23 may. 2011

El demos i la seva força política

oscar martínez

És habitual entre part de l'esquerra -seguint en això, com en altres coses a la dreta- considerar que el poble, el demos, es troba en una situació d'immaduresa política, de minoria d'edat permanent. És habitual creure que el poble, la massa, no sap el que li convé, que no té clar el que vol i això la converteix en víctima propiciatòria de qualsevol tipus de demagògia, ja vingui aquesta de la dreta o de l'esquerra extremista.

Però el que estan demostrant aquests dies les multituds que s'arrepleguen al voltant d'un projecte polític en construcció des d'abaix és que s'han erigit en el subjecte de les frases, en el "nosaltres", per primer cop des de fa molts anys.

No estic d'acord amb la minusvaloració, per part d'algun dels meus companys, del que està succeïnt aquests dies a la pl. Catalunya i a la pl. del Sol, a Madrid. Crec que cometen un error d'apreciació i és considerar que la gent que està participant del i en el moviment té un sol perfil social i/o polític. Ni molt menys és així. La seva composició és molt heterogènia i inclassificable, raó per la qual atribuir-li una sola tendència política determinada és un gran error de visió per part seva.

He estat tots els dies a la plaça des de dimarts passat i l'he pogut apreciar amb els meus ulls, a més d'enregistrar-lo amb una càmera de vídeo. Us puc ensenyar les imatges, si voleu.

Jo crec que hauríem de veure -tal com fan els promotors inicials de la moguda, Democràcia Real Ja- que qui ha anat a fer política -la majoria per primer cop en la seva vida- a la plaça Catalunya és el demos -el poble treballador, que viu de les seves mans i el seu talent productiu- i intentar reduir-lo a una mena d' "il•luminats" sense dos dits de front, com fan alguns, és una simplificació que ratlla en lo paranoic.

No és tampoc un moviment teledirigit, com equivocadament diuen també alguns companys. És un moviment que no té un centre, sinó molts, tants com persones estan actuant al seu si. És un moviment que parteix de la perifèria cap al centre, i no a l'inrevès. S'alimenta de les aportacions que venen de molts indrets diferents. Per tant, ningú el pot dirigir des de fora (que és el que vol dir "teledirigir") perquè ningú pot influir en ell si no es troba a dins seu. Les assemblees temàtiques en les quals hom està debatint sobre pràcticament totes les qüestions que preocupen a l'esquerra (i dic l'esquerra, sí, perquè ni una sola idea de dretes ha aconseguit guanyar-se pas, ni tan sols s'ha arribat a plantejar en les discussions) demostren que el demos té moltes ganes de discutir i d'arribar a consensus que permetin començar a foradar el cul de sac en el qual es troben l'esquerra política i el moviment obrer des de fa dècades. La diferència respecte a les proposicions polítiques fetes fins ara per part d'aquests, és que es tracta d'un procés que parteix des de baix, que exigeix com a dues úniques condicions per poder començar a caminar: 1) fer taula rasa amb el passat (d'aquí les generalitzades expressions contràries als partits polítics i als sindicats tradicionals, vistos com eines inservibles -la qual cosa no vol dir que siguin "irrecuperables"- que han perdut fa temps les seves funcions inicials); i 2) el respecte. Respecte per l'altre, per aquell que no pensa exactament com jo, però que, en definitiva, acaba volent quelcom molt semblant al que vull jo. Això implica una altura de mires que ja m'agradaria veure en molts dirigents polítics de l'esquerra institucional (i no diré noms).

Només si el demos fa seva la idea del canvi, com a necessari, com a imprescindible i, sobretot, com a possible, es podrà començar a assolir aquest. És la meva humil opinió, és clar. I jo crec que el demos està fent seva aquesta idea, de la qual ens hauríem d'alegrar, i no prendre-ho a la lleugera, com fan alguns companys i companyes.

Per tant, no crec que sigui un moviment "ciutadanista", sense cap ideologia definida, com s'ha dit en alguns llocs, sinó un moviment d'aspirants a ciutadans amb drets polítics reals. Perquè qualsevol marxista sap que els drets polítics no s'obtenen sense drets econòmics. I justa la fusta: algunes de les deliberacions que jo he escoltat aquests dies van en aquesta direcció. La gent, en definitiva, s'està donant compte que això de la democràcia no és possible mentre continuï havent capitalisme. I no obstant, en comptes d'estar donant salts d'alegria per això ens dediquem a fer crítiques sense fonament a un moviment tant madur que ha arribat a aquesta conclusió pràcticament sense la nostra ajuda, per sí sol.

L'única cosa que puc afegir és que qui s'entesta en veure en això una espècie de "revolució de colors", "teledirigida pels mitjans de comunicació" és que no ha entès res. Democràcia vol dir: govern dels pobres, i així ho entenien els filòsofs defensors del govern oligàrquic, com Aristòtil o Plató (llegiu, si us plau, el llibre d'Antoni Domènech, "El eclipse de la fraternidad"). I són els "pobres" els que estan a la plaça de Catalunya reclamant allò que els pertany per dret. Abandonar el concepte democràcia en mans de la burgesia ha estat el més gran error que ha comès el marxisme (però no els pares del marxisme). Per tant, no tornem a caure en el mateix error un cop més.

L'altre error -i aquest el comet l'esquerra en general, llevat d'algunes excepcions, considerades per molts de forma calumniosa com "esquerranoses"- és considerar que democràcia és votar cada quatre anys a un conjunt de partits, on les decisions, en definitiva, no passen mai per la base i on el parlament resultant no té pes significatiu en la presa de decisions perquè aquestes es prenen en un altre lloc i per agents que no han estat elegits pel poble. Lluny de ser un sistema democràtic aquest, és un sistema oligàrquic disfressat de democràtic.

I en quant a la peregrina afirmació de que Marx i Engels menyspreaven la democràcia, reduint el seu concepte al concepte pervertit de "democràcia burgesa",no puc estar més en desacord. En primer lloc, al Manifest Comunista, Marx i Engels diuen la següent frase: "Ya hemos dicho, que el primer paso de la revolución obrera, será el ascenso del proletariado al poder, la conquista de la democracia". On es pot veure, doncs, que Marx i Engels considerin la democràcia com "una cosa sense valor", com afirmen alguns, si per als pares del marxisme la revolució obrera consisteix en la conquesta de la mateixa per part de la classe obrera (és a dir la consecució d'una veritable democràcia)?

No per casualitat, els primers partits marxistes que apareixen a la història, en vida de Marx i Engels, es diuen "social-democràtes", definició que mai va ser contestada per ells.

I en segon lloc, si llegiu "La guerra civil en Francia", on Marx i Engels analitzen el significat polític que ha de tindre per als marxistes l'ofegada en sang Comuna de París, aquests expressen amb total claredat el que ells entenen per "democràcia":

"En el breve esbozo de organización nacional que la Comuna no tuvo tiempo de desarrollar, se dice claramente que la Comuna habría de ser la forma política que revistiese hasta la aldea más pequeña del país y que en los distritos rurales el ejército permanente habría de ser remplazado por una milicia popular, con un plazo de servicio extraordinariamente corto. Las comunas rurales de cada distrito administrarían sus asuntos colectivos por medio de una asamblea de delegados en la capital del distrito correspondiente y estas asambleas, a su vez, enviarían diputados a la Asamblea Nacional de delegados de París, entendiéndose que todos los delegados serían revocables en todo momento y se hallarían obligados por el mandato imperativo (instrucciones) de sus electores. Las pocas, pero importantes funciones que aún quedarían para un Gobierno central no se suprimirían, como se ha dicho, falseando de intento la verdad, sino que serían desempeñadas por agentes comunales y, por tanto, estrictamente responsables. No se trataba de destruir la unidad de la nación, sino por el contrario, de organizarla mediante un régimen comunal, convirtiéndola en una realidad al destruir el poder del Estado, que pretendía ser la encarnación de aquella unidad, independiente y situado por encima de la nación misma, en cuyo cuerpo no era más que una excrecencia parasitaria. Mientras que los órganos puramente represivos del viejo poder estatal habían de ser amputados, sus funciones legítimas habían de ser arrancadas a una autoridad que usurpaba una posición preeminente sobre la sociedad misma, para restituirla a los servidores responsables de esta sociedad. En vez de decidir una vez cada tres o seis años qué miembros de la clase dominante han de representar y aplastar al pueblo en el parlamento, el sufragio universal habría de servir al pueblo organizado en comunas, como el sufragio individual sirve a los patronos que buscan obreros y administradores para sus negocios. Y es bien sabido que lo mismo las compañías que los particulares, cuando se trata de negocios saben generalmente colocar a cada hombre en el puesto que le corresponde y, si alguna vez se equivocan, reparan su error con presteza. Por otra parte, nada podía ser más ajeno al espíritu de la Comuna que sustituir el sufragio universal por una investidura jerárquica."

Del que és tracta, doncs, és de començar a posar en marxa des de baix (no es pot fer d'una altra manera) un procés constituent que permeti recuperar al demos la seva sobirania perduda. Això passa, obligatòriament, per fer que els seus delegats no tornin mai més a deixar de ser això: "servidores responsables de esta sociedad", com deia el venerable Karl Marx.

En realitat, és un vell projecte que té molts segles d'antiguitat. L'única cosa que hem de fer és recollir el testimoni de les lluites passades.

No hay comentarios:

Publicar un comentario