16 jul. 2014

Reflexions al voltant del XIIIè Congrés del PCC

Hola camarades!

Comparteixo amb vosaltres un parell de qüestions que em ronden el cap des de fa temps. Vagi per endavant que són reflexions en veu alta. Aquest escrit no pretén ser un article ben estructurat ni pensat, solament l'expressió d'una inquietud i -per què no dir-ho- d'una certa angoixa política al voltant dels canvis que ha de fer el nostre partit. Intentaré ser molt breu buscant la màxima eficàcia.

Tard o d'hora haurem d'escollir com a comunistes què som i què volem fer. Jo tinc ben clar que si aquest partit vol dirigir a la nostra classe per fer la Revolució, haurà d'escollir el bàndol correcte. Per això em pregunto el sentit que hi ha darrere de la tàctica que oficialment estan adoptant els seus òrgans de direcció.

M'explico.

M'estic referint a la doctrina del Nou Espai. Estic totalment d'acord que els temps exigeixen apostar per una solució frontpopulista (sense que això suposi abandonar totalment altres vies, no sigui que aquella acabi fracassant). Però l'elecció del mitjà no ens ha de fer oblidar mai l'objectiu final. Perquè si sacrifiquem l'objectiu en benefici de poder usar el mitjà, en altres paraules, si per construir un front popular ens hem de conformar amb obtenir canvis superficials, cosmètics, amb mi que no comptin.

Traslladem això al terreny més concret de l'escenari polític actual.

Està clar que, com a comunistes, no podem seguir tancant els ulls davant l'enorme pèrdua de legitimitat que té el règim de la Transició -i el mateix capitalisme- entre les classes populars. Les promeses que va fer aquest règim s'han revelat totalment fraudulentes per a la immensa majoria de la població. I tot i així encara ens costa admetre que hem de trencar tots (TOTS) els lligams que el nostre partit conserva respecte al seu passat com a força política que va participar en la gestació i manteniment d'aquest enorme frau polític.

A nivell teòric admetem que s'han de fer canvis revolucionaris en les formes de fer política (de fet, ens recordem a nosaltres mateixes que sempre ho hem dit: aquesta democràcia de baixíssim nivell no pot mai arribar per sí sola a assolir els objectius emancipatoris que històricament s'ha posat a si mateix el moviment obrer). Ningú pot donar-nos lliçons respecte a això perquè fa més de 100 anys que ho diem. I hauria de ser motiu d'alegria que aquesta conclusió esdevingui hegemònica entre les classes populars. Però no, sembla que ens foti que altres ho diguin amb la boca gran. Suposo que serà perquè ho hem dit abans, però amb la boca petita.

Perquè això és la teoria. En la pràctica ens hem acostumat a treballar amb el que hi havia (i que consti que no vull donar lliçons a ningú, solament constatar la contradicció actual entre teoria i pràctica). I què hi havia?

Doncs el que hi havia era una immensa operació de cosmètica del capitalisme, que es presentava com el menys dolent dels mons possibles, i en la que s'ens deia que era el poble el que escollia als seus governants quan nosaltres sabíem perfectament que el poble no pintava -ni pinta- res; del que es tractava era de fabricar una aparença de consentiment per poder continuar dominant i explotant a la classe treballadora sense gaire oposició. La dictadura perfecta, vaja. Perquè, com lluitar contra una dictadura que es disfressa tan bé de democràcia? Impossible.

Fins ara. La falsa democràcia s'ha tret la disfressa. Ara es mostra com el que és: una dictadura dels malament dits mercats. La població, per primer cop des de la Segona Guerra Mundial, sap qui mana realment, perquè els capitalistes s'han vist en la necessitat de posar a alguns dels seus a governar directament: els Mario Draghi i companyia. S'obre una gran oportunitat per canviar el món per primer cop des de fa decennis.

El problema resideix en què ens hem presentat a les eleccions, hem format part de governs de coalició que han actuat descaradament en benefici dels interessos capitalistes, ens hem empassat fins i tot les primeres cullerades de l'austericidi. Les hem aprovat amb el nostre vot al Parlament, per a vergonya nostra.

A dia d'avui, no hem fet un exercici clar d'autocrítica respecte al passat més immediat. I una prova és com seguim veient la coalició ICV-EUiA. Perquè nosaltres hem canviat la política (almenys en el pla teòric) i hem fet canvis a la direcció. Però i els altres?

"Perdò, què és això del Nou Espai, on és?", deuen dir molts ciutadans que són conscients del que passa i encara no entenen com seguint ballant amb gent que té les mans tacades d'aquest frau de què parlava fa un moment; i l'escàndol al voltant de la Federació de Municipis n'és una mostra més.

Seguim posant en l'equació a ICV com a part inseparable del projecte polític anomenat Nou Espai. És més, posem per endavant l'acord polític que tenim amb ICV abans de donar cap pas per buscar l'acord amb altres forces. Posar com a condicionant sine quanon a ICV dóna un missatge d'immobilisme, de què el primer és mantenir segons quina gent als seus càrrecs i no l'objectiu de ruptura democràtica que hem anunciat com a genuïnament nostre.

Permeteu-me que digui el que penso respecte a això.

És una enorme cagada, un grandíssim error. Com pretenem presentar-nos com a partit d'avantguarda si seguim caient en la mateixa contradicció de sempre? Diem una cosa i fem una altra.

En altres paraules, prevenir-nos contra la possibilitat ben real de què l'oligarquia forci una segona Transició al seu favor, implica examinar amb lupa el passat polític de tothom, perquè la mateixa població ho fa i no perdona cap signe de doble moral (no ens estranyi que l'estancament electoral de la coalició tingui a veure en part amb tot això).

I no estic parlant des d'una posició sectària. Però sí estic parlant de crear un Front Popular, per l'amor de Marx!!!! Si la meva reflexió fos sectària diria que amb el PCC ja en tenim prou i cap de nosaltres està tan boig per pensar això.

Però definim què és un Front Popular, ara i aquí.

No és una suma de sigles de partits d'esquerres. Primera confusió. Si fos així, hauríem d'incloure al PSOE, que s'autodefineix com a partir de centre-esquerra. Creieu de debò que la població admetria un acord així, amb un partit que ha arribat a l'extrem de reformar la sacrosanta Constitució per fer-nos pagar a totes el deute generat pels taurons del capitalisme de casino? Sembla que l'actual (espero que per poc temps) coordinador general d'IU pensa així. Confio en què no hi hagi entre nosaltres ningú que estigui disposat a acceptar el que seria una reedició del frau polític que ens escanya i que ja ha donat prou de si. Té alguna cosa a veure l'actual PSOE amb el PSOE de la II República? A què no? Creu algú sincerament que l'elecció de Pedro Sánchez com a nou secretari general no vol dir una altra cosa que el PSOE es torna a posar de nou al servei de l'oligarquia, "para lo que guste mandar el señorito"? I una darrera pregunta: algú posa en dubte encara que el fenomen "Podemos" deixa en ridícul la intenció d'una part d'IU de reeditar el pacte andalús amb el PSOE a nivell estatal?

Però un Front Popular tampoc és una suma de partits, i prou. Segona confusió. Si alguna cosa està clara és que els partits ja no són l'única forma d'activisme polític possible. No podem negar que el factor web 2.0 ha suposat una revolució -ja veurem la profunditat de la mateixa- en les formes de fer política. Això no vol dir que els partits estiguin condemnats a desaparèixer. Vol dir que han d'evolucionar, i si no evolucionen acabaran desapareixent o, com a mínim, perdent importància política. Però tampoc vol dir buidar la política de contingut i pensar que el mètode és l'únic que falla (que ja no hi ha polítiques d'esquerres i dretes) com pensen alguns dels gurús de la tecnopolítica. El fracàs d'experiments com el Partido X ho demostra. Ara bé, construir un Front Popular avui dia significa comptar amb gent sense partit, que no per no tenir carnet deixa de tenir influència política. És més, segurament el que cal és posar a aquest tipus de gent al davant de les propostes electorals transformadores, si el que es vol és evitar que l'enorme desafecció política existent segueixi beneficiant a la dreta i a l'extrema dreta. Apostes com les de Guanyem Barcelona sembla que van per aquest camí. La nostra particular, la proposta com a candidat del Gerardo Pisarello, va ser un pas positiu en aquest sentit.

Tercera confusió. Un Front Popular tampoc és un pacte d'elits. Si volem portar els fruits de la mobilització a les urnes i, per tant, a les institucions hem de partir de la idea que les coses han canviat, i per a bé. Acords polítics fets des de dalt, sense comptar amb les bases, no tenen futur. Perquè és impossible desafiar l'oligarquia sense generar entusiasme a partir de les victòries -poques, és cert, però importants- que provoca la mobilització. El procés és de baix a dalt. Els líders es formen i se reafirmen en la lluita, com demostra el cas d'Ada Colau i -per què no dir-ho?- del mateix Pablo Iglesias, que ha construït la seva imatge enfrontant-se a la caverna mediàtica partint d'un projecte modest com és una televisió feta al barri obrer de Vallecas.

La desconfiança generada respecte als partits d'esquerra integrats fins ara en el sistema només es pot vèncer si les bases d'aquests partits participen en peu d'igualtat amb la gent dels moviments, si fan seves les lluites dels moviments i si les direccions d'aquells partits renuncien a intentar dirigir els moviments des de dalt. Els moviments saben que tard o d'hora la seva lluita ha d'arribar a les institucions per poder decidir-ho tot, però no serà així si els partits continuen veient-se a si mateixos com els únics actors polítics d'importància, ni tampoc serà així si els moviments continuen veient en els partits simples mecanismes de repartiment de càrrecs públics. Casos com el de la Federació de Municipis no ajuden gaire en aquest sentit, posant en evidència que encara han de canviar moltes coses. L'única manera de trencar amb aquesta dinàmica és obrir els processos de confluència a les bases dels partits i dels moviments, sense que cap partit es pensi que pot ser el "pal de paller" de res, ni es cregui que fent algun fitxatge entre els líders dels moviments socials ja està tot fet.

Les i els comunistes hem estat sempre immersos en les lluites per una societat plenament democràtica, negant-nos a rebaixar la democràcia a un sistema d'elecció d'elits a l'estil shumpeterià. No oblidem que el triomf del neoliberalisme no hagués estat possible sense aquesta degradació del concepte original de democràcia, moltes vegades fruit de cops d'estat i dictadures militars sagnants. Ara que aquest model està en crisi, que rep el qüestionament -quan no l'oposició frontal- d'una part creixent de la població, que aquesta es nega a continuar representant el paper de simple comparsa del joc polític, què hem de fer, renunciar a la nostra tradició o, ben al contrari, onejar-la amb orgull i vindicar-nos com les seves màximes defensores?


Salut, camarades.

No hay comentarios:

Publicar un comentario