Asamblea Democracia Real Ya!, Barcelona, 30 mayo 2011

oscar martínez

El lunes 30 de mayo Democracia Real Ya de Barcelona convocó una asamblea para explicar su proyecto y abrir un debate público sobre el futuro del movimiento 15-M. El acto contó además con la asistencia de representantes de Indignad@s y Afectados por la Hipoteca. Asistieron unas 300 personas.

Un reportaje de oscar martínez. Licencia Creative Commons.

Lo realmente sucedido ayer en pl. Catalunya

oscar martínez

Lo que sucedió ayer por la mañana en pl. Catalunya y lo que están contando los medios -por no hablar de lo que dice Felip Puig, conseller de interior de la Gen. de Cat.: todo mentiras- difiere radicalmente, como ahora explicaré.

La "operación de limpieza" que las autoridades utilizaron como excusa para intervenir policialmente en la plaza y tratar de destruir el movimiento de los indignados por la fuerza, no fue tal. O sí fue una operación de limpieza, pero no de basura (los acampados ya tenían su propio servicio de limpieza y estaba funcionando muy bien), sino de personas. Personas "sucias" para el sistema porque se atreven a pensar por sí mismas y actuar en consecuencia. Porque quieren cambios reales y no seguir las consignas del poder como borregos, que es lo que, hasta ahora, ha hecho la mayoría de la población del estado español, convenientemente adoctrinada por el sistema.

Pero no fue una operación de limpieza en el sentido en que han estado repitiendo los medios, también como borregos. Una "operación de limpieza" no consiste en llevarse por delante todo -absolutamente todo- lo que se había construido en esa plaza con tanto fervor y sentido de la organización por parte del pueblo concienciado. Los trabajadores del servicio de limpieza del ayuntamiento de Barcelona, escoltados por los mossos y la guardia urbana, hicieron el trabajo sucio de arrasar una biblioteca, un servicio médico, un puesto de telecomunicaciones, un taller de reparación y mantenimiento de ordenadores, un servicio de cocina público y gratuito, un puesto de megafonía y multitud de centros de información ciudadana y de organización del debate en asambleas y comisiones. No se limitaron, pues, a barrer y recoger los -pocos- papeles u otros restos que pudiera haber por el suelo. Literalmente, se comportaron como hordas de salvajes destructores de todo lo que significa verdadera democracia. Y que conste que ellos son unos mandados, porque al fin y al cabo cumplían órdenes, seguro que muchos de muy mala gana.

Cumplían órdenes, pero ¿de quién? En primer lugar, seguro -aunque no tengo pruebas- que la Generalitat ha estado en conversaciones con Madrid para desalojar primero en Barcelona y luego ellos en Madrid, con el visto bueno, naturalmente, del ministro de interior Rubalcaba, flamante apuesta del PSOE por la mano dura y el, cada vez más, parecerse a su reflejo en las urnas: el PP.

En segundo lugar, se iba diciendo estos días de campaña electoral que Trias había propuesto a Hereu un pacto mientras éste aún fuera alcalde en funciones, de acuerdo con el cual Hereu haría el trabajo sucio y "se comería el marrón" a cambio de que Trias no aprovechara políticamente el envite en contra del partido rival. Pues bien, la cosa ha acabado en que ha sido Ciu quien "se ha comido el marrón" enviando a los mossos, pero compartiendo parte del pastel marronoso con el PSC, pues no sólo había policía autonómica en la plaza Catalunya, también había guardia urbana colaborando en la represión, según pude ver con mis propios ojos y podéis comprobar vosotros mismos en la foto.

Lo que es cada vez más evidente es que las diferentes instancias del régimen político que padecemos se han puesto de acuerdo para acabar con las acampadas y con el movimiento del 15-M. Eso de "democracia real ya" les da mucho miedo, aunque al principio cometieron el error de despreciarlo como un movimiento más de los muchos generados a través de las redes sociales, cosa de cuatro jóvenes que no tienen otra cosa que hacer que aporrear el teclado de sus portátiles y de sus iphone.

La democracia está bien mientras sean los de arriba los que mandan. Mientras sean los consejeros delegados del Íbex 35 los que dicten la política económica al gobierno. Mientras los parlamentos no tengan ningún margen de maniobra para cambiar una coma de las decisiones que vienen de fuera. Mientras la mayoría de los políticos se dediquen a la política como un oficio más (por la pasta), para lo cual lo que realmente importa es obedecer servilmente a los poderosos y no al pueblo.

Pero está mal si la gente se toma la democracia demasiado en serio y la reclama en las calles, al grito de "lo llaman democracia y no lo es" y "el pueblo unido jamás será vencido".

Y mientras a nuestros "servidores públicos" no se les ocurre otra cosa que apalearnos, es el pueblo el que va tomando poco a poco en sus manos las riendas de su destino. Poco a poco. De momento somos unos miles, pero pronto seremos millones. Y, por una vez, y sin que sirva de precedente, es el propio sistema el que nos está ayudando, al echar mano de la violencia del estado como único recurso, que es lo único que les queda, parece.

Pueblo 1, Mossos 0.

Cap a una aliança contra el neoliberalisme

oscar martínez

"No hi pot haver Democràcia mentre els diners comptin més que les persones".

Aquest eslògan resumeix perfectament el sentiment col·lectiu que s'està apoderant d'una part cada cop més important de la ciutadania, o almenys aquesta és la meva esperança, vista la resposta social que han tingut les acampades fruit de l'anomenat "Moviment del 15-M" i les mobilitzacions contra les retallades socials. Aquests dies d'efervescència política, no precisament motivada per les eleccions municipals i autonòmiques, multituds s'han aplegat al voltant d'una sola idea força: "ningú ens representa". En un país on l'esquerra institucional ha estat incapaç -per diferents raons que ara no venen al cas- de fer front a la campanya tipus blitzkrieg ("guerra llampec") que està portant a terme el capital contra el món del treball en aquesta Europa dels mercaders, el comú de la ciutadania afectada fins al moll de l'os per la crisi es troba cada cop més orfe de referents polítics i sindicals clars.

Veiem algunes xifres que parlen per sí soles i que expliquen el naufragi electoral del PSOE i les seves sucursals autonòmiques. Les cinc entitats financeres espanyoles més importants van guanyar el passat 2010 ni més ni menys que 14.940 milions d'euros de beneficis. El BSCH del nostre estimat amic -i conseller personal del president Zapatero-, Emilio Botín, va guanyar 8.181 milions d'euros (!!!!). El BBVA, del no menys ínclit Francisco González, es conforma amb la meitat d'aquesta xifra: 4.606 milions. I la Caixa, amb uns "modestos" 1.307 milions.

Pot encara algú dir que el sector financer d'aquest país es troba en crisi, o continuar afirmant que "esto lo arreglamos entre todos"? Provoca fins i tot vergonya dir quelcom tan obvi, però és cert que l'hem de repetir tans cops com calgui: la crisi l'estan pagant els de sempre, mentre els megarics es riuen de nosaltres en la nostra cara. Com diu David Fernàndez en un article publicat al setmanari La Directa, aquests gairebé 15.000 milions d'euros que han guanyat els bancs és justament la mateixa quantitat que està retallant el govern espanyol per fer front als seus compromisos de reducció del dèficit públic durant el 2010 i el 2011.

Però tot i que les crítiques de les acampades se centren en acusar a banquers i polítics de ser els culpables del malestar social creixent, no estaria de més fer una ullada al món de la gran empresa. Per exemple (citant un altre cop a David Fernàndez), les empreses de l'Íbex 35 han guanyat aquest darrer any un 22% més que l'any anterior. Potser el cas més escandalós és el de Telefónica. Aquesta transnacional és la que més beneficis va obtenir l'any passat, concretament uns 10.167 milions d'euros. Just després de fer-se públiques aquestes dades, el president de Telefónica, César Alierta, anuncià que pensava acomiadar al 20% de la plantilla, uns 6.000 treballadors (!!!). Sense comentaris.

Quan el moviment 15-M diu des de les places de tot l'estat "ningú ens representa" no es refereix solament als polítics, també va contra els anomenats "mercats financers", les agències de rating, l'Ecofin i l'FMI, que han segrestat la democràcia i han assolit progressivament, però de forma cada cop més evident, el paper de "parlaments virtuals" en substitució dels parlaments escollits pel poble.

Ara és el poble reunit en assemblees el que està reclamant que li retornin la sobirania perduda. Ara és el moment que sorgeixi des d'aquí un gran moviment ciutadà que prengui el poder i forci el canvi per fer de la democràcia quelcom més que votar cada 4 anys a uns governants que no governen, a uns dirigents que obeeixen a uns altres que dicten les normes sense haver estat escollits democràticament per ningú.

Ahir un noi va dir a la plaça Catalunya, mentre estàvem discutint la possibilitat de formar un procés constituent (i crec que ja ho estem començant a fer): "porto 9 dies sentint una felicitat completa, perquè per primer cop en la meva vida sento que podem canviar de veritat les coses".

Però per poder-ho fer hem de construir aliances molt amples, connectar el moviment del 15-M, que ha suposat l'entrada d'aire fresc per a una esquerra massa dividida, massa enquistada en el passat, amb les forces -diguem-ho així- més "tradicionals" de l'esquerra, amb les velles formes de resistència, que també estan donant mostres de regeneració i enfortiment, com es va demostrar el 14 de maig passat. Tenim una oportunitat d'or per unir-nos i deixar aparcades diferències ideològiques que obstaculitzin la generació de sinergies, tan necessàries ara.

Tinguem en compte que l'enemic està fortament unit des de fa anys, des que la socialdemocràcia va abandonar el seu programa polític i va abraçar les tesis neoliberals i els comunistes no van saber evolucionar prou per tornar a connectar amb el gruix de la classe treballadora. El camp va quedar lliure des d'aleshores al pensament únic i al lema "There is no Alternative", "No hi ha alternativa", que tan mal ens ha fet a tots.

El que toca ara és estendre el moviment als barris, als centres de treball, a les associacions de veïns. Fer de la democràcia participativa i la radical transformació del marc polític i econòmic el nostre lema.

Pensem que ja s'estan movent coses dins els sindicats majoritaris, que segurament no tornaran a caure en el parany en que van caure quan van signar l'acord de pensions. Ja no hi ha espai per a l'estratègia de la negociació, perquè els capitalistes ho volen tot, se saben forts i ho aposten tot al negre.

Nosaltres ho hem d'apostar tot al vermell.