Sobre la democràcia entesa com a govern dels pobres

oscar martínez

Donat que hi ha hagut força comentaris adversos al darrer post d'aquest bloc dedicat a rescatar el sentit clàssic de democràcia que trobem a l'Atenes de Pericles i Aspàsia, he volgut reforçar l'argument que exposo en el meu anterior article de que el règim polític anomenat "democràcia" per Aristòtil vol dir en realitat "govern dels pobres" i no una altra cosa.

Alguns d'aquests lectors diuen que tant jo com Antoni Domènech estem equivocats, que democràcia vol dir en realitat “govern del poble” i que la paraula demos no vol dir “pobres”, sinó que significava “circumscripció administrativa”. Sembla que aquests lectors crítics no hagin volgut aprofundir en el sentit autènticament històric que es desprèn d'aquestes termes. A continuació tractaré de demostrar que són ells els que s'equivoquen.

La base de la meva argumentació -com dic a l'article original- la pot trobar qualsevol que llegeixi el llibre del catedràtic de filosofia del dret de la UB, antic militant del PSUC i deixeble del filòsof Manuel Sacristán, Antoni Domènech, "El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista" (Crítica, 2004). Qui tingui dubtes de la solvència del pensament d'aquest intel·lectual pot consultar la llista dels autors que ha traduït en benefici del desenvolupament de les ciències socials al nostre país: ni més ni menys que John Rawls, Jürgen Habermas, Robert Nozick, Jon Elster, Wolfgang Harich, John Roemer, Pierre Vilar, John Searle, Mike Davis, Edward P. Thompson, Philippe van Parijs, etc.

"El eclipse de la fraternidad" defensa amb convicció que existeix un nexe històric que connecta directament la tradició democràtica-republicana de l'antiguitat clàssica greco-romana amb la Il·lustració del segle XVIII, amb les revolucions francesa i americana i amb el mateix socialisme (estic parlant de Marx i Engels, sí).

Aquest nexe es basa en l'assumpció d'una sèrie de premisses filosòfico-polítiques que comparteixen totes les tradicions que he esmentant. Una de les més importants és que la societat es divideix bàsicament en dues classes: la dels propietaris i la dels no propietaris, o el que és el mateix: la dels rics i la dels pobres. El mateix Aristòtil va deixar aquest punt ben fixat, sense cap mena de dubte, a la Política:

"…es imposible que los mismos ciudadanos sean a la vez pobres (pénesthai) y ricos (plouteîn). Por eso éstas parecen constituir principalmente las partes de la ciudad (…) estas partes de la ciudad se muestran pugnazmente enfrentadas (enantía), de modo que la preponderancia de una o de otra constituye los regímenes, y éstos parecen ser dos: democracia y oligarquía." (citat pel propi Domènech, p. 48)

Més clar l'aigua: Aristòtil ens està dient que la democràcia vol dir literalment “govern dels pobres” o el que vol dir el mateix: govern dels no propietaris. Quan, en canvi, són els rics els que governen el règim polític es diu “oligarquia” (literalment “govern d'uns pocs”) o directament “plutocràcia” (“govern dels rics”).

Vaig dir en el meu anterior article -seguint a Domènech- que Aristòtil rebutjava la forma de govern democràtica precisament perquè creia que el poble menut, els que viuen de la feina que fan amb les seves pròpies mans, no té la capacitat que hom espera per governar-se a si mateix, degut a què no disposa de la virtut que dóna gaudir d'una vida llicenciosa com la que viuen els rics ociosos.

Vaig dir també -seguint de nou a Domènech- que la història nega aquesta conclusió, car l'exemple d'una ciutat com l'Atenes clàssica, governada durant 140 anys per un règim democràtic llença per terra la teoria reaccionària aristotèlica de que els humils no distingeixen el que és just del que és injust (i que gent com l'Artur Mas pensen en el fons del seu cor, suposat que en tinguin, de cor).

I per últim, vaig dir que l'èxit de la democràcia atenenca es basà en la remuneració amb fons públics dels càrrecs polítics, en la distribució entre la classe dels desposseïts de terres per conrear-les lliurament i en la eliminació de l'esclavatge per deutes (cosa que a molts de nosaltres ens convindria en l'estat de coses actual). Aquest “anivellament” de la riquesa va fer possible que els no propietaris poguessin dedicar el temps necessari a fer política i consolidar el règim democràtic, gràcies al fet que van poder evitar situacions de dependència que els podien fer caure de nou en mans dels oligarques (com passa avui dia de manera absolutament aclaparadora amb tots nosaltres, que ens trobem sotmesos a la dictadura de facto dels poders financers, de tal manera que estan aconseguint anorrear en un plaç de temps molt curt moltes de les conquestes que la democràcia més o menys limitada que hi havia fins ara va aconseguir gràcies a segles de lluita protagonitzada pels desheretats d'aquest món).

M'agradaria citar de nou a Domènech per tal de perfilar encara més el concepte aristotèlic de democràcia com a govern dels pobres. Es tracta d'un article (1) la lectura del qual també recomano (“Democracia burguesa: nota sobre la génesis del oxímoron y la necedad del regalo”):

"... la “democracia” antigua [se entiende] como gobierno del démos, es decir, de los pobres libres. El démos estaba compuesto por quienes viven por sus manos. En la explicación sociológica de Aristóteles: por campesinos (giorgoi), artesanos (banausoi), pequeños comerciantes (agoroi) y trabajadores asalariados (misthotoi). De esos 4 elementos componentes del démos, la democracia plebeya ateniense (tras la revolución de Ephialtes del 461 antes de nuestra era) dio el predominio político al último (a los thetes, a los jornaleros, a los asalariados –los “esclavos a tiempo parcial” de Aristóteles–), entrando así en la categoría más peligrosa de la democracia, según el Estagirita: la democracia radicalmente plebeya.

(..) además de como gobierno de los pobres libres, y en paralelo a eso, la democracia se entiende como (..) un movimiento popular encabezado por la parte más desposeída del démos –los thetes–, capaz de arrastrar tras de sí a todo el démos, y aún a amplios estratos de las capas medias, y de aislar políticamente a la oligarquía plutocrática."

Però per a aquells lectors que encara vegin en l'argumentació de Domènech alguna fissura, m'agradaria citar al mateix Aristòtil, que descriu magistralment el que és -el que hauria d'ésser- una democràcia com cal (i ningú amb dos dits de front podrà negar que Aristòtil coneixia profundament la realitat política del seu temps, suposo).

“El principio del gobierno democrático es la libertad. (..) El primer carácter de la libertad es la alternativa en el mando y en la obediencia. En la democracia el derecho político es la igualdad, no con relación al mérito, sino según el número. Una vez sentada esta base de derecho, se sigue como consecuencia que la multitud debe ser necesariamente soberana, y que las decisiones de la mayoría deben ser la ley definitiva, la justicia absoluta; porque se parte del principio de que todos los ciudadanos deben ser iguales. Y así, en la democracia, los pobres son soberanos, con exclusión de los ricos, porque son los más, y el dictamen de la mayoría es ley. Este es uno de los caracteres distintivos de la libertad, la cual es para los partidarios de la democracia una condición indispensable del Estado. Su segundo carácter es la facultad que tiene cada uno de vivir como le agrade, porque, como suele decirse, esto es lo propio de la libertad, como lo es de la esclavitud el no tener libre albedrío. Tal es el segundo carácter de la libertad democrática. Resulta de esto, que en la democracia el ciudadano no está obligado a obedecer a cualquiera; o si obedece, es a condición de mandar él a su vez; y he aquí cómo en este sistema se concilia la libertad con la igualdad.

Estando el poder en la democracia sometido a estas necesidades, las únicas combinaciones de que es susceptible, son las siguientes. Todos los ciudadanos deben ser electores y elegibles. Todos deben mandar a cada uno y cada uno a todos, alternativamente. Todos los cargos deben proveerse por suerte, por lo menos todos aquellos que no exigen experiencia o talentos especiales. No debe exigirse ninguna condición de riqueza, y si la hay, ha de ser muy moderada. Nadie debe ejercer dos veces el mismo cargo, o por lo menos muy rara vez, y sólo los menos importantes, exceptuando, sin embargo las funciones militares. Los empleos deben ser de corta duración, si no todos, por lo menos todos aquellos a que se puede imponer esta condición. Todos los ciudadanos deben ser jueces en todos, o por lo menos en casi todos los asuntos, en los más interesantes y más graves, como las cuentas del Estado y los negocios puramente políticos; y también en los convenios particulares. La asamblea general debe ser soberana en todas las materias, o por lo menos en las principales, y se debe quitar todo poder a las magistraturas secundarias, dejándoselo sólo en cosas insignificantes. (..) es preciso hacer ante todo que todos los empleos sean retribuidos; asamblea general, tribunales, magistraturas inferiores; o por lo menos, es preciso retribuir a los magistrados, jueces, senadores, miembros de la asamblea y funcionarios que están obligados a comer en común. Si los caracteres de la oligarquía son el nacimiento ilustre, la riqueza y la instrucción, los de la democracia serán el nacimiento humilde, la pobreza, el ejercicio de un oficio. Es preciso cuidarse mucho de no crear ningún cargo vitalicio; y si alguna magistratura antigua ha conservado este privilegio en medio de la revolución democrática, es preciso limitar sus poderes y conferirla por suerte en lugar de hacerlo por elección.” (Política, llibre 7è, capítol 1er, les cursives són meves)

Com veiem, el rebuig d'Aristòtil al govern dels pobres no el va incapacitar per descriure amb exactitud i franquesa el que volia dir democràcia. Després de llegir aquestes paraules, vull creure que no hi haurà ja ningú que dubti que la democràcia real és aquella on governen els pobres i el seu contrari té un altre nom:

Oligarquia.

Jo convido a reflexionar als lectors sobre quina d'aquestes dues classes de règim polític tenim avui dia.

Notes:

1. Domènech critica en aquest article la idea de que la democràcia és un concepte modern. Ben al contrari, com hem vist, la democràcia radical la trobem al món antic i connecta directament amb la idea de la democràcia que tenien revolucionaris del segle XVIII com Robespierre i del segle XIX com Karl Marx. Domènech ataca sense pietat el mite de que el concepte de “democràcia burgesa” prové del propi Marx. De fet, Marx no tenia una concepció de la democràcia essencialment diferent de la que hi havia a l'Atenes clàssica, entesa com a “govern dels pobres”. http://www.vientosur.info/articulosabiertos/VS-100-11-domenech-democraciaburguesa.pdfar