¿Quién vive a costa de quién? ¿El 1% o el 99%?. El derecho a la existencia es el pilar básico de la Democracia.
10 sept 2013
Democracia y punto
21 ene 2013
La lucha por la democracia, ayer y hoy
Pero nada puede estar más lejos de la realidad, si nos atenemos a los textos de los fundadores del marxismo, para quienes la conquista de la democracia, no sólo era una condición ineludible para alcanzar el socialismo, sino que ellos mismos se hallaban involucrados personalmente en dicha lucha (Marx y Engels fueron fundadores de la Sociedad de Demócratas Fraternos en 1845), hasta el punto de interesarse por todo lo que oliera a democracia, ya fuera en el Viejo o en el Nuevo Mundo.
Deseo rescatar un texto del joven Engels, publicado en La Réforme, el 22 de noviembre de 1847, porque viene muy a propósito de lo que acabo de decir, y porque tiene muchos paralelismos con la actualidad política. Por aquel entonces el movimiento obrero inglés se hallaba inmerso en la lucha por una verdadera democracia, al exigir una reforma del parlamento que permitiera la entrada en el mismo de representantes de los trabajadores. La Cámara de los Comunes (igual que sucede ahora con los parlamentos actuales) era un órgano al servicio de la clase dominante, no un lugar de expresión de la soberanía nacional. El cartismo pedía (como hace ahora el 15M y, antes de éste, la izquierda transformadora) que todos los votos valieran lo mismo, que los diputados cobraran un sueldo para que cualquiera pudiera participar en política (una conquista que la derecha de este país quiere eliminar) y que el voto fuera universal (exceptuando a las mujeres, por desgracia), directo y secreto.
Al igual que entonces, también ahora los portavoces de la clase en el poder alegan que la soberanía reside en el parlamento y no en el pueblo, confundiendo parlamentarismo con democracia. Al igual que entonces, quienes se atreven a alzar su voz para pedir más democracia, denunciando que las instituciones del pueblo son utilizadas en contra de éste, son tachados de antidemócratas. Al igual que entonces, la burguesía utiliza las instituciones para hacer y deshacer a su antojo, en su propio beneficio y, para colmo de males, en nombre del pueblo.
No deja de ser denunciable que cierta izquierda haya acabado por interiorizar su discurso. No deja de ser paradójico que algunos diputados y diputadas de partidos de izquierda vieran con malos ojos que una parte significativa del pueblo se pusiera en marcha para reclamar lo que le pertenece por derecho: la soberanía. Por mucho que se reconozca el sufragio universal, por mucho que exista pluralidad de partidos, si luego (por las razones que sea) los parlamentos no legislan en favor de la mayoría del pueblo (del 99%), no puede decirse que haya verdadera democracia. Entonces, y hoy, la clave de la cuestión sigue siendo ésta, y no otra.
Citando las palabras de los cartistas, Engels no parece sino que habla de lo que está sucediendo ahora mismo:
"En pocos días (..) se congregará una cámara que osa calificarse abiertamente frente al pueblo de Cámara de los Comunes de Inglaterra. Dentro de pocos días, ésa cámara, elegida por una única clase de la sociedad, asumirá su labor ilegítima y repugnante, con el fin de consolidar los intereses precisamente de esa clase, en detrimento del pueblo.
Desde un comienzo, el pueblo debe elevar masivamente su protesta contra la circunstancia de que esta cámara haya usurpado y ejerza actualmente el poder legislativo. Vosotros, cartistas del Reino Unidos, tenéis todas las posibilidades para ello; es vuestro deber aprovecharlas. Por ello os sometemos una nueva petición nacional en pro de la Carta del Pueblo. Poned vuestras firmas por millones (..) para la restitución de la soberanía nacional de que ha sido despojado el pueblo desde hace siglos."
Por cierto que igual que entonces, también hoy existen personas en los parlamentos que representan genuinamente la soberanía popular, pero son una minoría, que apenas puede alzar la voz, que no pueden por sí solas romper con la tónica general, que nos condena a todos a sufrir un régimen cada vez más opresivo y oligárquico. Al igual que entonces, no basta con que la clase dominada, la inmensa mayoría del pueblo, tenga algunos representantes en los parlamentos; es una concesión que a la burguesía no molesta en absoluto, incluso le beneficia, por la legitimidad que confiere al régimen político. No puede haber democracia en los parlamentos (y esta es una lección que ha olvidado la izquierda, por desgracia, pero que ahora tiene la oportunidad de recordar y volver a poner en práctica) si ésta no se ve respaldada por una movilización constante en la calle, por una sociedad civil rica y organizada, capaz de hacer frente a oligarquías de todo tipo. Ésta es también la clave de la cuestión. Volvamos a los cartistas:
"Por cierto que hemos conquistado en la asamblea legislativa un escaño para el señor O'Connor. Los diputados democráticos hallarán en él un dirigente alerta, pleno de energía. Pero O'Connor necesita el apoyo de la presión desde afuera, y esta presión externa, esta opinión pública fuerte, que obligue a la atención, debéis crearla vosotros. Por doquier deben reorganizarse grupos de nuestra asociación, todos los ex afiliados deben volver a alistarse, en todas partes debe convocarse a mítines. En todos lados debe ponerse en el orden del día la discusión acerca de la Carta (..) Sed activos, mostrad la antigua energía inglesa, y la campaña que ahora se inicia será la más gloriosa que jamás hayamos emprendido para el triunfo de la democracia."
Pues eso, tanto ayer como hoy, hace 100 años o hace 2000, la lucha sigue siendo la misma. Nos toca a nosotras continuar.
oscar martínez (@racos1871). Creative Commons by-nc-sa.
16 ene 2013
Democracia y derecho a decidir - Entrevista a Gerardo Pisarello
Gerardo Pisarello es profesor titular de derecho constitucional de la UB y miembro de la redacción de la revista Sin Permiso. Hablamos con él del sentido original de la palabra democracia, de la oligarquización de la política y de los procesos constituyentes que se están abriendo ahora, incluyendo el derecho a decidir en Catalunya.
Llicència Creative Commons, nc-by-sa.
19 nov 2011
20-N: una oportunitat per avançar un pas més cap a la Democràcia Real Ja!
El 1889 la monarquia constitucional alfonsina va concedir als seus súbdits el dret al sufragi universal masculí (el femení encara no arribaria fins al 1933). Les classes dominants espanyoles se sentien prou fortes com per arriscar-se a donar el dret a votar a tots els homes adults, independentment del seu nivell de renda. I això era així perquè les eleccions estaven absolutament controlades per un sistema d'assignació del vot basat en el caciquisme i per l'alternància en el poder dels partits liberal i conservador, alternància pactada prèviament amb el monarca abans de cada convocatòria electoral, sense que el poble tingués res a dir en aquesta crucial qüestió. El sufragi universal, doncs, era més una burla que una altra cosa i la democràcia un somni llargament postergat. (1)
Salvant les distàncies i amb tots els matissos que hom pugui considerar, el sistema electoral espanyol actual s'asembla massa al que acabo d'esmentar. Es tracta, en primer lloc, d'un sistema en la pràctica bipartidista. Solament els dos partits majoritaris tenen oportunitats reals de formar govern. Això és possible degut a una sèrie de circumstàncies que seria massa llarg detallar ara. I en segon lloc, el panorama polític espanyol té de comú amb el de l'època de la Restauració que les decisions polítiques es continuen prenent fora del parlament, no dins, la qual cosa converteix a la democràcia realment existent en una democràcia oligàrquica, en una anti-democràcia, en una democràcia que de democràtica té solament el nom.
Per tant, ens quedaríem curts si reduïssim els motius de l'absència de democràcia real a l'existència del bipartidisme, tot i l'enorme importància que aquest fet té. A l'Europa dels mercaders en què ens trobem ara, són els anomenats "mercats" (sic) les àgores on es prenen les decisions. La frase milers de vegades repetida a les manifestacions del 15M, "No somos mercancía en manos de políticos y de banqueros", ho resumeix perfectament: els banquers diuen als polítics el que els polítics han de dir-nos a nosaltres que hem de fer. En aquest ordre, no al contrari. Diguem que els polítics actuen com els ninots de pim-pam-pum que encara trobem en algunes fires: són el blanc de les nostres ires, però no perquè ells realment actuïn pel seu compte, car efectivament són "agents fiduciaris" dels grans propietaris (no del conjunt del poble). De fet, si els podem escollir a ells és perquè prèviament algú els ha escollit per nosaltres, en aquelles altres àgores que he mencionat. Aquell polític que no fa, que no vol fer, el que vol el banquer (dit en sentit ample, perquè se m'entengui, en altres contextos històrics parlariem del "burgès") no té possibilitats de resultar escollit per gobernar, potser només té possibilitats de ser escollit per formar part d'un grup polític comdemnat a ser oposició per sempre més. Fins i tot, aquell polític que sí va ser escollit per governar, si se surt del guió -com va fer fa uns dies l'ex-president del govern grec en intentar convocar un referendum per preguntar als grecs si estaven d'acord amb que el seu estat del benestar desaparegués per contentar els "mercats"- és fulminantment destituït per la oligarquia, que no tolera cap veleitat democràtica, per petita que aquesta sigui.
Tornem ara al bipartidisme i veurem com aquest cobra ara més sentit. Per tal de preservar l'apariència d'una democràcia res millor que hi hagi -com en temps de Cánovas i Sagasta- dos partits que es tornin en el poder, sobretot si això assegura que res del fonamental pugui ser qüestionat per una majoria de ciutadans descontents amb la seva situació social. I allò fonamental és el mateix ara que abans: la concentració de la propietat, de la riquesa produïda amb l'esforç de (gairebé) tots en unes poques mans. Preservar aquesta distribució injusta dels esforços i de les recompenses constitueix l'espina dorsal de tot l'edifici institucional muntat al voltant d'una constitució despullada de tots aquells atributs que farien perillar aquest objectiu. El primer de tots considerar la propietat com un dret subordinat a la preservació de la resta de drets, especialment el primer de tots: el dret a l'existència de tots i de tothom. És molt més important per a l'aparell de govern, pels jutges i per les seves senyories parlamentaris permetre que una multinacional pugui seguir tenint beneficis espectaculars i, en canvi, foti al carrer al 25% del seu personal, que intentar almenys que aquests treballadors no perdin de la nit el dia el seu únic mitjà de vida forçant a l'empresa a readmetre'ls. Res de contradictori té això amb que la constitució digui que la propietat té una "funció social" que molt rara vegada és respectada pels nostres suposats "representants", perquè els polítics no han d'obeir la constitució. Sí han d'obeir, en canvi, la "llei de bronze" dels mercats.
Lluitar contra el bipartidisme és la primera tasca, la més urgent potser en aquestes dates, però no oblidem que la cosa no acaba aquí. Impedir que uns mercats oligopòlics, controlats per poquíssimes mans, per tan poques fortunes personals que es podrien reunir en una sola habitació (i de fet ho fan quan van a la Moncloa per dir al president del govern què és el que ha de fer) usurpin la tasca dels parlaments, convertint la democràcia en un sarcasme, aquest és l'objectiu real per fer realitat la proclama que omple les ments de cada cop més gent des que la data del 15M va passar a la història:
Democràcia Real Ja!
PD: per qui vulgui continuar llegint, aquí us deixo el que pensen els de DRY sobre les eleccions del 20-N. Que cadascú jutgi per sí mateix:
Notes:
1. Antoni Domènech. El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista. Barcelona, Crítica, 2004, pp. 399-401.
24 may 2011
Cap a una aliança contra el neoliberalisme

oscar martínez
"No hi pot haver Democràcia mentre els diners comptin més que les persones".
Aquest eslògan resumeix perfectament el sentiment col·lectiu que s'està apoderant d'una part cada cop més important de la ciutadania, o almenys aquesta és la meva esperança, vista la resposta social que han tingut les acampades fruit de l'anomenat "Moviment del 15-M" i les mobilitzacions contra les retallades socials. Aquests dies d'efervescència política, no precisament motivada per les eleccions municipals i autonòmiques, multituds s'han aplegat al voltant d'una sola idea força: "ningú ens representa". En un país on l'esquerra institucional ha estat incapaç -per diferents raons que ara no venen al cas- de fer front a la campanya tipus blitzkrieg ("guerra llampec") que està portant a terme el capital contra el món del treball en aquesta Europa dels mercaders, el comú de la ciutadania afectada fins al moll de l'os per la crisi es troba cada cop més orfe de referents polítics i sindicals clars.
Veiem algunes xifres que parlen per sí soles i que expliquen el naufragi electoral del PSOE i les seves sucursals autonòmiques. Les cinc entitats financeres espanyoles més importants van guanyar el passat 2010 ni més ni menys que 14.940 milions d'euros de beneficis. El BSCH del nostre estimat amic -i conseller personal del president Zapatero-, Emilio Botín, va guanyar 8.181 milions d'euros (!!!!). El BBVA, del no menys ínclit Francisco González, es conforma amb la meitat d'aquesta xifra: 4.606 milions. I la Caixa, amb uns "modestos" 1.307 milions.
Pot encara algú dir que el sector financer d'aquest país es troba en crisi, o continuar afirmant que "esto lo arreglamos entre todos"? Provoca fins i tot vergonya dir quelcom tan obvi, però és cert que l'hem de repetir tans cops com calgui: la crisi l'estan pagant els de sempre, mentre els megarics es riuen de nosaltres en la nostra cara. Com diu David Fernàndez en un article publicat al setmanari La Directa, aquests gairebé 15.000 milions d'euros que han guanyat els bancs és justament la mateixa quantitat que està retallant el govern espanyol per fer front als seus compromisos de reducció del dèficit públic durant el 2010 i el 2011.
Però tot i que les crítiques de les acampades se centren en acusar a banquers i polítics de ser els culpables del malestar social creixent, no estaria de més fer una ullada al món de la gran empresa. Per exemple (citant un altre cop a David Fernàndez), les empreses de l'Íbex 35 han guanyat aquest darrer any un 22% més que l'any anterior. Potser el cas més escandalós és el de Telefónica. Aquesta transnacional és la que més beneficis va obtenir l'any passat, concretament uns 10.167 milions d'euros. Just després de fer-se públiques aquestes dades, el president de Telefónica, César Alierta, anuncià que pensava acomiadar al 20% de la plantilla, uns 6.000 treballadors (!!!). Sense comentaris.
Quan el moviment 15-M diu des de les places de tot l'estat "ningú ens representa" no es refereix solament als polítics, també va contra els anomenats "mercats financers", les agències de rating, l'Ecofin i l'FMI, que han segrestat la democràcia i han assolit progressivament, però de forma cada cop més evident, el paper de "parlaments virtuals" en substitució dels parlaments escollits pel poble.
Ara és el poble reunit en assemblees el que està reclamant que li retornin la sobirania perduda. Ara és el moment que sorgeixi des d'aquí un gran moviment ciutadà que prengui el poder i forci el canvi per fer de la democràcia quelcom més que votar cada 4 anys a uns governants que no governen, a uns dirigents que obeeixen a uns altres que dicten les normes sense haver estat escollits democràticament per ningú.
Ahir un noi va dir a la plaça Catalunya, mentre estàvem discutint la possibilitat de formar un procés constituent (i crec que ja ho estem començant a fer): "porto 9 dies sentint una felicitat completa, perquè per primer cop en la meva vida sento que podem canviar de veritat les coses".
Però per poder-ho fer hem de construir aliances molt amples, connectar el moviment del 15-M, que ha suposat l'entrada d'aire fresc per a una esquerra massa dividida, massa enquistada en el passat, amb les forces -diguem-ho així- més "tradicionals" de l'esquerra, amb les velles formes de resistència, que també estan donant mostres de regeneració i enfortiment, com es va demostrar el 14 de maig passat. Tenim una oportunitat d'or per unir-nos i deixar aparcades diferències ideològiques que obstaculitzin la generació de sinergies, tan necessàries ara.
Tinguem en compte que l'enemic està fortament unit des de fa anys, des que la socialdemocràcia va abandonar el seu programa polític i va abraçar les tesis neoliberals i els comunistes no van saber evolucionar prou per tornar a connectar amb el gruix de la classe treballadora. El camp va quedar lliure des d'aleshores al pensament únic i al lema "There is no Alternative", "No hi ha alternativa", que tan mal ens ha fet a tots.
El que toca ara és estendre el moviment als barris, als centres de treball, a les associacions de veïns. Fer de la democràcia participativa i la radical transformació del marc polític i econòmic el nostre lema.
Pensem que ja s'estan movent coses dins els sindicats majoritaris, que segurament no tornaran a caure en el parany en que van caure quan van signar l'acord de pensions. Ja no hi ha espai per a l'estratègia de la negociació, perquè els capitalistes ho volen tot, se saben forts i ho aposten tot al negre.
Nosaltres ho hem d'apostar tot al vermell.
19 may 2011
Indignados, pero no estúpidos

oscar martínez
Ya era hora de que en este país, estado, reino aspirante a república, etc., etc., se empezara a hablar en público, y por parte de una base social en proceso de re-politización, de cuestiones realmente clave como son la representatividad y la participación democráticas.
Hasta el momento -con algunas excepciones de escaso calado social- los movimientos sociales se habían limitado a exigir medidas políticas concretas del tipo "papeles para todos", "0,7 destinado al desarrollo de los más pobres", "tasa Tobin", etc., pero nadie, nadie, había dicho con tanta claridad hasta ahora que nada de esto es posible sin que el entramado institucional vigente se venga abajo y sea substituido por una mezcla de democracia realmente representativa y más -mucho más- participativa.
Nos engañaríamos si no viéramos que estamos ante los inicios de un proceso constituyente desde abajo. Y algo así era -admitámoslo- impensable hasta hace unos meses, semanas, en realidad, días, quizá horas.
Por esa razón, es necesario, imprescindible, que los partidos tradicionales de la izquierda real se sumen a este proceso constituyente, lo hagan suyo (en el sentido de que lo asuman como propio), y lo refuercen, en lugar de entorpecerlo debido al frecuente error de cálculo que caracteriza su devenir político.
En realidad, estaríamos ciegos si no viéramos que, por primera vez en muchos, muchísimos años, nos encontramos ante la posibilidad -todavía potencial, por supuesto- de que la brecha entre ciudadanía e izquierda transformadora se cierre y, juntos, empecemos a andar por el camino correcto.
Tiene que pasar todavía algún tiempo, pero el mañana está colmado de esperanzas.
Una crítica al movimiento sólo, hecha con cariño. No centréis todas vuestras iras en los/as políticos/as. Ellos son sólo el instrumento, la consecuencia, no la causa. Es cierto que fueron los políticos quienes crearon Maastricht, quienes ahora han firmado el pacto por el Euro, que significa la condena social para millones de europeas y europeos sin futuro. Pero no lo hubieran hecho si el capital no tuviera copado el poder político. Es ahí donde deben ir primero nuestras miradas llenas de ira.
Mirad, si no hay democracia es porque la burguesía nunca la ha querido, y nunca la ha permitido. Mientras la burguesía nos tuvo miedo procuró pactar con nosotros y nos dio un poquito de democracia, ganada por nuestros antepasados con mucho esfuerzo y no pocos muertos. Pero cuando nos perdieron el miedo, cuando hubieron conseguido adormecernos con la apariencia de una sociedad bienestante -en realidad, muy, muy enferma- nos echaron a un lado y pensaron que podían gobernar ellos solos, contando para hacerlo con una clase política corrompida hasta la médula (con algunas sanas excepciones) y unos medios de comunicación dóciles porque son de su propiedad.
Es hora de hacerles ver que se equivocan si piensan que esto puede durar para siempre.
19 ene 2011
Una nova llei de partits

oscar martínez
Diu el professor Vicenç Navarro en un dels seus articles que el govern de Zapatero està fent cas, amb la seva política econòmica, a les pressions d'aquell sector minoritari de la població espanyola representada per les grans empresses i la banca, en comptes de tenir en compte els interessos de la majoria de la població, que viu, no de rendes com aquells, sinó del seu treball (quan el té, és clar).
Es tracta d'una versió renovada de la vella lluita de classes, una lluita al voltant del repartiment entre classes tant dels beneficis, com dels sacrificis que comporta la producció de riquesa d'un país. Si ens fixem en la política que està portant a terme el govern espanyol, a la classe en el poder li toca la part grossa dels beneficis (increment del guanys del capital, reducció de les rendes del treball, és a dir dels salaris), a la classe -o classes- dominades (aquí podríem incloure també al petit empresariat) li toca la part grossa dels sacrificis (impostos indirectes més alts, impostos progressius més baixos per a les rendes altes, salaris més baixos, acomiadament més barat, pensions més reduïdes, ja de per si baixes).
La disjuntiva està més que clara. El govern espanyol, que es diu "socialista" i "d'esquerres", està demostrant amb escreix a quina classe està servint (no cal dir-ho, oi?), a qui escolta, i a qui té en compte a l'hora de prendre les seves decisions.
Jo em pregunto: si la democràcia és l'expressió política, en forma de poder executiu, legislatiu i judicial, de la sobirania popular, si democràcia vol dir govern del demos, és a dir, del poble que no és propietari, que viu exclusivament del seu treball (com així s'entenia a l'Atenes democràtica la democràcia), podem dir que tenim, efectivament, un sistema democràtic?
Sent honestos amb nosaltres mateixos, la resposta està també clara: no tenim democràcia. Per tant, la conclusió òbvia és que hem de desemmascarar aquesta mascarada, hem de denunciar que els ciutadans (el perquè ho fan demanaria un altre article) han escollit un Parlament que està en mans, en un 95% si és que no més, de la classe dominant, que té en les seves mans la major part de la riquesa. És a dir, la sobirania popular no està representada en les institucions teòricament democràtiques. Alguna cosa falla. I el que falla és que la immensa majoria de partits polítics amb representació parlamentària no creuen en la democràcia, considerada aquí en la seva accepció clàssica: "govern del poble", sinó en un altre sistema completament oposat: la oligarquia, el govern d'uns pocs.
Per tant, parlem-ne clar. Diguem les coses tal com són, si no volem viure en mig d'un parany permanent, del qual és difícil sortir-ne si no aprenem a pensar per nosaltres mateixos. Hi hauria d'haver un canvi en les lleis que configuren el sistema polític vigent, per tal que sigui realment democràtic. Una de les primeres coses que s'haurien de fer, al meu judici, és una Llei de Partits on es prohibís la presència en les institucions democràtiques d'aquells partits que serveixin a la classe dominant, en comptes de vetllar pel bé general. Com és pot saber això? Doncs de dues formes: en els seus programes electorals i en les seves fonts de finançament. Qualsevol partit que portés al parlament un programa polític oposat als principis de distribució equitativa de la riquesa (demanant la reducció dels impostos als rics, per exemple) hauria d'estar prohibit per llei, perquè no és democràtic. En segon lloc, qualsevol partit que es demostrés que ha estat finançat per empreses o altres grups de poder econòmic com són els bancs privats o les companyies financeres, hauria també de ser prohibit, perquè, lògicament, no representa al conjunt del poble, sinó a un grup social molt determinat, que té uns interessos diferents als del poble.
És tan difícil fer això? No. Es tracta, ni més ni menys, que de fer complir la Constitució, que ja defineix prou bé el que és -el que hauria de ser- la nostra democràcia. La Constitució, si la llegim sense cinisme, deixa molt clar el paper dels poders públics a l'hora d'establir un “orden económico y social justo” (veieu el meu article La Constitución española: una ley que no se cumple). És obvi, com defenso allà, que els poders públics no estan complint aquest paper.
Per tant, es tractaria de canviar l'actual Llei de Partits i fer extensives les condicions que defineixen el que ha de ser un “partit democràtic” als principis que acabo de mencionar. Un partit no pot ser considerat democràtic si el seu ideari, si els seus objectius polítics estan clarament orientats a deixar inalterable l'ordre econòmic i social actual, clarament injust i, per tant, no democràtic. Un partit no pot ser considerat democràtic si demostra amb la seva política diària que actua al servei de la oligarquia en el poder (perdoneu la redundància).
Quants partits compleixen aquestes condicions? Alguns. Aquest són els que cal votar i recolzar social i políticament. Als altres, ni aigua.
Nota: gràcies al meu amic i company Chris per fer-me arribar l'article del Vicenç Navarro i donar-me la idea per escriure aquestes línies.







