oscar martínez
Què significat pot tenir la democràcia avui dia i com ens pot ajudar la tradició democràtica-republicana a respondre a aquesta qüestió?
Quan Convergència i Unió va guanyar les darreres eleccions autonòmiques Artur Mas va descriure el seu propi govern com el “govern dels millors” (1). Que aquest personatge utilitzés aquesta expressió per referir-se als alts càrrecs que ell mateix havia escollit personalment per dirigir els assumptes públics de Catalunya no és gens casual. Respon a una concepció elitista de la política entesa com una activitat reservada a homes i dones “virtuosos”, ben allunyada del sentit clàssic de la paraula democràcia (demos + cracia, “govern dels pobres”). Resumint-ho en poques paraules, la política és cosa dels “millors”. I qui són els millors en una societat capitalista com la nostra? La única resposta possible per a un representant de la classe en el poder és que els millors són aquells que han demostrat ser-ho gràcies al seu èxit en la seva vida privada. Efectivament, el lector ho ha endevinat: estem parlant dels rics.
Rellegint el llibre de l'Antoni Domènech, “El eclipse de la fraternidad”, un no pot evitar trobar evidents paral·lelismes entre aquesta forma d'entendre la ordenació dels afers públics que tenen els polítics de Convergència i Unió i els atacs que Aristòtil va dirigir ara ja fa més de 2000 anys contra la democràcia atenenca. El filòsof grec no va poder suportar mai que els pobres lliures tinguessin igual accés als llocs de govern de la ciutat que els propietaris rics. Però almenys, a diferència del que diuen els apologetes del sistema, Aristòtil era prou honest intel·lectualment com per reconèixer que la societat es divideix bàsicament en rics i pobres i que la preeminència social d'uns o altres defineix el caràcter polític de l'estat: es tracta d'una democràcia en el cas de que tinguin el poder els pobres i d'una oligarquia (“govern d'uns pocs”) si són els rics els que manen.
El concepte de “govern dels millors” respon
a una concepció elitista de la política
Per al filòsof grec el govern bo és aquell que està protagonitzat per homes “virtuosos” i aquests de cap manera poden ser pobres (o no propietaris, que si fa no fa és el mateix). Per a Aristòtil “la riqueza y la propiedad suelen coincidir con la virtud, siendo aquella la fuente de ésta” (2) Els pobres, que són identificats com aquells que s'han de guanyar la vida amb el seu treball personal, no poden ser mai aptes per governar-se a si mateixos perquè no disposen d'allò que és imprescindible per a l'exercici virtuós del poder i que només pot derivar de l'acumulació de bens: l'oci. Només els rics, segons Aristòtil, tenen el temps lliure necessari per dirigir de manera racional i justa la vida política de la ciutat. Podem veure en això perfectament reflectida la concepció tecnocràtica d'Artur Mas, per al qual el poder ha d'estar reservat als “millors”, a aquells que “saben” què s'ha de fer en tot moment perquè s'han format en les millors escoles de negocis del món, identificant l'èxit empresarial amb la virtuositat política.
Domènech, però, ens assenyala de forma eloqüent la fal·làcia que s'amaga darrera aquesta suposada “argumentació”. I és que durant 140 anys Atenes va ser governada pel partit dels pobres, fins que l'autòcrata Alexandre va posar fi al seu règim democràtic:
“La reforma constitucional de Ephialtes (...) consistió muy principalmente en hacer que los cargos públicos de gobierno, así como la participación en las asambleas deliberativas y en los tribunales populares de justicia fueran remunerados con fondos públicos. Esa reforma trajo consigo la invasión de la vida política por parte del demos pobre...” (3)
només un règim democràtic radical pot contrarestar les relacions de dominació
proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts
Com va ser possible que una ciutat-estat com Atenes pogués ser dirigida per la classe social dels desposseïts no només sense caure en el caos, sinó donant-hi pas a l'època més gloriosa de la seva història (la de Pericles, la de Fídias, la de Sòcrates)? Per dues raons, ens diu Domènech: 1) com acabem de veure perquè els pobres podien dedicar el temps necessari per a l'activitat política sense morir-se de fam gràcies a la remuneració dels càrrecs públics (és clar que un ric, en canvi, pot prescindir-ne doncs ja en té prou per viure sense treballar). I 2) perquè els pobres van poder evitar en bona mesura trobar-se sotmesos a relacions de dependència vers els propietaris gràcies a la redistribució de la propietat de la terra i l'abolició de l'esclavatge per deutes que va permetre l'arribada de la democràcia (4).
Aristòtil tenia raó quan afirmava que el fet de no tenir propietats col·locava -i col·loca encara- les persones a mercè d'altres que sí són propietaris, de la voluntat dels quals acaba depenent la supervivència dels primers, cosa que limita radicalment la seva capacitat d'elecció. És lògic doncs que les relacions clientelars privades patró-semi-esclau (que no altra cosa és un treballador assalariat) esdevinguin relacions igualment clientelars en l'esfera política. Per tant, només un règim democràtic radical pot contrarestar aquestes relacions de dominació a l'àmbit privat proporcionant accés a la propietat a la gran massa de desposseïts, amb coses com la distribució dels mitjans de producció, com ara la terra, la tecnologia o el mateix coneixement (5).
Tornem doncs a la definició aristotèlica de la virtut política. No només no és cert que els “millors” polítics siguin els rics -com afirmen tant Aristòtil com, subreptíciament, en Mas- sinó que poden perfectament arribar a ser els pitjors governants. Recapitulem una mica abans d'aprofundir en aquesta qüestió. Un altre filòsof grec de nom Protàgores -aquest sí partidari de la democràcia- va defensar que els pobres tenen, com a mínim, la mateixa capacitat innata que els rics d'esbrinar allò que és just i bo per al bé comú. Qualsevol persona seria vista pels seus congèneres com un boig si es declarés incapaç de distingir el que es just del que no ho és (6). Els més dignes representants de la democràcia atenenca, Pericles i la seva companya, Aspàsia, van declarar amb fermesa que solament el govern dels pobres assegura el respecte per la llei. Un govern dirigit per homes rics farà tots els possibles per monopolitzar egoistament el poder, marginant al conjunt de la població de la presa de decisions polítiques i desvirtuant el mateix concepte d'estat de dret.
Pel contrari, la possibilitat que el pobre pugui dedicar part del seu temps als afers públics gràcies al trencament de les relacions de propietat que el lliguen al seu “superior” i, en paraules de Marx, l'alienen del producte del seu propi treball, permetrà que la democràcia sigui quelcom més que una paraula buida de contingut.
Notes:
2. Antoni Domènech, El eclipse de la fraternidad. Barcelona, Crítica, 2004. p. 49.
3. Ibid., p. 51.
4. Ibid., p. 58.
5. No cal fer un gran esforç d'imaginació per no veure en l'obsessió de l'actual govern de CiU per les retallades dels serveis públics no només una intencionalitat econòmica favorable als interessos empresarials, sinó també raons de caràcter purament polític: disminuir la capacitat del que Gramsci anomenà classes subalternes de participar activament en la vida política mercès a l'existència d'uns bens comuns que són accessibles independentment de la renda de cadascú, com són la sanitat i l'educació públiques.
6. Domènech, Op. cit., p. 56.