19 ene 2011

Una nova llei de partits

oscar martínez

Diu el professor Vicenç Navarro en un dels seus articles que el govern de Zapatero està fent cas, amb la seva política econòmica, a les pressions d'aquell sector minoritari de la població espanyola representada per les grans empresses i la banca, en comptes de tenir en compte els interessos de la majoria de la població, que viu, no de rendes com aquells, sinó del seu treball (quan el té, és clar).

Es tracta d'una versió renovada de la vella lluita de classes, una lluita al voltant del repartiment entre classes tant dels beneficis, com dels sacrificis que comporta la producció de riquesa d'un país. Si ens fixem en la política que està portant a terme el govern espanyol, a la classe en el poder li toca la part grossa dels beneficis (increment del guanys del capital, reducció de les rendes del treball, és a dir dels salaris), a la classe -o classes- dominades (aquí podríem incloure també al petit empresariat) li toca la part grossa dels sacrificis (impostos indirectes més alts, impostos progressius més baixos per a les rendes altes, salaris més baixos, acomiadament més barat, pensions més reduïdes, ja de per si baixes).

La disjuntiva està més que clara. El govern espanyol, que es diu "socialista" i "d'esquerres", està demostrant amb escreix a quina classe està servint (no cal dir-ho, oi?), a qui escolta, i a qui té en compte a l'hora de prendre les seves decisions.

Jo em pregunto: si la democràcia és l'expressió política, en forma de poder executiu, legislatiu i judicial, de la sobirania popular, si democràcia vol dir govern del demos, és a dir, del poble que no és propietari, que viu exclusivament del seu treball (com així s'entenia a l'Atenes democràtica la democràcia), podem dir que tenim, efectivament, un sistema democràtic?

Sent honestos amb nosaltres mateixos, la resposta està també clara: no tenim democràcia. Per tant, la conclusió òbvia és que hem de desemmascarar aquesta mascarada, hem de denunciar que els ciutadans (el perquè ho fan demanaria un altre article) han escollit un Parlament que està en mans, en un 95% si és que no més, de la classe dominant, que té en les seves mans la major part de la riquesa. És a dir, la sobirania popular no està representada en les institucions teòricament democràtiques. Alguna cosa falla. I el que falla és que la immensa majoria de partits polítics amb representació parlamentària no creuen en la democràcia, considerada aquí en la seva accepció clàssica: "govern del poble", sinó en un altre sistema completament oposat: la oligarquia, el govern d'uns pocs.

Per tant, parlem-ne clar. Diguem les coses tal com són, si no volem viure en mig d'un parany permanent, del qual és difícil sortir-ne si no aprenem a pensar per nosaltres mateixos. Hi hauria d'haver un canvi en les lleis que configuren el sistema polític vigent, per tal que sigui realment democràtic. Una de les primeres coses que s'haurien de fer, al meu judici, és una Llei de Partits on es prohibís la presència en les institucions democràtiques d'aquells partits que serveixin a la classe dominant, en comptes de vetllar pel bé general. Com és pot saber això? Doncs de dues formes: en els seus programes electorals i en les seves fonts de finançament. Qualsevol partit que portés al parlament un programa polític oposat als principis de distribució equitativa de la riquesa (demanant la reducció dels impostos als rics, per exemple) hauria d'estar prohibit per llei, perquè no és democràtic. En segon lloc, qualsevol partit que es demostrés que ha estat finançat per empreses o altres grups de poder econòmic com són els bancs privats o les companyies financeres, hauria també de ser prohibit, perquè, lògicament, no representa al conjunt del poble, sinó a un grup social molt determinat, que té uns interessos diferents als del poble.

És tan difícil fer això? No. Es tracta, ni més ni menys, que de fer complir la Constitució, que ja defineix prou bé el que és -el que hauria de ser- la nostra democràcia. La Constitució, si la llegim sense cinisme, deixa molt clar el paper dels poders públics a l'hora d'establir un “orden económico y social justo” (veieu el meu article La Constitución española: una ley que no se cumple). És obvi, com defenso allà, que els poders públics no estan complint aquest paper.

Per tant, es tractaria de canviar l'actual Llei de Partits i fer extensives les condicions que defineixen el que ha de ser un “partit democràtic” als principis que acabo de mencionar. Un partit no pot ser considerat democràtic si el seu ideari, si els seus objectius polítics estan clarament orientats a deixar inalterable l'ordre econòmic i social actual, clarament injust i, per tant, no democràtic. Un partit no pot ser considerat democràtic si demostra amb la seva política diària que actua al servei de la oligarquia en el poder (perdoneu la redundància).

Quants partits compleixen aquestes condicions? Alguns. Aquest són els que cal votar i recolzar social i políticament. Als altres, ni aigua.

Nota: gràcies al meu amic i company Chris per fer-me arribar l'article del Vicenç Navarro i donar-me la idea per escriure aquestes línies.

No hay comentarios:

Publicar un comentario