Comparteixo
amb vosaltres un parell de qüestions que em ronden el cap des de fa
temps. Vagi per endavant que són reflexions en veu alta. Aquest
escrit no pretén ser un article ben estructurat ni pensat, solament
l'expressió d'una inquietud i -per què no dir-ho- d'una certa
angoixa política al voltant dels canvis que ha de fer el nostre
partit. Intentaré ser molt breu buscant la màxima eficàcia.
Tard
o d'hora haurem d'escollir com a comunistes què som i què volem
fer. Jo tinc ben clar que si aquest partit vol dirigir a la nostra
classe per fer la Revolució, haurà d'escollir el bàndol correcte.
Per això em pregunto el sentit que hi ha darrere de la tàctica que
oficialment estan adoptant els seus òrgans de direcció.
M'explico.
M'estic
referint a la doctrina del Nou Espai. Estic totalment d'acord que els
temps exigeixen apostar per una solució frontpopulista (sense que
això suposi abandonar totalment altres vies, no sigui que aquella
acabi fracassant). Però l'elecció del mitjà no ens ha de fer
oblidar mai l'objectiu final. Perquè si sacrifiquem l'objectiu en
benefici de poder usar el mitjà, en altres paraules, si per
construir un front popular ens hem de conformar amb obtenir canvis
superficials, cosmètics, amb mi que no comptin.
Traslladem
això al terreny més concret de l'escenari polític actual.
Està
clar que, com a comunistes, no podem seguir tancant els ulls davant
l'enorme pèrdua de legitimitat que té el règim de la Transició -i
el mateix capitalisme- entre les classes populars. Les promeses que
va fer aquest règim s'han revelat totalment fraudulentes per a la
immensa majoria de la població. I tot i així encara ens costa
admetre que hem de trencar tots (TOTS) els lligams que el nostre
partit conserva respecte al seu passat com a força política que va
participar en la gestació i manteniment d'aquest enorme frau
polític.
A
nivell teòric admetem que s'han de fer canvis revolucionaris en les
formes de fer política (de fet, ens recordem a nosaltres mateixes
que sempre ho hem dit: aquesta democràcia de baixíssim nivell no
pot mai arribar per sí sola a assolir els objectius emancipatoris
que històricament s'ha posat a si mateix el moviment obrer). Ningú
pot donar-nos lliçons respecte a això perquè fa més de 100 anys
que ho diem. I hauria de ser motiu d'alegria que aquesta conclusió
esdevingui hegemònica entre les classes populars. Però no, sembla
que ens foti que altres ho diguin amb la boca gran. Suposo que serà
perquè ho hem dit abans, però amb la boca petita.
Perquè
això és la teoria. En la pràctica ens hem acostumat a treballar
amb el que hi havia (i que consti que no vull donar lliçons a ningú,
solament constatar la contradicció actual entre teoria i pràctica).
I què hi havia?
Doncs
el que hi havia era una immensa operació de cosmètica del
capitalisme, que es presentava com el menys dolent dels mons
possibles, i en la que s'ens deia que era el poble el que escollia
als seus governants quan nosaltres sabíem perfectament que el poble
no pintava -ni pinta- res; del que es tractava era de fabricar una
aparença de consentiment per poder continuar dominant i explotant a
la classe treballadora sense gaire oposició. La dictadura perfecta,
vaja. Perquè, com lluitar contra una dictadura que es disfressa tan
bé de democràcia? Impossible.
Fins
ara. La falsa democràcia s'ha tret la disfressa. Ara es mostra com
el que és: una dictadura dels malament dits mercats. La població,
per primer cop des de la Segona Guerra Mundial, sap qui mana
realment, perquè els capitalistes s'han vist en la necessitat de
posar a alguns dels seus a governar directament: els Mario Draghi i
companyia. S'obre una gran oportunitat per canviar el món per primer
cop des de fa decennis.
El
problema resideix en què ens hem presentat a les eleccions, hem
format part de governs de coalició que han actuat descaradament en
benefici dels interessos capitalistes, ens hem empassat fins i tot
les primeres cullerades de l'austericidi. Les hem aprovat amb el
nostre vot al Parlament, per a vergonya nostra.
A
dia d'avui, no hem fet un exercici clar d'autocrítica respecte al
passat més immediat. I una prova és com seguim veient la coalició
ICV-EUiA. Perquè nosaltres hem canviat la política (almenys en el
pla teòric) i hem fet canvis a la direcció. Però i els altres?
"Perdò,
què és això del Nou Espai, on és?", deuen dir molts
ciutadans que són conscients del que passa i encara no entenen com
seguint ballant amb gent que té les mans tacades d'aquest frau de
què parlava fa un moment; i l'escàndol al voltant de la Federació
de Municipis n'és una mostra més.
Seguim
posant en l'equació a ICV com a part inseparable del projecte
polític anomenat Nou Espai. És més, posem per endavant l'acord
polític que tenim amb ICV abans de donar cap pas per buscar l'acord
amb altres forces. Posar com a condicionant sine quanon a ICV dóna
un missatge d'immobilisme, de què el primer és mantenir segons
quina gent als seus càrrecs i no l'objectiu de ruptura democràtica
que hem anunciat com a genuïnament nostre.
Permeteu-me
que digui el que penso respecte a això.
És
una enorme cagada, un grandíssim error. Com pretenem presentar-nos
com a partit d'avantguarda si seguim caient en la mateixa
contradicció de sempre? Diem una cosa i fem una altra.
En
altres paraules, prevenir-nos contra la possibilitat ben real de què
l'oligarquia forci una segona Transició al seu favor, implica
examinar amb lupa el passat polític de tothom, perquè la mateixa
població ho fa i no perdona cap signe de doble moral (no ens
estranyi que l'estancament electoral de la coalició tingui a veure
en part amb tot això).
I
no estic parlant des d'una posició sectària. Però sí estic
parlant de crear un Front Popular, per l'amor de Marx!!!! Si la meva
reflexió fos sectària diria que amb el PCC ja en tenim prou i cap
de nosaltres està tan boig per pensar això.
Però
definim què és un Front Popular, ara i aquí.
No
és una suma de sigles de partits d'esquerres. Primera confusió. Si
fos així, hauríem d'incloure al PSOE, que s'autodefineix com a
partir de centre-esquerra. Creieu de debò que la població admetria
un acord així, amb un partit que ha arribat a l'extrem de reformar
la sacrosanta Constitució per fer-nos pagar a totes el deute generat
pels taurons del capitalisme de casino? Sembla que l'actual (espero
que per poc temps) coordinador general d'IU pensa així. Confio en
què no hi hagi entre nosaltres ningú que estigui disposat a
acceptar el que seria una reedició del frau polític que ens escanya
i que ja ha donat prou de si. Té alguna cosa a veure l'actual PSOE
amb el PSOE de la II República? A què no? Creu algú sincerament
que l'elecció de Pedro Sánchez com a nou secretari general no vol
dir una altra cosa que el PSOE es torna a posar de nou al servei de
l'oligarquia, "para lo que guste mandar el señorito"? I
una darrera pregunta: algú posa en dubte encara que el fenomen
"Podemos" deixa en ridícul la intenció d'una part d'IU de
reeditar el pacte andalús amb el PSOE a nivell estatal?
Però
un Front Popular tampoc és una suma de partits, i prou. Segona
confusió. Si alguna cosa està clara és que els partits ja no són
l'única forma d'activisme polític possible. No podem negar que el
factor web 2.0 ha suposat una revolució -ja veurem la profunditat de
la mateixa- en les formes de fer política. Això no vol dir que els
partits estiguin condemnats a desaparèixer. Vol dir que han
d'evolucionar, i si no evolucionen acabaran desapareixent o, com a
mínim, perdent importància política. Però tampoc vol dir buidar
la política de contingut i pensar que el mètode és l'únic que
falla (que ja no hi ha polítiques d'esquerres i dretes) com pensen
alguns dels gurús de la tecnopolítica. El fracàs d'experiments com
el Partido X ho demostra. Ara bé, construir un Front Popular avui
dia significa comptar amb gent sense partit, que no per no tenir
carnet deixa de tenir influència política. És més, segurament el
que cal és posar a aquest tipus de gent al davant de les propostes
electorals transformadores, si el que es vol és evitar que l'enorme
desafecció política existent segueixi beneficiant a la dreta i a
l'extrema dreta. Apostes com les de Guanyem Barcelona sembla que van
per aquest camí. La nostra particular, la proposta com a candidat
del Gerardo Pisarello, va ser un pas positiu en aquest sentit.
Tercera
confusió. Un Front Popular tampoc és un pacte d'elits. Si volem
portar els fruits de la mobilització a les urnes i, per tant, a les
institucions hem de partir de la idea que les coses han canviat, i
per a bé. Acords polítics fets des de dalt, sense comptar amb les
bases, no tenen futur. Perquè és impossible desafiar l'oligarquia
sense generar entusiasme a partir de les victòries -poques, és
cert, però importants- que provoca la mobilització. El procés és
de baix a dalt. Els líders es formen i se reafirmen en la lluita,
com demostra el cas d'Ada Colau i -per què no dir-ho?- del mateix
Pablo Iglesias, que ha construït la seva imatge enfrontant-se a la
caverna mediàtica partint d'un projecte modest com és una televisió
feta al barri obrer de Vallecas.
La
desconfiança generada respecte als partits d'esquerra integrats fins
ara en el sistema només es pot vèncer si les bases d'aquests
partits participen en peu d'igualtat amb la gent dels moviments, si
fan seves les lluites dels moviments i si les direccions d'aquells
partits renuncien a intentar dirigir els moviments des de dalt. Els
moviments saben que tard o d'hora la seva lluita ha d'arribar a les
institucions per poder decidir-ho tot, però no serà així si els
partits continuen veient-se a si mateixos com els únics actors
polítics d'importància, ni tampoc serà així si els moviments
continuen veient en els partits simples mecanismes de repartiment de
càrrecs públics. Casos com el de la Federació de Municipis no
ajuden gaire en aquest sentit, posant en evidència que encara han de
canviar moltes coses. L'única manera de trencar amb aquesta dinàmica
és obrir els processos de confluència a les bases dels partits i
dels moviments, sense que cap partit es pensi que pot ser el "pal
de paller" de res, ni es cregui que fent algun fitxatge entre
els líders dels moviments socials ja està tot fet.
Les
i els comunistes hem estat sempre immersos en les lluites per una
societat plenament democràtica, negant-nos a rebaixar la democràcia
a un sistema d'elecció d'elits a l'estil shumpeterià. No oblidem
que el triomf del neoliberalisme no hagués estat possible sense
aquesta degradació del concepte original de democràcia, moltes
vegades fruit de cops d'estat i dictadures militars sagnants. Ara que
aquest model està en crisi, que rep el qüestionament -quan no
l'oposició frontal- d'una part creixent de la població, que aquesta
es nega a continuar representant el paper de simple comparsa del joc
polític, què hem de fer, renunciar a la nostra tradició o, ben al
contrari, onejar-la amb orgull i vindicar-nos com les seves màximes
defensores?
Salut,
camarades.