19 nov 2011

20-N: una oportunitat per avançar un pas més cap a la Democràcia Real Ja!

oscar martínez




El 1889 la monarquia constitucional alfonsina va concedir als seus súbdits el dret al sufragi universal masculí (el femení encara no arribaria fins al 1933). Les classes dominants espanyoles se sentien prou fortes com per arriscar-se a donar el dret a votar a tots els homes adults, independentment del seu nivell de renda. I això era així perquè les eleccions estaven absolutament controlades per un sistema d'assignació del vot basat en el caciquisme i per l'alternància en el poder dels partits liberal i conservador, alternància pactada prèviament amb el monarca abans de cada convocatòria electoral, sense que el poble tingués res a dir en aquesta crucial qüestió. El sufragi universal, doncs, era més una burla que una altra cosa i la democràcia un somni llargament postergat. (1)

Salvant les distàncies i amb tots els matissos que hom pugui considerar, el sistema electoral espanyol actual s'asembla massa al que acabo d'esmentar. Es tracta, en primer lloc, d'un sistema en la pràctica bipartidista. Solament els dos partits majoritaris tenen oportunitats reals de formar govern. Això és possible degut a una sèrie de circumstàncies que seria massa llarg detallar ara. I en segon lloc, el panorama polític espanyol té de comú amb el de l'època de la Restauració que les decisions polítiques es continuen prenent fora del parlament, no dins, la qual cosa converteix a la democràcia realment existent en una democràcia oligàrquica, en una anti-democràcia, en una democràcia que de democràtica té solament el nom.

Per tant, ens quedaríem curts si reduïssim els motius de l'absència de democràcia real a l'existència del bipartidisme, tot i l'enorme importància que aquest fet té. A l'Europa dels mercaders en què ens trobem ara, són els anomenats "mercats" (sic) les àgores on es prenen les decisions. La frase milers de vegades repetida a les manifestacions del 15M, "No somos mercancía en manos de políticos y de banqueros", ho resumeix perfectament: els banquers diuen als polítics el que els polítics han de dir-nos a nosaltres que hem de fer. En aquest ordre, no al contrari. Diguem que els polítics actuen com els ninots de pim-pam-pum que encara trobem en algunes fires: són el blanc de les nostres ires, però no perquè ells realment actuïn pel seu compte, car efectivament són "agents fiduciaris" dels grans propietaris (no del conjunt del poble). De fet, si els podem escollir a ells és perquè prèviament algú els ha escollit per nosaltres, en aquelles altres àgores que he mencionat. Aquell polític que no fa, que no vol fer, el que vol el banquer (dit en sentit ample, perquè se m'entengui, en altres contextos històrics parlariem del "burgès") no té possibilitats  de resultar escollit per gobernar, potser només té possibilitats de ser escollit per formar part d'un grup polític comdemnat a ser oposició per sempre més. Fins i tot, aquell polític que sí va ser escollit per governar, si se surt del guió -com va fer fa uns dies l'ex-president del govern grec en intentar convocar un referendum per preguntar als grecs si estaven d'acord amb que el seu estat del benestar desaparegués per contentar els "mercats"- és fulminantment destituït per la oligarquia, que no tolera cap veleitat democràtica, per petita que aquesta sigui.

Tornem ara al bipartidisme i veurem com aquest cobra ara més sentit. Per tal de preservar l'apariència d'una democràcia res millor que hi hagi -com en temps de Cánovas i Sagasta- dos partits que es tornin en el poder, sobretot si això assegura que res del fonamental pugui ser qüestionat per una majoria de ciutadans descontents amb la seva situació social. I allò fonamental és el mateix ara que abans: la concentració de la propietat, de la riquesa produïda amb l'esforç de (gairebé) tots en unes poques mans. Preservar aquesta distribució injusta dels esforços i de les recompenses constitueix l'espina dorsal de tot l'edifici institucional muntat al voltant d'una constitució despullada de tots aquells atributs que farien perillar aquest objectiu. El primer de tots considerar la propietat com un dret subordinat a la preservació de la resta de drets, especialment el primer de tots: el dret a l'existència de tots i de tothom. És molt més important per a l'aparell de govern, pels jutges i per les seves senyories parlamentaris permetre que una multinacional pugui seguir tenint beneficis espectaculars i, en canvi, foti al carrer al 25% del seu personal, que intentar almenys que aquests treballadors no perdin de la nit el dia el seu únic mitjà de vida forçant a l'empresa a readmetre'ls. Res de contradictori té això amb que la constitució digui que la propietat té una "funció social" que molt rara vegada és respectada pels nostres suposats "representants", perquè els polítics no han d'obeir la constitució. Sí han d'obeir, en canvi, la "llei de bronze" dels mercats.

Lluitar contra el bipartidisme és la primera tasca, la més urgent potser en aquestes dates, però no oblidem que la cosa no acaba aquí. Impedir que uns mercats oligopòlics, controlats per poquíssimes mans, per tan poques fortunes personals que es podrien reunir en una sola habitació (i de fet ho fan quan van a la Moncloa per dir al president del govern què és el que ha de fer) usurpin la tasca dels parlaments, convertint la democràcia en un sarcasme, aquest és l'objectiu real per fer realitat la proclama que omple les ments de cada cop més gent des que la data del 15M va passar a la història:

Democràcia Real Ja!

PD: per qui vulgui continuar llegint, aquí us deixo el que pensen els de DRY sobre les eleccions del 20-N. Que cadascú jutgi per sí mateix:


El protagonisme de PP, PSOE, CIU i PNB en les polítiques econòmiques en les quals els mercats s’erigeixen com el nou Dictador mereixen un càstig en les urnes el proper #20N.
Mentre continuem treballant perque canviï aquesta societat, entre d'altres coses aquesta nefasta llei electoral que exclou un gran percentatge de vots de la ciutadania, al 20N volem aconseguir també un canvi: més pluralitat, o el que és el mateix menys bipartidisme.
Ara més que mai és interessant buscar una alternativa, o almenys, reflectir que som més les persones que demandem canvis que els qui recolzen al bipartidisme. El veritable canvi està en mans d’aquest 50% del cens, del que molts formem part, que no vota o vota en blanc, nul o a la resta de partits.
T’animem a informar-te i decidir per tu mateix, amb criteri propi, què penses fer el 20-N.

http://democraciarealjabarcelona.blogspot.com
El 20N l'acció és anar del carrer a les urnes.


Notes:


1. Antoni Domènech. El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista. Barcelona, Crítica, 2004, pp. 399-401.

No hay comentarios:

Publicar un comentario