensors del govern oligàrquic, com Aristòtil o Plató (llegiu, si us plau, el llibre d'Antoni Domènech, "El eclipse de la fraternidad"). I són els "pobres" els que estan a la plaça de Catalunya reclamant allò que els pertany per dret. Abandonar el concepte democràcia en mans de la burgesia ha estat el més gran error que ha comès el marxisme (però no els pares del marxisme). Per tant, no tornem a caure en el mateix error un cop més.

L'altre error -i aquest el comet l'esquerra en general, llevat d'algunes excepcions, considerades per molts de forma calumniosa com "esquerranoses"- és considerar que democràcia és votar cada quatre anys a un conjunt de partits, on les decisions, en definitiva, no passen mai per la base i on el parlament resultant no té pes significatiu en la presa de decisions perquè aquestes es prenen en un altre lloc i per agents que no han estat elegits pel poble. Lluny de ser un sistema democràtic aquest, és un sistema oligàrquic disfressat de democràtic.

I en quant a la peregrina afirmació de que Marx i Engels menyspreaven la democràcia, reduint el seu concepte al concepte pervertit de "democràcia burgesa",no puc estar més en desacord. En primer lloc, al Manifest Comunista, Marx i Engels diuen la següent frase: "Ya hemos dicho, que el primer paso de la revolución obrera, será el ascenso del proletariado al poder, la conquista de la democracia". On es pot veure, doncs, que Marx i Engels considerin la democràcia com "una cosa sense valor", com afirmen alguns, si per als pares del marxisme la revolució obrera consisteix en la conquesta de la mateixa per part de la classe obrera (és a dir la consecució d'una veritable democràcia)?

No per casualitat, els primers partits marxistes que apareixen a la història, en vida de Marx i Engels, es diuen "social-democràtes", definició que mai va ser contestada per ells.

I en segon lloc, si llegiu "La guerra civil en Francia", on Marx i Engels analitzen el significat polític que ha de tindre per als marxistes l'ofegada en sang Comuna de París, aquests expressen amb total claredat el que ells entenen per "democràcia":

"En el breve esbozo de organización nacional que la Comuna no tuvo tiempo de desarrollar, se dice claramente que la Comuna habría de ser la forma política que revistiese hasta la aldea más pequeña del país y que en los distritos rurales el ejército permanente habría de ser remplazado por una milicia popular, con un plazo de servicio extraordinariamente corto. Las comunas rurales de cada distrito administrarían sus asuntos colectivos por medio de una asamblea de delegados en la capital del distrito correspondiente y estas asambleas, a su vez, enviarían diputados a la Asamblea Nacional de delegados de París, entendiéndose que todos los delegados serían revocables en todo momento y se hallarían obligados por el mandato imperativo (instrucciones) de sus electores. Las pocas, pero importantes funciones que aún quedarían para un Gobierno central no se suprimirían, como se ha dicho, falseando de intento la verdad, sino que serían desempeñadas por agentes comunales y, por tanto, estrictamente responsables. No se trataba de destruir la unidad de la nación, sino por el contrario, de organizarla mediante un régimen comunal, convirtiéndola en una realidad al destruir el poder del Estado, que pretendía ser la encarnación de aquella unidad, independiente y situado por encima de la nación misma, en cuyo cuerpo no era más que una excrecencia parasitaria. Mientras que los órganos puramente represivos del viejo poder estatal habían de ser amputados, sus funciones legítimas habían de ser arrancadas a una autoridad que usurpaba una posición preeminente sobre la sociedad misma, para restituirla a los servidores responsables de esta sociedad. En vez de decidir una vez cada tres o seis años qué miembros de la clase dominante han de representar y aplastar al pueblo en el parlamento, el sufragio universal habría de servir al pueblo organizado en comunas, como el sufragio individual sirve a los patronos que buscan obreros y administradores para sus negocios. Y es bien sabido que lo mismo las compañías que los particulares, cuando se trata de negocios saben generalmente colocar a cada hombre en el puesto que le corresponde y, si alguna vez se equivocan, reparan su error con presteza. Por otra parte, nada podía ser más ajeno al espíritu de la Comuna que sustituir el sufragio universal por una investidura jerárquica."

Del que és tracta, doncs, és de començar a posar en marxa des de baix (no es pot fer d'una altra manera) un procés constituent que permeti recuperar al demos la seva sobirania perduda. Això passa, obligatòriament, per fer que els seus delegats no tornin mai més a deixar de ser això: "servidores responsables de esta sociedad", com deia el venerable Karl Marx.

En realitat, és un vell projecte que té molts segles d'antiguitat. L'única cosa que hem de fer és recollir el testimoni de les lluites passades.

19 may. 2011

Indignados, pero no estúpidos


oscar martínez

Ya era hora de que en este país, estado, reino aspirante a república, etc., etc., se empezara a hablar en público, y por parte de una base social en proceso de re-politización, de cuestiones realmente clave como son la representatividad y la participación democráticas.

Hasta el momento -con algunas excepciones de escaso calado social- los movimientos sociales se habían limitado a exigir medidas políticas concretas del tipo "papeles para todos", "0,7 destinado al desarrollo de los más pobres", "tasa Tobin", etc., pero nadie, nadie, había dicho con tanta claridad hasta ahora que nada de esto es posible sin que el entramado institucional vigente se venga abajo y sea substituido por una mezcla de democracia realmente representativa y más -mucho más- participativa.

Nos engañaríamos si no viéramos que estamos ante los inicios de un proceso constituyente desde abajo. Y algo así era -admitámoslo- impensable hasta hace unos meses, semanas, en realidad, días, quizá horas.

Por esa razón, es necesario, imprescindible, que los partidos tradicionales de la izquierda real se sumen a este proceso constituyente, lo hagan suyo (en el sentido de que lo asuman como propio), y lo refuercen, en lugar de entorpecerlo debido al frecuente error de cálculo que caracteriza su devenir político.

En realidad, estaríamos ciegos si no viéramos que, por primera vez en muchos, muchísimos años, nos encontramos ante la posibilidad -todavía potencial, por supuesto- de que la brecha entre ciudadanía e izquierda transformadora se cierre y, juntos, empecemos a andar por el camino correcto.

Tiene que pasar todavía algún tiempo, pero el mañana está colmado de esperanzas.

Una crítica al movimiento sólo, hecha con cariño. No centréis todas vuestras iras en los/as políticos/as. Ellos son sólo el instrumento, la consecuencia, no la causa. Es cierto que fueron los políticos quienes crearon Maastricht, quienes ahora han firmado el pacto por el Euro, que significa la condena social para millones de europeas y europeos sin futuro. Pero no lo hubieran hecho si el capital no tuviera copado el poder político. Es ahí donde deben ir primero nuestras miradas llenas de ira.

Mirad, si no hay democracia es porque la burguesía nunca la ha querido, y nunca la ha permitido. Mientras la burguesía nos tuvo miedo procuró pactar con nosotros y nos dio un poquito de democracia, ganada por nuestros antepasados con mucho esfuerzo y no pocos muertos. Pero cuando nos perdieron el miedo, cuando hubieron conseguido adormecernos con la apariencia de una sociedad bienestante -en realidad, muy, muy enferma- nos echaron a un lado y pensaron que podían gobernar ellos solos, contando para hacerlo con una clase política corrompida hasta la médula (con algunas sanas excepciones) y unos medios de comunicación dóciles porque son de su propiedad.

Es hora de hacerles ver que se equivocan si piensan que esto puede durar para siempre.