3 oct 2011

Al voltant de la concepció aristocràtica de la política



oscar martínez


Què significat pot tenir la democràcia avui dia i com ens pot ajudar la tradició democràtica-republicana a respondre a aquesta qüestió?

Quan Convergència i Unió va guanyar les darreres eleccions autonòmiques Artur Mas va descriure el seu propi govern com el “govern dels millors” (1). Que aquest personatge utilitzés aquesta expressió per referir-se als alts càrrecs que ell mateix havia escollit personalment per dirigir els assumptes públics de Catalunya no és gens casual. Respon a una concepció elitista de la política entesa com una activitat reservada a homes i dones “virtuosos”, ben allunyada del sentit clàssic de la paraula democràcia (demos + cracia, “govern dels pobres”). Resumint-ho en poques paraules, la política és cosa dels “millors”. I qui són els millors en una societat capitalista com la nostra? La única resposta possible per a un representant de la classe en el poder és que els millors són aquells que han demostrat ser-ho gràcies al seu èxit en la seva vida privada. Efectivament, el lector ho ha endevinat: estem parlant dels rics.

Rellegint el llibre de l'Antoni Domènech, “El eclipse de la fraternidad”, un no pot evitar trobar evidents paral·lelismes entre aquesta forma d'entendre la ordenació dels afers públics que tenen els polítics de Convergència i Unió i els atacs que Aristòtil va dirigir ara ja fa més de 2000 anys contra la democràcia atenenca. El filòsof grec no va poder suportar mai que els pobres lliures tinguessin igual accés als llocs de govern de la ciutat que els propietaris rics. Però almenys, a diferència del que diuen els apologetes del sistema, Aristòtil era prou honest intel·lectualment com per reconèixer que la societat es divideix bàsicament en rics i pobres i que la preeminència social d'uns o altres defineix el caràcter polític de l'estat: es tracta d'una democràcia en el cas de que tinguin el poder els pobres i d'una oligarquia (“govern d'uns pocs”) si són els rics els que manen.

El concepte de “govern dels millors” respon
a una concepció elitista de la política

Per al filòsof grec el govern bo és aquell que està protagonitzat per homes “virtuosos” i aquests de cap manera poden ser pobres (o no propietaris, que si fa no fa és el mateix). Per a Aristòtil “la riqueza y la propiedad suelen coincidir con la virtud, siendo aquella la fuente de ésta” (2) Els pobres, que són identificats com aquells que s'han de guanyar la vida amb el seu treball personal, no poden ser mai aptes per governar-se a si mateixos perquè no disposen d'allò que és imprescindible per a l'exercici virtuós del poder i que només pot derivar de l'acumulació de bens: l'oci. Només els rics, segons Aristòtil, tenen el temps lliure necessari per dirigir de manera racional i justa la vida política de la ciutat. Podem veure en això perfectament reflectida la concepció tecnocràtica d'Artur Mas, per al qual el poder ha d'estar reservat als “millors”, a aquells que “saben” què s'ha de fer en tot moment perquè s'han format en les millors escoles de negocis del món, identificant l'èxit empresarial amb la virtuositat política.



Domènech, però, ens assenyala de forma eloqüent la fal·làcia que s'amaga darrera aquesta suposada “argumentació”. I és que durant 140 anys Atenes va ser governada pel partit dels pobres, fins que l'autòcrata Alexandre va posar fi al seu règim democràtic:

“La reforma constitucional de Ephialtes (...) consistió muy principalmente en hacer que los cargos públicos de gobierno, así como la participación en las asambleas deliberativas y en los tribunales populares de justicia fueran remunerados con fondos públicos. Esa reforma trajo consigo la invasión de la vida política por parte del demos pobre...” (3)

només un règim democràtic radical pot contrarestar les relacions de dominació
proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts

Com va ser possible que una ciutat-estat com Atenes pogués ser dirigida per la classe social dels desposseïts no només sense caure en el caos, sinó donant-hi pas a l'època més gloriosa de la seva història (la de Pericles, la de Fídias, la de Sòcrates)? Per dues raons, ens diu Domènech: 1) com acabem de veure perquè els pobres podien dedicar el temps necessari per a l'activitat política sense morir-se de fam gràcies a la remuneració dels càrrecs públics (és clar que un ric, en canvi, pot prescindir-ne doncs ja en té prou per viure sense treballar). I 2) perquè els pobres van poder evitar en bona mesura trobar-se sotmesos a relacions de dependència vers els propietaris gràcies a la redistribució de la propietat de la terra i l'abolició de l'esclavatge per deutes que va permetre l'arribada de la democràcia (4).

Aristòtil tenia raó quan afirmava que el fet de no tenir propietats col·locava -i col·loca encara- les persones a mercè d'altres que sí són propietaris, de la voluntat dels quals acaba depenent la supervivència dels primers, cosa que limita radicalment la seva capacitat d'elecció. És lògic doncs que les relacions clientelars privades patró-semi-esclau (que no altra cosa és un treballador assalariat) esdevinguin relacions igualment clientelars en l'esfera política. Per tant, només un règim democràtic radical pot contrarestar aquestes relacions de dominació a l'àmbit privat proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts, amb coses com la distribució dels mitjans de producció, com ara la terra, la tecnologia o el mateix coneixement (5).

Tornem doncs a la definició aristotèlica de la virtut política. No només no és cert que els “millors” polítics siguin els rics -com afirmen tant Aristòtil com, subreptíciament, en Mas- sinó que poden perfectament arribar a ser els pitjors governants. Recapitulem una mica abans d'aprofundir en aquesta qüestió. Un altre filòsof grec de nom Protàgores -aquest sí partidari de la democràcia- va defensar que els pobres tenen, com a mínim, la mateixa capacitat innata que els rics d'esbrinar allò que és just i bo per al bé comú. Qualsevol persona seria vista pels seus congèneres com un boig si es declarés incapaç de distingir el que es just del que no ho és (6). Els més dignes representants de la democràcia atenenca, Pericles i la seva companya, Aspàsia, van declarar amb fermesa que solament el govern dels pobres assegura el respecte per la llei. Un govern dirigit per homes rics farà tots els possibles per monopolitzar egoistament el poder, marginant al conjunt de la població de la presa de decisions polítiques i desvirtuant el mateix concepte d'estat de dret.

Pel contrari, la possibilitat que el pobre pugui dedicar part del seu temps als afers públics gràcies al trencament de les relacions de propietat que el lliguen al seu “superior” i, en paraules de Marx, l'alienen del producte del seu propi treball, permetrà que la democràcia sigui quelcom més que una paraula buida de contingut.


Notes:

2. Antoni Domènech, El eclipse de la fraternidad. Barcelona, Crítica, 2004. p. 49.
3. Ibid., p. 51.
4. Ibid., p. 58.
5. No cal fer un gran esforç d'imaginació per no veure en l'obsessió de l'actual govern de CiU per les retallades dels serveis públics no només una intencionalitat econòmica favorable als interessos empresarials, sinó també raons de caràcter purament polític: disminuir la capacitat del que Gramsci anomenà classes subalternes de participar activament en la vida política mercès a l'existència d'uns bens comuns que són accessibles independentment de la renda de cadascú, com són la sanitat i l'educació públiques.
6. Domènech, Op. cit., p. 56.

8 comentarios:

  1. La etimología es incorrecta, la opinión, fundada.

    Pero para algo están los diccionarios y los traductores!

    http://translate.google.es/#es|el|Municipio

    El demo (en griego:δeμος, dêmos) era una circunscripción administrativa de base instaurada tras la revolución isonómica de Clístenes (la cual tuvo lugar del 508 a. C. o 507 a. C. al 501 a. C. en Atenas). El demo está directamente ligado a la marcha de Atenas hacia la democracia.

    http://es.wikipedia.org/wiki/Demo_(Grecia)

    El término democracia proviene del antiguo griego (δημοκρατία) y fue acuñado en Atenas en el siglo V a. C. a partir de los vocablos δῆμος («demos», que puede traducirse como «pueblo») y κράτος (krátos, que puede traducirse como «poder» o «gobierno»). Sin embargo la significación etimológica del término es mucho más compleja. El término «demos» parece haber sido un neologismo derivado de la fusión de las palabras demiurgos (demiurgi) y geomoros (geomori).2 El historiador Plutarco señalaba que los geomoros y demiurgos, eran junto a los eupátridas, las tres clases en las que Teseo dividió a la población libre del Ática (adicionalmente la población estaba integrada también por los metecos, esclavos y las mujeres). Los eupátridas eran los nobles; los demiurgos eran los artesanos; y los geomoros eran los campesinos. Estos dos últimos grupos, «en creciente oposición a la nobleza, formaron el demos».3 Textualmente entonces, «democracia» significa «gobierno de los artesanos y campesinos», excluyendo del mismo expresamente a los ilotas (esclavos) y a los nobles.

    http://es.wikipedia.org/wiki/Democracia

    Saludos!

    ResponderEliminar
  2. Respondiendo a Anónimo.

    ¿Qué significa eso de que la etimología es incorrecta? Pero si me das la razón! En tu comentario acabas por reconocer el significado que da Domènech -no yo- al demos: los pobres libres, es decir los que viven del trabajo de sus manos, artesanos y campesinos.

    Así que no hay ninguna incorrección en la etimología, por eso el artículo se trata, como dices, de una "opinión" fundada. Aunque no sólo una opinión. Es la humilde síntesis del primer capítulo de una obra de investigación científica, trasladada a la realidad política actual.

    Estoy hablando completamente en serio cuando digo que el gobierno de CiU -y no sólo de CiU- corresponde a la concepción aristocrática, oligárquica, de la política que defendía gente como Aristóteles, Platón, etc.

    Y eso sí es una opinión, la mía. Discutible, por supuesto.

    oscar

    ResponderEliminar
  3. Coincideixo en que l'etimologia és inexacta. El que vols dir no és el mateix que dir Demos = pobres. Demos és poble. Què s'entén per poble seria
    la qüestió. Els matisos també són importants. I cap filòleg acceptaria la traducció de demos per pobres. La qual cosa no desvirtua el teu article.

    ResponderEliminar
  4. Amb rigor,

    el diccionari etimològic de la llengua catalana de Joan Coromines diu:

    Democràcia, pres del llatí tardà democratia i, aquest, del grec δημοκρατία,, compost per δeμος (poble) i κρατία (jo governo), derivat de κρατος (força).

    ResponderEliminar
  5. La verdad es que la democracia, para los griegos de Pericles, era cualquier cosa menos el gobierno de los pobres. Teniendo en cuenta que sólo podían ejercer su derecho democrático los oriundos varones, quedaban fuera de la democracia, no solamente las mujeres todas, sino los metecos extranjeros y los esclavos que constituían más de la mitad de la población del Ática y eran precisamente los más pobres. La democracia era a la práctica una plutocracia de los propietarios ricos.

    ResponderEliminar
  6. En història anomenem demos al conjunt de persones, clarament definit, al qual se circumscriuen els drets de decisió, deliberació, representació i elecció en una comunitat o conjunt polític qualsevol. El demos a l'antiga grècia era, per tant, una circunscripció territorial, tal com continua sent avui dia a la Grècia actual, on el terme equival a Municipi. El demos era, en definitiva, el llistat de membres plens d'una comunitat política. El demos, del grec δῆμος, era des de la reforma de Clístenes la subdivisió menor de la filé grega. El el sistema democràtic atenès per poder ser jurat o membre de la Bulé (una mena de senat que portava el govern diari) s'havia d'introduir la seva pinax-una peça de bronze amb el seu nom i demos de pertinença, remot origen de les nostres monedes de plata-a la ranura que triés d'una matriu anomenada kleroterion. El kleroterion deixava sortir boles blanques o negres en funció de la casella escollida. Si en introduir la targeta s'obtenia una bola negra, el ciutadà rebia el càrrec o la tasca com a comanda.

    ResponderEliminar
  7. Comentari de l'autor de l'article:

    Per a tots/totes aquells/aquelles de vosaltres que, basant-vos en un pretès "rigor" etimològic, heu posat en dubte als vostres comentaris que la democràcia atenenca fos realment el "govern dels pobres" o fins i tot que a l'Atenes clàssica hi hagués una veritable democràcia jo us recomano que llegiu l'article que signa l'autor de "El eclipse de la fraternidad" i que podeu baixar-vos copiant aquesta url:

    http://www.vientosur.info/articulosabiertos/VS-100-11-domenech-democraciaburguesa.pdf

    En ell, Domènech explica més detalladament del que he fet jo la concepció aristotèlica de la "democràcia" (el que jo he definit com el sentit clàssic de la paraula, desgraciadament oblidat per la societat contemporània):

    "la “democracia” antigua [se entiende] como gobierno del démos, es decir, de los pobres libres. El démos estaba compuesto por quienes viven por sus manos. En la explicación sociológica de Aristóteles: por campesinos (giorgoi), artesanos (banausoi), pequeños comerciantes (agoroi) y trabajadores asalariados (misthotoi). De esos 4 elementos componentes del démos, la democracia plebeya ateniense (tras la revolución de Ephialtes del 461 antes de nuestra era) dio el predominio político al último (a los thetes, a los jornaleros, a los asalariados –los “esclavos a tiempo parcial” de Aristóteles–), entrando así en la categoría más peligrosa de la democracia, según el Estagirita: la democracia radicalmente plebeya.

    (..) además de como gobierno de los pobres libres, y en paralelo a eso,
    la democracia se entiende como (..) un movimiento popular encabezado por la parte más desposeída del démos –los thetes–, capaz de arrastrar tras de sí a todo el démos, y aún a amplios estratos de las capas medias, y de aislar políticamente a la oligarquía plutocrática."

    Podem donar doncs per resolta la polèmica?

    oscar

    ResponderEliminar
  8. Pues, con todos los respetos, Domènech debería documentarse un poco mejor si dice eso. Es la visón más idealizada y menos materialista de la democracia ateniense que he leído en mi vida. Es de romántico empedernido. Lo pinta tan bonito que parece que no estemos hablando de una sociedad esclavista, sino de la Venezuela socialista.

    ResponderEliminar