Mostrando entradas con la etiqueta Democracia Real Ya. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Democracia Real Ya. Mostrar todas las entradas

19 nov 2011

20-N: una oportunitat per avançar un pas més cap a la Democràcia Real Ja!

oscar martínez




El 1889 la monarquia constitucional alfonsina va concedir als seus súbdits el dret al sufragi universal masculí (el femení encara no arribaria fins al 1933). Les classes dominants espanyoles se sentien prou fortes com per arriscar-se a donar el dret a votar a tots els homes adults, independentment del seu nivell de renda. I això era així perquè les eleccions estaven absolutament controlades per un sistema d'assignació del vot basat en el caciquisme i per l'alternància en el poder dels partits liberal i conservador, alternància pactada prèviament amb el monarca abans de cada convocatòria electoral, sense que el poble tingués res a dir en aquesta crucial qüestió. El sufragi universal, doncs, era més una burla que una altra cosa i la democràcia un somni llargament postergat. (1)

Salvant les distàncies i amb tots els matissos que hom pugui considerar, el sistema electoral espanyol actual s'asembla massa al que acabo d'esmentar. Es tracta, en primer lloc, d'un sistema en la pràctica bipartidista. Solament els dos partits majoritaris tenen oportunitats reals de formar govern. Això és possible degut a una sèrie de circumstàncies que seria massa llarg detallar ara. I en segon lloc, el panorama polític espanyol té de comú amb el de l'època de la Restauració que les decisions polítiques es continuen prenent fora del parlament, no dins, la qual cosa converteix a la democràcia realment existent en una democràcia oligàrquica, en una anti-democràcia, en una democràcia que de democràtica té solament el nom.

Per tant, ens quedaríem curts si reduïssim els motius de l'absència de democràcia real a l'existència del bipartidisme, tot i l'enorme importància que aquest fet té. A l'Europa dels mercaders en què ens trobem ara, són els anomenats "mercats" (sic) les àgores on es prenen les decisions. La frase milers de vegades repetida a les manifestacions del 15M, "No somos mercancía en manos de políticos y de banqueros", ho resumeix perfectament: els banquers diuen als polítics el que els polítics han de dir-nos a nosaltres que hem de fer. En aquest ordre, no al contrari. Diguem que els polítics actuen com els ninots de pim-pam-pum que encara trobem en algunes fires: són el blanc de les nostres ires, però no perquè ells realment actuïn pel seu compte, car efectivament són "agents fiduciaris" dels grans propietaris (no del conjunt del poble). De fet, si els podem escollir a ells és perquè prèviament algú els ha escollit per nosaltres, en aquelles altres àgores que he mencionat. Aquell polític que no fa, que no vol fer, el que vol el banquer (dit en sentit ample, perquè se m'entengui, en altres contextos històrics parlariem del "burgès") no té possibilitats  de resultar escollit per gobernar, potser només té possibilitats de ser escollit per formar part d'un grup polític comdemnat a ser oposició per sempre més. Fins i tot, aquell polític que sí va ser escollit per governar, si se surt del guió -com va fer fa uns dies l'ex-president del govern grec en intentar convocar un referendum per preguntar als grecs si estaven d'acord amb que el seu estat del benestar desaparegués per contentar els "mercats"- és fulminantment destituït per la oligarquia, que no tolera cap veleitat democràtica, per petita que aquesta sigui.

Tornem ara al bipartidisme i veurem com aquest cobra ara més sentit. Per tal de preservar l'apariència d'una democràcia res millor que hi hagi -com en temps de Cánovas i Sagasta- dos partits que es tornin en el poder, sobretot si això assegura que res del fonamental pugui ser qüestionat per una majoria de ciutadans descontents amb la seva situació social. I allò fonamental és el mateix ara que abans: la concentració de la propietat, de la riquesa produïda amb l'esforç de (gairebé) tots en unes poques mans. Preservar aquesta distribució injusta dels esforços i de les recompenses constitueix l'espina dorsal de tot l'edifici institucional muntat al voltant d'una constitució despullada de tots aquells atributs que farien perillar aquest objectiu. El primer de tots considerar la propietat com un dret subordinat a la preservació de la resta de drets, especialment el primer de tots: el dret a l'existència de tots i de tothom. És molt més important per a l'aparell de govern, pels jutges i per les seves senyories parlamentaris permetre que una multinacional pugui seguir tenint beneficis espectaculars i, en canvi, foti al carrer al 25% del seu personal, que intentar almenys que aquests treballadors no perdin de la nit el dia el seu únic mitjà de vida forçant a l'empresa a readmetre'ls. Res de contradictori té això amb que la constitució digui que la propietat té una "funció social" que molt rara vegada és respectada pels nostres suposats "representants", perquè els polítics no han d'obeir la constitució. Sí han d'obeir, en canvi, la "llei de bronze" dels mercats.

Lluitar contra el bipartidisme és la primera tasca, la més urgent potser en aquestes dates, però no oblidem que la cosa no acaba aquí. Impedir que uns mercats oligopòlics, controlats per poquíssimes mans, per tan poques fortunes personals que es podrien reunir en una sola habitació (i de fet ho fan quan van a la Moncloa per dir al president del govern què és el que ha de fer) usurpin la tasca dels parlaments, convertint la democràcia en un sarcasme, aquest és l'objectiu real per fer realitat la proclama que omple les ments de cada cop més gent des que la data del 15M va passar a la història:

Democràcia Real Ja!

PD: per qui vulgui continuar llegint, aquí us deixo el que pensen els de DRY sobre les eleccions del 20-N. Que cadascú jutgi per sí mateix:


El protagonisme de PP, PSOE, CIU i PNB en les polítiques econòmiques en les quals els mercats s’erigeixen com el nou Dictador mereixen un càstig en les urnes el proper #20N.
Mentre continuem treballant perque canviï aquesta societat, entre d'altres coses aquesta nefasta llei electoral que exclou un gran percentatge de vots de la ciutadania, al 20N volem aconseguir també un canvi: més pluralitat, o el que és el mateix menys bipartidisme.
Ara més que mai és interessant buscar una alternativa, o almenys, reflectir que som més les persones que demandem canvis que els qui recolzen al bipartidisme. El veritable canvi està en mans d’aquest 50% del cens, del que molts formem part, que no vota o vota en blanc, nul o a la resta de partits.
T’animem a informar-te i decidir per tu mateix, amb criteri propi, què penses fer el 20-N.

http://democraciarealjabarcelona.blogspot.com
El 20N l'acció és anar del carrer a les urnes.


Notes:


1. Antoni Domènech. El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista. Barcelona, Crítica, 2004, pp. 399-401.

9 jun 2011

15-M: la revolución continúa

oscar martínez

El pasado 3 de junio tuvo lugar en Barcelona la inauguración de las Mesas de Convergencia Ciudadana en Catalunya. Aprovechamos la ocasión para entrevistar a algunos de sus participantes y preguntarles qué piensan del 15-M.

31 may 2011

Asamblea Democracia Real Ya!, Barcelona, 30 mayo 2011

oscar martínez

El lunes 30 de mayo Democracia Real Ya de Barcelona convocó una asamblea para explicar su proyecto y abrir un debate público sobre el futuro del movimiento 15-M. El acto contó además con la asistencia de representantes de Indignad@s y Afectados por la Hipoteca. Asistieron unas 300 personas.

Un reportaje de oscar martínez. Licencia Creative Commons.

29 may 2011

L'economista Àngels Castells preveu el moviment del 15-M

oscar martínez

Fa uns mesos vaig entrevistar l'economista Àngels Castells per a un documental que estic fent. Les seves declaracions s'adiuen molt bé al que després seria el moviment del 15-M.

Podeu comprovar-ho en el següent vídeo (5 minuts).

24 may 2011

Cap a una aliança contra el neoliberalisme




oscar martínez

"No hi pot haver Democràcia mentre els diners comptin més que les persones".

Aquest eslògan resumeix perfectament el sentiment col·lectiu que s'està apoderant d'una part cada cop més important de la ciutadania, o almenys aquesta és la meva esperança, vista la resposta social que han tingut les acampades fruit de l'anomenat "Moviment del 15-M" i les mobilitzacions contra les retallades socials. Aquests dies d'efervescència política, no precisament motivada per les eleccions municipals i autonòmiques, multituds s'han aplegat al voltant d'una sola idea força: "ningú ens representa". En un país on l'esquerra institucional ha estat incapaç -per diferents raons que ara no venen al cas- de fer front a la campanya tipus blitzkrieg ("guerra llampec") que està portant a terme el capital contra el món del treball en aquesta Europa dels mercaders, el comú de la ciutadania afectada fins al moll de l'os per la crisi es troba cada cop més orfe de referents polítics i sindicals clars.

Veiem algunes xifres que parlen per sí soles i que expliquen el naufragi electoral del PSOE i les seves sucursals autonòmiques. Les cinc entitats financeres espanyoles més importants van guanyar el passat 2010 ni més ni menys que 14.940 milions d'euros de beneficis. El BSCH del nostre estimat amic -i conseller personal del president Zapatero-, Emilio Botín, va guanyar 8.181 milions d'euros (!!!!). El BBVA, del no menys ínclit Francisco González, es conforma amb la meitat d'aquesta xifra: 4.606 milions. I la Caixa, amb uns "modestos" 1.307 milions.

Pot encara algú dir que el sector financer d'aquest país es troba en crisi, o continuar afirmant que "esto lo arreglamos entre todos"? Provoca fins i tot vergonya dir quelcom tan obvi, però és cert que l'hem de repetir tans cops com calgui: la crisi l'estan pagant els de sempre, mentre els megarics es riuen de nosaltres en la nostra cara. Com diu David Fernàndez en un article publicat al setmanari La Directa, aquests gairebé 15.000 milions d'euros que han guanyat els bancs és justament la mateixa quantitat que està retallant el govern espanyol per fer front als seus compromisos de reducció del dèficit públic durant el 2010 i el 2011.

Però tot i que les crítiques de les acampades se centren en acusar a banquers i polítics de ser els culpables del malestar social creixent, no estaria de més fer una ullada al món de la gran empresa. Per exemple (citant un altre cop a David Fernàndez), les empreses de l'Íbex 35 han guanyat aquest darrer any un 22% més que l'any anterior. Potser el cas més escandalós és el de Telefónica. Aquesta transnacional és la que més beneficis va obtenir l'any passat, concretament uns 10.167 milions d'euros. Just després de fer-se públiques aquestes dades, el president de Telefónica, César Alierta, anuncià que pensava acomiadar al 20% de la plantilla, uns 6.000 treballadors (!!!). Sense comentaris.

Quan el moviment 15-M diu des de les places de tot l'estat "ningú ens representa" no es refereix solament als polítics, també va contra els anomenats "mercats financers", les agències de rating, l'Ecofin i l'FMI, que han segrestat la democràcia i han assolit progressivament, però de forma cada cop més evident, el paper de "parlaments virtuals" en substitució dels parlaments escollits pel poble.

Ara és el poble reunit en assemblees el que està reclamant que li retornin la sobirania perduda. Ara és el moment que sorgeixi des d'aquí un gran moviment ciutadà que prengui el poder i forci el canvi per fer de la democràcia quelcom més que votar cada 4 anys a uns governants que no governen, a uns dirigents que obeeixen a uns altres que dicten les normes sense haver estat escollits democràticament per ningú.

Ahir un noi va dir a la plaça Catalunya, mentre estàvem discutint la possibilitat de formar un procés constituent (i crec que ja ho estem començant a fer): "porto 9 dies sentint una felicitat completa, perquè per primer cop en la meva vida sento que podem canviar de veritat les coses".

Però per poder-ho fer hem de construir aliances molt amples, connectar el moviment del 15-M, que ha suposat l'entrada d'aire fresc per a una esquerra massa dividida, massa enquistada en el passat, amb les forces -diguem-ho així- més "tradicionals" de l'esquerra, amb les velles formes de resistència, que també estan donant mostres de regeneració i enfortiment, com es va demostrar el 14 de maig passat. Tenim una oportunitat d'or per unir-nos i deixar aparcades diferències ideològiques que obstaculitzin la generació de sinergies, tan necessàries ara.

Tinguem en compte que l'enemic està fortament unit des de fa anys, des que la socialdemocràcia va abandonar el seu programa polític i va abraçar les tesis neoliberals i els comunistes no van saber evolucionar prou per tornar a connectar amb el gruix de la classe treballadora. El camp va quedar lliure des d'aleshores al pensament únic i al lema "There is no Alternative", "No hi ha alternativa", que tan mal ens ha fet a tots.

El que toca ara és estendre el moviment als barris, als centres de treball, a les associacions de veïns. Fer de la democràcia participativa i la radical transformació del marc polític i econòmic el nostre lema.

Pensem que ja s'estan movent coses dins els sindicats majoritaris, que segurament no tornaran a caure en el parany en que van caure quan van signar l'acord de pensions. Ja no hi ha espai per a l'estratègia de la negociació, perquè els capitalistes ho volen tot, se saben forts i ho aposten tot al negre.

Nosaltres ho hem d'apostar tot al vermell.

23 may 2011

El demos i la seva força política

oscar martínez

És habitual entre part de l'esquerra -seguint en això, com en altres coses a la dreta- considerar que el poble, el demos, es troba en una situació d'immaduresa política, de minoria d'edat permanent. És habitual creure que el poble, la massa, no sap el que li convé, que no té clar el que vol i això la converteix en víctima propiciatòria de qualsevol tipus de demagògia, ja vingui aquesta de la dreta o de l'esquerra extremista.

Però el que estan demostrant aquests dies les multituds que s'arrepleguen al voltant d'un projecte polític en construcció des d'abaix és que s'han erigit en el subjecte de les frases, en el "nosaltres", per primer cop des de fa molts anys.

No estic d'acord amb la minusvaloració, per part d'algun dels meus companys, del que està succeïnt aquests dies a la pl. Catalunya i a la pl. del Sol, a Madrid. Crec que cometen un error d'apreciació i és considerar que la gent que està participant del i en el moviment té un sol perfil social i/o polític. Ni molt menys és així. La seva composició és molt heterogènia i inclassificable, raó per la qual atribuir-li una sola tendència política determinada és un gran error de visió per part seva.

He estat tots els dies a la plaça des de dimarts passat i l'he pogut apreciar amb els meus ulls, a més d'enregistrar-lo amb una càmera de vídeo. Us puc ensenyar les imatges, si voleu.

Jo crec que hauríem de veure -tal com fan els promotors inicials de la moguda, Democràcia Real Ja- que qui ha anat a fer política -la majoria per primer cop en la seva vida- a la plaça Catalunya és el demos -el poble treballador, que viu de les seves mans i el seu talent productiu- i intentar reduir-lo a una mena d' "il•luminats" sense dos dits de front, com fan alguns, és una simplificació que ratlla en lo paranoic.

No és tampoc un moviment teledirigit, com equivocadament diuen també alguns companys. És un moviment que no té un centre, sinó molts, tants com persones estan actuant al seu si. És un moviment que parteix de la perifèria cap al centre, i no a l'inrevès. S'alimenta de les aportacions que venen de molts indrets diferents. Per tant, ningú el pot dirigir des de fora (que és el que vol dir "teledirigir") perquè ningú pot influir en ell si no es troba a dins seu. Les assemblees temàtiques en les quals hom està debatint sobre pràcticament totes les qüestions que preocupen a l'esquerra (i dic l'esquerra, sí, perquè ni una sola idea de dretes ha aconseguit guanyar-se pas, ni tan sols s'ha arribat a plantejar en les discussions) demostren que el demos té moltes ganes de discutir i d'arribar a consensus que permetin començar a foradar el cul de sac en el qual es troben l'esquerra política i el moviment obrer des de fa dècades. La diferència respecte a les proposicions polítiques fetes fins ara per part d'aquests, és que es tracta d'un procés que parteix des de baix, que exigeix com a dues úniques condicions per poder començar a caminar: 1) fer taula rasa amb el passat (d'aquí les generalitzades expressions contràries als partits polítics i als sindicats tradicionals, vistos com eines inservibles -la qual cosa no vol dir que siguin "irrecuperables"- que han perdut fa temps les seves funcions inicials); i 2) el respecte. Respecte per l'altre, per aquell que no pensa exactament com jo, però que, en definitiva, acaba volent quelcom molt semblant al que vull jo. Això implica una altura de mires que ja m'agradaria veure en molts dirigents polítics de l'esquerra institucional (i no diré noms).

Només si el demos fa seva la idea del canvi, com a necessari, com a imprescindible i, sobretot, com a possible, es podrà començar a assolir aquest. És la meva humil opinió, és clar. I jo crec que el demos està fent seva aquesta idea, de la qual ens hauríem d'alegrar, i no prendre-ho a la lleugera, com fan alguns companys i companyes.

Per tant, no crec que sigui un moviment "ciutadanista", sense cap ideologia definida, com s'ha dit en alguns llocs, sinó un moviment d'aspirants a ciutadans amb drets polítics reals. Perquè qualsevol marxista sap que els drets polítics no s'obtenen sense drets econòmics. I justa la fusta: algunes de les deliberacions que jo he escoltat aquests dies van en aquesta direcció. La gent, en definitiva, s'està donant compte que això de la democràcia no és possible mentre continuï havent capitalisme. I no obstant, en comptes d'estar donant salts d'alegria per això ens dediquem a fer crítiques sense fonament a un moviment tant madur que ha arribat a aquesta conclusió pràcticament sense la nostra ajuda, per sí sol.

L'única cosa que puc afegir és que qui s'entesta en veure en això una espècie de "revolució de colors", "teledirigida pels mitjans de comunicació" és que no ha entès res. Democràcia vol dir: govern dels pobres, i així ho entenien els filòsofs defensors del govern oligàrquic, com Aristòtil o Plató (llegiu, si us plau, el llibre d'Antoni Domènech, "El eclipse de la fraternidad"). I són els "pobres" els que estan a la plaça de Catalunya reclamant allò que els pertany per dret. Abandonar el concepte democràcia en mans de la burgesia ha estat el més gran error que ha comès el marxisme (però no els pares del marxisme). Per tant, no tornem a caure en el mateix error un cop més.

L'altre error -i aquest el comet l'esquerra en general, llevat d'algunes excepcions, considerades per molts de forma calumniosa com "esquerranoses"- és considerar que democràcia és votar cada quatre anys a un conjunt de partits, on les decisions, en definitiva, no passen mai per la base i on el parlament resultant no té pes significatiu en la presa de decisions perquè aquestes es prenen en un altre lloc i per agents que no han estat elegits pel poble. Lluny de ser un sistema democràtic aquest, és un sistema oligàrquic disfressat de democràtic.

I en quant a la peregrina afirmació de que Marx i Engels menyspreaven la democràcia, reduint el seu concepte al concepte pervertit de "democràcia burgesa",no puc estar més en desacord. En primer lloc, al Manifest Comunista, Marx i Engels diuen la següent frase: "Ya hemos dicho, que el primer paso de la revolución obrera, será el ascenso del proletariado al poder, la conquista de la democracia". On es pot veure, doncs, que Marx i Engels considerin la democràcia com "una cosa sense valor", com afirmen alguns, si per als pares del marxisme la revolució obrera consisteix en la conquesta de la mateixa per part de la classe obrera (és a dir la consecució d'una veritable democràcia)?

No per casualitat, els primers partits marxistes que apareixen a la història, en vida de Marx i Engels, es diuen "social-democràtes", definició que mai va ser contestada per ells.

I en segon lloc, si llegiu "La guerra civil en Francia", on Marx i Engels analitzen el significat polític que ha de tindre per als marxistes l'ofegada en sang Comuna de París, aquests expressen amb total claredat el que ells entenen per "democràcia":

"En el breve esbozo de organización nacional que la Comuna no tuvo tiempo de desarrollar, se dice claramente que la Comuna habría de ser la forma política que revistiese hasta la aldea más pequeña del país y que en los distritos rurales el ejército permanente habría de ser remplazado por una milicia popular, con un plazo de servicio extraordinariamente corto. Las comunas rurales de cada distrito administrarían sus asuntos colectivos por medio de una asamblea de delegados en la capital del distrito correspondiente y estas asambleas, a su vez, enviarían diputados a la Asamblea Nacional de delegados de París, entendiéndose que todos los delegados serían revocables en todo momento y se hallarían obligados por el mandato imperativo (instrucciones) de sus electores. Las pocas, pero importantes funciones que aún quedarían para un Gobierno central no se suprimirían, como se ha dicho, falseando de intento la verdad, sino que serían desempeñadas por agentes comunales y, por tanto, estrictamente responsables. No se trataba de destruir la unidad de la nación, sino por el contrario, de organizarla mediante un régimen comunal, convirtiéndola en una realidad al destruir el poder del Estado, que pretendía ser la encarnación de aquella unidad, independiente y situado por encima de la nación misma, en cuyo cuerpo no era más que una excrecencia parasitaria. Mientras que los órganos puramente represivos del viejo poder estatal habían de ser amputados, sus funciones legítimas habían de ser arrancadas a una autoridad que usurpaba una posición preeminente sobre la sociedad misma, para restituirla a los servidores responsables de esta sociedad. En vez de decidir una vez cada tres o seis años qué miembros de la clase dominante han de representar y aplastar al pueblo en el parlamento, el sufragio universal habría de servir al pueblo organizado en comunas, como el sufragio individual sirve a los patronos que buscan obreros y administradores para sus negocios. Y es bien sabido que lo mismo las compañías que los particulares, cuando se trata de negocios saben generalmente colocar a cada hombre en el puesto que le corresponde y, si alguna vez se equivocan, reparan su error con presteza. Por otra parte, nada podía ser más ajeno al espíritu de la Comuna que sustituir el sufragio universal por una investidura jerárquica."

Del que és tracta, doncs, és de començar a posar en marxa des de baix (no es pot fer d'una altra manera) un procés constituent que permeti recuperar al demos la seva sobirania perduda. Això passa, obligatòriament, per fer que els seus delegats no tornin mai més a deixar de ser això: "servidores responsables de esta sociedad", com deia el venerable Karl Marx.

En realitat, és un vell projecte que té molts segles d'antiguitat. L'única cosa que hem de fer és recollir el testimoni de les lluites passades.

19 may 2011

Indignados, pero no estúpidos


oscar martínez

Ya era hora de que en este país, estado, reino aspirante a república, etc., etc., se empezara a hablar en público, y por parte de una base social en proceso de re-politización, de cuestiones realmente clave como son la representatividad y la participación democráticas.

Hasta el momento -con algunas excepciones de escaso calado social- los movimientos sociales se habían limitado a exigir medidas políticas concretas del tipo "papeles para todos", "0,7 destinado al desarrollo de los más pobres", "tasa Tobin", etc., pero nadie, nadie, había dicho con tanta claridad hasta ahora que nada de esto es posible sin que el entramado institucional vigente se venga abajo y sea substituido por una mezcla de democracia realmente representativa y más -mucho más- participativa.

Nos engañaríamos si no viéramos que estamos ante los inicios de un proceso constituyente desde abajo. Y algo así era -admitámoslo- impensable hasta hace unos meses, semanas, en realidad, días, quizá horas.

Por esa razón, es necesario, imprescindible, que los partidos tradicionales de la izquierda real se sumen a este proceso constituyente, lo hagan suyo (en el sentido de que lo asuman como propio), y lo refuercen, en lugar de entorpecerlo debido al frecuente error de cálculo que caracteriza su devenir político.

En realidad, estaríamos ciegos si no viéramos que, por primera vez en muchos, muchísimos años, nos encontramos ante la posibilidad -todavía potencial, por supuesto- de que la brecha entre ciudadanía e izquierda transformadora se cierre y, juntos, empecemos a andar por el camino correcto.

Tiene que pasar todavía algún tiempo, pero el mañana está colmado de esperanzas.

Una crítica al movimiento sólo, hecha con cariño. No centréis todas vuestras iras en los/as políticos/as. Ellos son sólo el instrumento, la consecuencia, no la causa. Es cierto que fueron los políticos quienes crearon Maastricht, quienes ahora han firmado el pacto por el Euro, que significa la condena social para millones de europeas y europeos sin futuro. Pero no lo hubieran hecho si el capital no tuviera copado el poder político. Es ahí donde deben ir primero nuestras miradas llenas de ira.

Mirad, si no hay democracia es porque la burguesía nunca la ha querido, y nunca la ha permitido. Mientras la burguesía nos tuvo miedo procuró pactar con nosotros y nos dio un poquito de democracia, ganada por nuestros antepasados con mucho esfuerzo y no pocos muertos. Pero cuando nos perdieron el miedo, cuando hubieron conseguido adormecernos con la apariencia de una sociedad bienestante -en realidad, muy, muy enferma- nos echaron a un lado y pensaron que podían gobernar ellos solos, contando para hacerlo con una clase política corrompida hasta la médula (con algunas sanas excepciones) y unos medios de comunicación dóciles porque son de su propiedad.

Es hora de hacerles ver que se equivocan si piensan que esto puede durar para siempre.